Arran d’un conflicte interior, el 1983 Fina Miralles (Sabadell, 1950) va emprendre un viatge a l’Amèrica del Sud que li va canviar la mirada artística. La seva principal font d’inspiració sempre ha estat la naturalesa; bona prova en són les accions i instal·lacions que realitzà a l’inici de la seva trajectòria. Ara bé, endinsar-se en les cultures indígenes sud-americanes va provocar un canvi en la seva relació amb la natura. Després d’aquell viatge, prosseguí amb aquesta vida nòmada en indrets com Normandia, París, Agramunt, Barcelona i Cadaqués. Aquesta experiència fou, per Miralles, l’inici d’un exili interior. Així doncs, la seva pintura bastí un univers personal arrelat en les seves emocions més sinceres.

Actualment —i fins al 14 de gener—, Espais Volart exposa part de l’obra de Miralles dels anys vuitanta i noranta a fi que puguem ser partícips del seu imaginari. El discurs d’aquestes obres no conté cap denúncia ni cap reivindicació, com sí que feien les seves performances; si més no, és una invitació a viure i a sentir la llibertat inherent en la naturalesa. Acompanyant dos retrats de Vincent van Gogh, titulats simplement Vincent (1890), llegim una cita que diu “Pinto la mirada, perquè en ella es fa visible l’invisible i allò invisible és l’ànima humana”. L'artista fa tangible un món no físic que duem dins nostre. “Que no ens faci por la paraula esperit”, diu; perquè és la llavor de la vida, on rau el que som. Tot el que ella pinta sorgeix de dins seu, de la veritat més pura, per això remarca la importància de ser fidel a una mateixa. Fins i tot, en alguns casos, veiem l’evolució d’un tema; com va depurant i sintetitzant determinades formes. Un dels exemples més clars és la sèrie Suites de París (1987 - 1988).

L’exposició Des de més enllà del temps, comissariada per Maia Creus i Maria Lluïsa Faxedas, es deslliga de l’ordre cronològic. El recorregut està concebut entorn de textos de la mateixa Fina Miralles extrets de Paraules fèrtils (1972 - 2017), quatre volums que recullen els seus escrits. Paraula o pintura, tot germina de la mateixa llavor; “L’artista és el mèdium, ha de deixar tots els canals lliures, oberts. Ha de ser pacient i deixar que l’obra sigui influïda per les forces que l’envolten”.

De manera molt encertada, l’exposició culmina amb l’exhibició del cicle inèdit d’obres Memorial (1996). Una sèrie de setze pintures sobre tela que recullen el més essencial del seu imaginari. En el moment de la seva creació, Miralles no era conscient que aquesta seria la seva darrera obra. Un cop finalitzada, va veure que allò era el tancament d’una etapa artística, personal i humana. Aquest darrer conjunt d’obres reuneix l’expressió més simbòlica de l’artista amb formes tan emblemàtiques com la flor de lotus, l’ouroboros (la serp que es mossega la seva pròpia cua) o la figura materna —Mare (1988)—, quelcom transcendental per a l’artista. Segons Miralles, el primer que hem de fer en aquesta vida és agrair a les nostres mares haver-nos atorgat el regal de viure.