Albert Boronat és un dramaturg amb una trajectòria consolidada, que col·labora amb diverses companyies i comparteix processos creatius amb altres autors i directors –últimament ha treballat molt amb Andrés Lima, en obres de tipus documental com Shock I i II (2019-2021) o Prostitución (2020)–. Ara el podeu trobar al Heartbreak Hotel, fins al 19 de gener, amb Una casa en la montaña, una proposta que també dirigeix i on ens convida a gaudir amb ficcions que van de la distopia al relat fantàstic, passant per la fabulació quàntica. La primera de les històries arrenca al vestíbul, on ens ofereixen vi o aigua. Després els intèrprets ens fan passar a l’interior del teatre, i la major part del públic s’asseurà al voltant d’una taula ben assortida de formatges i embotits.
El dispositiu convivial té a veure amb l’art d’explicar històries i el poder de la ficció –també amb el de la vianda i la bevenda– per crear comunitat. L’autor-amfitrió introdueix la proposta i efectua les transicions entre històries, retornant-nos a la situació de taula compartida i contribuint a generar una sensació d’acolliment, caliu i camaraderia: “No sé amb quines ganes de menjar xoriço heu vingut al teatre”; “Com aneu de Wittgenstein?”. I el públic allà reunit degusta el vi, el formatge i el relat; gaudeix de l’energia, el talent i la generositat dels actors: Javier Beltrán i Sergi Torrecilla.
Rere el gest d’hospitalitat, trobem una reflexió sobre mons possibles, el lliure albir, la consciència i el (meta)llenguatge
La comunitat es construeix
La primera història –una distopia bèl·lica on el líder dels insurrectes, capturat, haurà de decidir la pena que se li aplica, entre tres opcions en format píndola– correspon a una novel·la de ciència-ficció escrita pel protagonista del segon relat, que presenta diferents variants i escissions. El narrador (Beltran), un novel·lista que busca un retir per escriure, i el seu antagonista (Torrecilla), l’inquietant amo de la casa de la muntanya del títol i, alhora, paradigma d’un lector massa disquisitiu i propens a les preguntes insidioses, juguen a una cacera incerta en què, com passa en alguns contes de Cortázar, el perseguidor acaba sent el perseguit. L’estructura consisteix en un joc formal que replica els nodes o espais d’encreuament de les distintes possibilitats, en clau quàntica. En les successives derivades –cada cop més delirants, amb elements de terror i un crescendo adrenalínic– s’entrellacen resolucions possibles i elucubracions sobre el procés mateix d’escriptura.
La tercera història, narrada per Torrecilla, tracta del viatge d’un home “addicte al símbol” a un fiord de Noruega per visitar l’emplaçament de la famosa cabana de Wittgenstein –el filòsof austríac hi va viure dos anys i va escriure algunes proposicions clau del seu Tractatus–, com una manera de buscar una precària salvació o un miratge de transcendència. La peripècia fa pensar en la de l’escriptor Agustín Fernández Mallo –recollida a Wittgenstein, arquitecto (el lugar inhabitable) (Galaxia Gutenberg, 2020)–, però aquí s’imposa l’evocació d’una antiga relació amorosa on s’havia instal·lat la torbadora, paralitzant certesa que cap de les paraules disponibles era prou vàlida. La qüestió és que, malgrat l’aparent fracàs, acaba arribant a destí l’únic missatge possible. El desenllaç d’aquest relat ve a ser el triomf del llenguatge imperfecte de la vida, contra la lògica i els formalismes.
En aquesta escenificació íntima resulta crucial el contundent i entregat treball de dos excel·lents actors que transiten i ens fan transitar per totes les derives, peripècies i versions
Rere el gest d’hospitalitat, trobem una reflexió sobre mons possibles, el lliure albir, la consciència i el (meta)llenguatge. Les narracions presenten una forma d’allò més cuidada i suggestiva: adjectivació opulenta, metàfores efectistes... El constructe, molt cerebral, convida a la reflexió, però hi ha també una mena de transformisme literari embogit –amb moments de thriller trepidant i paròdia del pastitx postmodern, ocasions per a la rialla i també per al recolliment– que aporta tensió i expectativa. Òbviament, en aquesta escenificació íntima, resulta crucial el contundent i entregat treball de dos excel·lents actors que transiten i ens fan transitar per totes les derives, peripècies i versions. També es revela cabdal la calidesa de les intervencions de l’autor, que juga a fer de demiürg i d’amfitrió alhora, amb algun flirteig amb la cosa eucarística.
Partint d’una intuïció que es troba al centre de l’estètica relacional que fonamenta bona part de les teories teatrals performatives, Albert Boronat assaja la idea que la comunitat es construeix a partir del fet d’haver segut junts alguna vegada per a un propòsit concret o amb una determinada excusa. Traçant un paral·lelisme amb el raonament sobre la manera “existencialista” d’escriure novel·les que té el protagonista de la segona història –en concebre la persona com la suma de les seves decisions, la idea de subjecte com a limitació es desactiva: tot està per fer i tot es pot escriure–, ve a dir-nos que la manera de concebre la comunitat també pot seguir aquest patró. I ho tanca de manera magistral amb l’al·lusió al symbolon grec. El brindis del darrer relat es fa extensiu al públic.