S’ha tornat a estampar la motivada traducció que Joan Fontcuberta va fer l’any 1992 per a les Millors obres de la literatura universal, la col·lecció del segle XX, d’Edicions 62. Duia el número 63 i només es podia trobar ja als llibres de vell, perquè d’aquell any olímpic vam morir, segurament, més rics que savis. La traducció és neta, intel·ligent, sense noses, com pertoca per a un clàssic de la cultura europea, per aquesta novel·la de Thomas Mann, considerada el seu millor i més monumental testament literari, el seu llibre més difícil de capir. I, en paraules del propi autor, la seva novel·la preferida: “la que valoro més, simplement perquè és la que ha arribat a agradar-me més, i la que m’ha costat més hores de feina, perquè li vaig dedicar, a aquesta obra dels meus setanta anys, una part considerable de la meva vida i del meu ésser més íntim, amb una espècie de brutal manca de consideració i una cert neguit que mai no podré oblidar...”
Aquesta novel·la de Thomas Mann, considerada el seu millor i més monumental testament literari, el seu llibre més difícil de capir
A un lector tan exigent com Vladímir Nabòkov, Thomas Mann li semblava de guix, un guix que, de vegades, podia semblar marbre del millor, però guix en definitiva. I els seus drames humans, les baixes passions, el protagonisme del mal, educat com estava en la freqüentació del Dostoievski més cru i salvatge, directament un exercici idiota. En contraposició, el sever Eugenio Trías, no s’estava de ponderar l’obra de Mann, considerant-la del bo el millor. Per al filòsof espanyol l’únic problema que es podia retreure a l’autor del Doctor Faustus era la seva extrema lucidesa, que era excessivament intel·ligent. Sense més explicació, “com si la intel·ligència hagués devorat, en un festí macabre, la poca vida que hi havia com a suport de la intel·ligència mateixa, el residu corporal i anímic que la sostenia.” Aquesta gran novel·la genera un debat que és, precisament, el que perseguia Thomas Mann en dedicar-se a un home, a un artista que es ven l’ànima al diable, precisament en l’Alemanya de l’apogeu i posterior catàstrofe del règim nazi.
Segurament per entendre què va significar l’horror del nazisme en tota la seva complexitat vitalista aquesta és una novel·la imprescindible
Acabada d’escriure al començament de 1947, El doctor Faustus està estructurada com la vida d’un compositor alemany inventat, Adrian Leverkühn, des de la perspectiva d’un dels seus amics. Per una banda, és la biografia d’un músic genial, malalt de sífilis i que és genial perquè és sifilític. També és una extraordinària recreació de la vida exuberant del Munic anterior a la Segona Guerra Mundial, el Munic quotidià i vitalista on res d’irreparable no semblava possible. Aquesta novel·la és alhora, també, l’encarnació d’Alemanya i del destí d’Alemanya, d’una Alemanya fàustica, wagneriana, arrossegada per la música entesa com a parany del dimoni, com a art escassament racional i desbordadament emotiu. La música com a art nacional alemany per antonomàsia per damunt de la filosofia i la investigació científica-tècnica. La música com a narcisisme individual i terror col·lectiu, anticipant-se al que després esdevindrien les formes musicals conservadores, petit-burgeses del pop, el rock i el punk. L’orgull de l’intel·lecte i la desesperació de la solitud humana. Segurament per entendre què va significar l’horror del nazisme en tota la seva complexitat vitalista aquesta és una novel·la imprescindible. Sobretot perquè Thomas Mann fou un prussià conservador i disciplinat, torturat per les seves contradiccions i prevencions, però també un formidable enemic del nazisme i de la colossal mentida que el sustentava.