El creador Eric Benzekri va aconseguir a Baron Noir il·lustrar com poques vegades s’ha fet el joc d’interessos, manipulacions i enfrontaments que articulen la construcció d’un relat polític. N’hi ha prou amb una paraula dita amb tota la intenció en un moment concret per generar una reacció en cadena que condicioni l’opinió pública. Per la seva banda, el director Ziad Doueiri, proposava a la pel·lícula L’insult un retrat de les conseqüències d’un atac verbal que acaba llegint-se en clau política i apel·la a les ferides que supuren malgrat el pas dels anys. De la suma d’ambdós talents en neix la sèrie francesa La fiebre, estrenada a Movistar i que vindria a ser una excepcional síntesi de les seves diagnosis de la realitat.
En aquest cas, tot comença quan se celebra la gran nit del futbol francès i una de les seves estrelles, el jugador negre Fodé Thiam, dona un cop de cap al seu entrenador en el moment de recollir el premi. Ho fa amb un crit que apunta, a més, a una qüestió racista. A partir d’aquí, el protagonisme és de dues dones: en un costat, Sam Berger, una especialista en comunicació corporativa a qui el club encarrega la dura missió d’aplacar les conseqüències de l’episodi; a l’altre, Marie Kinsky, humorista i polemista que aprofita l’agressió per agitar les tensions socials que estan fracturant França.
Un dels molts mèrits de La fiebre és que parla d’absolutament tot, i ho fa amb la suficient intel·ligència com per no haver pontificar en res. Parla de racisme a l’esport, de política i futbol, dels límits de l’humor, de la falta d’ètica dels mitjans i de prejudicis socials. Aquí del que es tracta és de veure els esdeveniments des de perspectives diferents i, més que adoptar un bàndol (no pretén adoctrinar ni sermonejar, sinó que els fets parlin per ells mateixos), el que proposa és que veiem com es construeix un discurs d’odi en temps de xarxes. És, al final, la captació de com un moment, un gest, una simple guspira, pot generar onades de ràbia, també d’incomprensió i d’ignorància, abocant-nos a ser còmplices d’un problema per la nostra insistència a creure’ns tot el que se’ns ven des de la immediatesa.
En aquest sentit, la sèrie resulta particularment terrorífica quan aborda la rapidesa i frivolitat amb què un fet es fa viral, inhibeix tot esperit crític i degenera en una confrontació (al món real, ja) de conseqüències imprevisibles. Benzekri i Doueiri tenen l’encert de fer que la forma, com l’ús constant de pantalles, s’ajusti perfectament a les necessitats del fons. La sèrie funciona molt bé perquè ens interpel·la, ens remou i ens fa conscients que depèn de nosaltres que el monstre continuï creixent. També gràcies a una excel·lent factura tècnica i un molt notable repartiment en què destaquen dues actrius, Nina Meurisse i Ana Girardot.