El final de Friends ja és major d’edat. Aquest mes de maig celebra el seu divuitè aniversari i es converteix en tot un adult que podria marxar de casa. Però no ho farà. Es queda aquí amb nosaltres; tant físicament —a HBO Max—, com en l’imaginari cultural col·lectiu. Sí que és veritat que no ha tingut una adolescència del tot fàcil, perquè els darrers anys s’ha posat de moda, en alguns sectors de les xarxes socials, dir que la sèrie no fa gràcia o titllar-la de masclista. Ximpleries, ara veurem per què. El llegat de la ficció de David Crane i Marta Kauffman és únic i icònic, però per entendre’l, hem de rebobinar encara més en el temps.
Friends emetia el seu primer episodi a l’NBC un 22 de setembre de 1994, data en què gran part dels espectadors que la miren actualment no havien ni nascut. El mitjà de la televisió era un altre aleshores, i el que ara ens sembla antic, en aquell moment era d’allò més modern. És veritat, però, que la sèrie no aportava res massa original en la seva història —un grup de sis joves amics que busquen tirar endavant les seves vides a Nova York amb el suport dels altres—, però la màgia estava en el com. Perquè és en el com que la sèrie brillava.
Humor de manual
L’humor de Friends és acadèmic. I per això hi ha gent que ara el critica, perquè no va més enllà del que diuen els manuals de comèdia. Ara bé, si aquest humor és el que surt en els manuals, serà per alguna cosa. Potser fent servir acudits fàcils, potser utilitzant tècniques narratives habituals, però la sèrie sempre aconsegueix fer riure, i això era l’important. També ajudaven a elevar aquest material els sis brillants actors que protagonitzaven la sitcom: Jennifer Aniston, Matthew Perry, Lisa Kudrow, Matt LeBlanc, Courteney Cox i David Schwimmer, sent aquest últim, per exemple, un geni de la comèdia física.
Sí, han passat dues dècades, potser no totes les bromes funcionen tan bé com abans. N’hi ha que, fins i tot, grinyolen pels tints masclistes o homòfobs característics de l’època. Però no ens passem de frenada amb la crítica. Friends és una sèrie satírica i, per tant, és inevitable que jugui amb estereotips, però no és més masclista que moltes sèries del moment. Fixem-nos en el paper que hi tenien les dones, molt sovint més protagonistes que ells. La Monica i la Phoebe presentaven una gran independència i llibertat sexual, i la Rachel és una subtil icona feminista; un personatge que escapava de la vida que havien elegit per a ella per fer el seu propi camí, fins i tot quan aquest implicava ser mare soltera.
Bonic i emocionant
Friends no va ser sempre perfecta, perquè és molt difícil mantenir el nivell al llarg de 10 temporades de més de 20 capítols cada una. Quan portes tants episodis, has de començar a treure trames de sota les pedres que potser no funcionen del tot, com la relació entre en Joey i la Rachel, però, tot i això, la sèrie va aguantar sense viure un gran declivi que sí que li hem vist a moltes altres sèries de tantes temporades que s’acaben estavellant a la conclusió (Joc de trons, Como conocí a vuestra madre…). Així doncs, Friends va arribar viva al final, i això li va permetre fer-ne un de bonic i emocionant.
La Monica i el Chandler sortien de l’hospital amb els seus fills nounats i la Rachel i el Ross, finalment, acabaven junts. Final feliç per a les dues grans relacions desenvolupades al llarg de la sèrie, però agredolç pel grup, que s’acomiadava del pis on tants moments havien viscut junts. I res resumeix millor la sèrie que l’última frase d'en Chandler, “On anem a fer el cafè?”, perquè captura aquest humor senzill, però eficaç, i la familiaritat que va aconseguir crear Friends amb espais com Central Perk, on, encara ara, després de 18 anys, sembla que hi puguis tornar a passar una estona amb amics de tota la vida.