Les categories són com les gorres, mai no acaben d'ajustar-se. La matinada de diumenge a dilluns, la cosa hauria pogut canviar si Flow hagués alçat l'estatueta com a 'Millor pel·lícula internacional', malgrat ser un film d'animació. Mai no ha passat, excepte per premis especials –no competitius– com els atorgats el 1938 a Blancaneu i, molt després, a Qui ha enredat en Roger Rabbit? o Toy Story. Tampoc no es va donar a la gala de 2025 de l'Acadèmia. Se'l va endur la brasilera Aún estoy aquí. Però ningú no li treu a aquesta producció letona el significant de la seva cursa pels Oscars. No se'n va anar amb les butxaques buides, va guanyar el d'animació, clar (rotunda competència amb Robot salvaje o Inside out 2), però així únicament es premiava la tècnica i no el fons.
Una pel·lícula amb diversos factors diferencials
En aquesta pel·lícula, l'ordinador, és una anècdota. Com si l'haguessin vestit d'aquarel·les. Les aventures d'un gat, un gos, un capibara, un lemur, una balena i una au rara en un món postapocalíptic no valen pel detall dels paisatges o l'expressivitat dels protagonistes, que també. Aquí el factor diferencial, com en la vencedora de Walter Salles, està en la història, en com està narrada. En això, li dona unes quantes puntades de peu a les seves competidores. Es tracta d'un grup d'animals que es comporten com a animals i que, lògicament, no parlen. La història més antiespecista mai explicada, tota una fita per als humans, tan donats a ser per sobre del bé i del mal, i a adjectivar qualsevol comportament animal. Aquí el Golden Retriever no és el millor amic de ningú, ni audaç, ni valent. És un gos, sense més ni més, que vol que li tirin objectes. De vegades tendre, sí, gairebé sempre tremendament babau; llengua fora, cua incontrolada i cap decantat com dient, 'què?'. És aquest gest tan bé cisellat, sense heroisme ni moralina, el que fa de Flow una pel·lícula única. I així s'ha reconegut mundialment fins ara, guardó de l'acadèmia americana a part.
Aquí el factor diferencial, com en la vencedora de Walter Salles, es troba en la història, en com està narrada. En això, li dona unes quantes puntades de peu a les seves competidores
Es va estrenar el maig al Festival Internacional de Canes i als crítics els va caure la bava, la qual cosa la va portar a vèncer en quatre categories a Annecy, així com en els BAFTA. Un parell de mesos enrere, mateixa sort amb el Globus d'Or com a Millor pel·lícula animada, primera obra europea en aconseguir-ho. Tot un èxit per a una pel·lícula amb una mica d'aventura i molta, però que molta compunció; al cap i a la fi, la trama apunta que la terra s'ha tornat boja definitivament per culpa dels humans i cal sobreviure en vaixells desgavellats, una Arca de Noè adaptada a aquest segle de condicions climàtiques a l'extrem.
Flow és una rara avis en la carrera als Oscar. Una història amb tots els vímets i amb incomptables extres, film independent, ridícul pressuposat
Més enllà, també hi ha una cosa onírica, moltíssims símbols, i una emoció molt palpable. Entre altres, pels fantàstics angles de càmera elegits, sempre sorprenents, i també per l'ambient majestuós de la seva banda sonora, composta pel mateix director de la cinta, home del renaixement acabat d'aterrar a la trentena, Gints Zilbalodis. Flow és una rara avis en la carrera als Oscar. Una història amb tots els vímets i amb incomptables extres, film independent, pressupost ridícul, elaborada a partir de programari lliure (Blender)... Una molt bona pel·lícula que ha de sucumbir a aquesta idea tan humana de categoritzar de forma arbitrària. Què hi farem. No siguin capibares mandrosos i vagin almenys al cinema a fer la justícia que l'obra mereix.