Quina és la teva particular magdalena de Proust? Segur que t'ho han preguntat molts cops. Ja m'entens, em refereixo a aquella explosió sensorial que immediatament et retorna a un temps passat, sovint idealitzat. Tinc un amic que sempre diu que escoltar la banda sonora de Plats Bruts el transporta a la joventut, per exemple. A la meva mare, en canvi, li passa amb el gust de la sopa de ceba que cuinava la meva besàvia. Per a un servidor, ho confesso, flairar l'olor d'haixix apaleao que ja ningú no ven i que vaig fumar de mala manera quan tenia quinze anys és sinònim d'un viatge regressiu de primer ordre. Per a Gabriel Ferrater, la seva particular manera de connectar la consciència amb el passat era sentint -en tots els atributs del verb sentir- el ventet primaveral. D'això tracta Floral, principalment, el poema del qual avui parlarem.
Floral, publicat dins Les dones i els dies. (Edicions 62)
Per entrar en matèria, primer parlarem d'una escena poc recordada a Pretty Woman en la qual ell, tímidament, li confessa a un amic que últimament s'està veient amb una prostituta perquè el fa sentir viu. "És com tornar a ser jove", afirma. Sí, potser és perquè Gabriel Ferrater també tenia el cabell blanc i anava sempre vestit de manera impecable, com Richard Gere a la pel·li, però l'última vegada que vaig veure aquella escena vaig pensar inevitablement en Floral, el poema de Da nuces pueris on Ferrater confessa què és per a ell la primavera: un estat de floració que li recorda la joventut i aquell passat floral, impotent i confús, que ja només pot reviure gràcies als records mal apedaçats.
Un jove Gabriel Ferrater a cos de camisa, gaudint del ventet primaveral. (Arxiu)
Floral i Pretty Woman tenen més punts en comú, i no només perquè el vestit de llunes de Julia Roberts sigui una metonímia universal de la primavera: en realitat, poema i pel·lícula són obres que mostren una crosta heteropatriarcal difícil de pair avui en dia, ja que tant el protagonista de la pel·li com el protagonista del poema deshumanitzen la figura femenina. Per a Edward Lewis (Richard Gere), la magnífica Vivian no és res més que un objecte de lloguer per satisfer la seva solitud; per a Ferrater, les noies de la seva joventut que portaven bruses blanques i rebeques verdes, ara, quasi deu anys després d'aquell mil nou-cents cinquanta-dos, ja no són noies, sinó noies flor que li verdegen la memòria. Elements d'un paisatge que, recreat des de la nostàlgia, floreix com un jardí falsejat.
Qui enyora abraçar el capoll del passat, jugant amb la metàfora floral, corre el risc d'estar fent una mica el capoll, mai més ben dit. I més quan aquest capoll té forma de desig sexual.
Per això el record se li fa desig: perquè igual que ens passa a nosaltres cada primavera, interiorment Ferrater encara se sent jove quan arriba l'esclat de les flors a finals d'abril, però sap que ell ja no passeja per aquells carrers on "sentíem el fresseig precipitat de flors i fulles" i que als ulls de les noies joves sembla més aviat un vell verd. Ara té quaranta anys, transita per altres rodals on el vent d'aleshores esdevé ventet i les flors i les noies esdevenen una sola cosa: extasiat pel record, el nostre poeta sembla voler amorrar-se a la floració de la primavera, però no a la del seu temps, sinó a la del passat. I ja se sap, qui enyora abraçar el capoll del passat, jugant amb la metàfora floral, corre el risc d'estar fent una mica el capoll, mai més ben dit. I més quan aquest capoll té forma de desig sexual.
Era Gabriel Ferrater un capullo? Seria un gran títol per alguna xerrada de l'Any Ferrater pensada per atraure els joves que tenen més addicció al Tik Tok que Ferrater a la ginebra, però en realitat tothom ha fet el capullo algun cop. Tots, en algun moment o altre, hem enviat un whatsapp fora d'hores a algú a qui vam estimar fa deu o vint anys i en qui hem pensat una nit quan, de sobte, en un concert ha sonat la cançó que tants cops havíem ballat junts. Tots som, poc o molt, ionquis d'aquelles situacions vitals que ens fan sentir joves de nou, per això el protagonista de Pretty Woman sent el pessigolleig a l'estómac d'un primer amor adolescent cada vegada que veu la seva noia flor mirant pel·lis en blanc i negre mentre es pixa de riure. No tot és de color de rosa, però, i principalment del que parla Ferrater és de la impossibilitat de tornar enrere i de la confusió de creure que l'ham d'un record, en el seu cas el ventet, ens hi permet tornar.
Retrat de Marcel Proust quan era jove, possiblement després d'haver endrapat magdalenes. (Viquipèdia)
Hi ha, a més, l'element floral de la flor d'ametller com a desllorigador de tot plegat, igual com hi ha la flor del taronger a la Recerca del temps perdut de Proust o la flor dels lilàs a La terra eixorca de T.S. Eliot, un poema que va traduir Joan Ferraté i que diu "Cruel arriba el mes d'abril, llevant/ lilàs en terres mortes, barrejant/ memòria i desig, estarrufant/ amb la pluja les arrels ertes". És evident, doncs, que hi ha ressons de Proust i d'Eliot a Floral, com també és evident que el poema ens diu allò que tots sabem: estimem la primavera perquè ens regala la floració de la vida, ens convida a fer vermuts a la terrassa, a estrenar vestidets de flors que ho peten a Instagram i a gaudir del ventet que ens despentina en els capvespres càlids, però tanmateix sabem que any rere any ens menteix, recordant-nos que mentre ella floreix un any més, nosaltres ens pansim també un any més. Alertant-nos cada abril, en definitiva, que mai no serem tan joves com allò que recordem.