València, 19 de març del 1751. Diada de Sant Josep. Fa 274 anys. El notari Carles Ros i Herbera documentava per primer cop la tradició popular de la plantà i de la cremà d’una sèrie de figures efímeres anomenades falles i construïdes, expressament, per ser past de les flames. Fa gairebé tres segles que el notari Ros en va deixar constància. Però la investigació historiogràfica i antropològica ha provat que, per la diada de Sant Josep, a València cap-i-casal ja cremaven falles molt abans del 1751. Per què els valencians construeixen falles per a cremar i per què les calcinen per Sant Josep? Què simbolitzen la plantà i la cremà, la presentació i la calcinació, respectivament, de la falla? I per què s’hi representen figures humanes o sobrenaturals?
El foc
El ritual del foc és el que explica el perquè les falles acaben sent past de les flames. Per a les cultures antigues, el foc era un dels quatre elements que havien originat l’univers. Però ni l’aigua, ni la terra, ni l’aire (els altres tres elements primigenis) mai no van tenir la naturalesa màgica que aquelles cultures iniciàtiques li van atribuir al foc. L’element igni, amb el seu poder de transformació de la matèria (la calcinació), era el que més fascinava, i en les societats antigues (al quadrant nord-oriental peninsular, els protobascos i els nord-ibèrics del mil·lenni V a I aC) se’l va relacionar amb el cicle vida-mort i se li va rendir culte. El foc esdevindria un element protagonista en la litúrgia d’aquelles primeres societats.
La simbologia del foc
Superada l’antiguitat i en plena edat mitjana (segles X a XV), encara es mantenien algunes manifestacions festives paganes —que convivien amb el cristianisme oficial i rampant— en les quals protagonista és el foc. Processons de torxes, d’antiquíssim origen protobasc, que s’encenien arreu del Pirineu la nit del solstici d’estiu i que esqueixaven la foscor (que simbolitzava l’hivern i la mort) amb el raig de llum que projectaven les flames (que simbolitzava l’estiu i la vida). O fogueres al mig dels carrers i les places, d’antiquíssim origen nord-ibèric, que s’encenien, també, la nit del solstici d’estiu als pobles i les ciutats de l’arc mediterrani, entre les maresmes del Roine i les del Xúquer, i que, també, simbolitzen la fi de l’hivern i de la mort i l’inici de l’estiu i de la vida.
L’origen de les falles valencianes
Durant segles, i fins fa ben poc, la tradició oral explicava que les falles valencianes havien nascut al gremi dels fusters del cap-i-casal. Aquesta tradició afirmava que la nit que iniciava la primavera (l’estació que marca el principi del cicle anual i que simbolitza l’inici de la vida) i que, curiosament, coincidia amb la festivitat del seu patró gremial, Sant Josep, posaven al mig del carrer totes les andròmines inservibles que restaven de l’any anterior i hi calaven foc. D’aquesta manera manifestaven, simbòlicament, la necessitat de deixar enrere l’any anterior (cremant tot el que havia sobrat) i l’esperança d’un any nou, pel cap baix, tan pròsper com el passat (tot ha de morir per a tornar a sorgir).
L’origen dels ninots fallers
També la tradició oral explicava que l’origen remot del ninot era una estructura de fusta formada per un parot (un pal culminat per un doble escaire, a banda i banda) que sostenia un parell de cresols (llums d’oli) i que es feia servir per a il·luminar l’obrador de fusteria durant les llargues i fosques vesprades d’hivern. Aquesta tradició oral afirmava també que, amb el decurs del temps, es va generalitzar el costum de vestir el parot —abans de calar-li foc— amb una camisa i un barret, com un espantall. I, encara, que poc després s’hi implicarien els artistes locals, que progressivament perfeccionarien aquelles representacions fins a prefigurar personatges de la quotidianitat del poble.
El veritable origen de les falles valencianes
Però la investigació historiogràfica i antropològica ha demostrat que aquesta tradició no és més que una bonica llegenda que, amb tota seguretat, ha transcorregut a través del temps paral·lelament a la mateixa evolució històrica de les falles. Actualment, historiadors i antropòlegs coincideixen —en gran manera— en què l’origen de les falles és un sincretisme entre la simbologia de tres grans manifestacions festives paganes: les fogueres del solstici d’estiu —o de la nit de Sant Joan— (que simbolitzaven la fi de l’època de la foscor i l’inici de l’etapa de la claror); la celebració de Carnestoltes (que parodiava el poder civil i religiós) i els ninots de Quaresma (que representaven les convencions socials).
Les falles i la primavera
En definitiva, la plantà i la cremà de les falles serien una manifestació a la qual —a partir de la celebració del solstici de primavera (el veritable any nou, el que marca el principi del cicle natural de renovació)— s’hi van afegir elements de paròdia al poder i de crítica a les convencions socials. La falla neix com una torxa d'andròmines inservibles, però ràpidament i espontàniament —per influència d’altres manifestacions populars— evoluciona cap a representacions artístiques de personatges de la quotidianitat o, fins i tot, del poder: són els ninots —figures humanes o sobrenaturals— que, inicialment, construirien els veïns dels diferents carrers i barris del cap-i-casal i que cremarien festivament durant la nit de Sant Josep.
Les falles i el poder
Des de l’inici de la seva existència, el poder sempre ha ambicionat el domini sobre la festa, com a forma de control sobre la societat valenciana. Entre els segles XVIII i XX, per a la creació d’una falla que havia de representar el rei, era absolutament indispensable l’autorització de la Casa Reial. I després de la Guerra Civil espanyola (1939), el règim franquista va crear la Junta Central Fallera i l'Ofrena de les Flors, com a instrument de control social i com a vestuari de religiositat, respectivament, amb l’objectiu de dominar i transformar —a benefici de la ideologia d’aquell règim— una gran festa d’origen totalment popular i absolutament pagà que és, també, una gran manifestació d’identitat de València cap-i-casal i del País Valencià.
