De forma completament inesperada i després d'un seguit de caramboles, una jove advocada novella es veu defensant el principal sospitós d'un cas d'assassinat. Convençuda de la innocència del seu client, la protagonista anirà donant passes no gaire segures per assimilar l'enorme responsabilitat que li ha caigut a les espatlles. Amb aquesta premissa, la producció francesa First Case, Menció Especial del Jurat de la Crítica a l'Atlàntida Mallorca Film Festival, comença amb esperit de thriller, però, de seguida, abandona el gènere, o com a mínim l'aparca, per parlar, en realitat, d'un personatge amb tot per aprendre que encara la seva majoria d'edat professional i, d'alguna manera, també vital.
De cop i a cops
Els ulls de Noée Abita, la magnífica actriu que es posa a la pell de la Nora, una lletrada acabada de llicenciar, ho són tot. El seu físic fràgil, la seva ambició quasi infantil i la seva mirada, entre atònita i ingènua, la converteixen en una rara avis: el seu cap li recorda que és només una assistent i que hi ha molta paperassa endarrerida com per anar perdent el temps en un cas que no donarà gaire rèdit econòmic al bufet. La policia l'observa amb suficiència, i el comissari encarregat de la investigació, tot un encantador de serps, mira de seduir-la. El seu client la valora per la seva amabilitat (“no ho soc, només faig la meva feina”, respon ella), acostumat al menyspreu de veïns i de tot aquell que es creua amb ell. I la seva mare la censura primer, i se n'avergonyeix de seguida, pel fet que defensi un possible criminal.
Els ulls de Noée Abita, la magnífica actriu que es posa a la pell de la Nora, una lletrada acabada de llicenciar, ho són tot
Un dels aspectes més interessants de First Case és el dibuix que fa de la vida familiar de la protagonista: emigrats a França des de la seva Algèria natal, el pare era un periodista que exercia enmig d'una guerra civil; la mare era biòloga i va perdre la germana, assassinada de forma impune, sense que s'investiguessin ni es jutgessin els fets. Formaven part d'una classe alta intel·lectual i, en fugir, una vegada a Europa, van haver de començar de zero, perdent tot privilegi. La Nora ha crescut sobreprotegida i, ja adulta, als seus 26 anys, continua enganxada a la faldilla d'una mare frustrada i castradora. Tot aquest context ajuda a donar forma al retrat d'aquesta jove advocada obligada a obrir els ulls i créixer de cop i a cops.
Tancant el cercle
El nucli de la trama, però, el trobem en les contraccions profundes que viu la protagonista i, en l'evolució, el procés d'autodescobriment que fa des de la seva candidesa inicial, quan comenci a gestionar els sotracs emocionals d'una professió que posa constantment l'ètica en una balança, i quan hagi de prendre decisions que tenen alliçonadores conseqüències. I a entendre que la seva feina implica abandonar qualsevol judici moral i tot sentit de la justícia, per centrar-se en els procediments, les actes, els recursos, els indicis i les proves, les escenes del crim, els ets i uts del sistema judicial. “A ningú li importa si creus que el teu client és culpable o si creus que no ho és”, li etziba l'amo del bufet d'advocats pel qual treballa.
First Case sap esquivar la inversemblança d'algunes situacions argumentals amb la força d'una posada en escena opressiva i, fonamentalment, amb l'omnipresència d'una fenomenal actriu que omple la pantalla
Sense abandonar mai el to i l'atmosfera de thriller, sempre al servei de l'estudi de personatge, l'òpera prima de Victoria Musiedlak posa el focus en el retrat social i les seves desigualtats (el sospitós de l'assassinat forma part d'una família desestructurada de classe baixa, marcada per la violència sexual, i tot plegat xoca frontalment amb el món burgès de l'advocacia; la mateixa protagonista ha vist com la seva família ha hagut de lluitar per acostar-se molt lleugerament a la posició que tenia abans de migrar), i apunta a la manca de recursos de la judicatura (problema endèmic que també patim en el nostre entorn). D'aquesta forma, First Case sap esquivar la inversemblança d'algunes situacions argumentals amb la força d'una posada en escena opressiva i, fonamentalment, amb l'omnipresència d'una fenomenal actriu que omple la pantalla. I caminant cap a un final impactant, brutal, dels que deixen el cul tort, en el qual els ulls de Noée Abita ho són tot. La innocència ha marxat per no tornar, el cercle s'ha tancat.