El contacte i la interferència del castellà ha fet que utilitzem mots com polla i xotxo i això ha causat un empobriment de la llengua i una substitució contínua dels mots més autèntics i genuïns del català. Un altre dia oferiré alternatives lèxiques per a aquests dos mots, però avui em centraré en el verb follar, perquè la cosa mereix un article propi i aquest espai, desenganyem-nos-en, dona pel que dona.
Avui parlarem de follar, i això sempre agrada. El fet de parlar-ne, vull dir! Si fem una cerca ràpida trobem que follar en català vol dir literalment "prémer, aixafar trepitjant". L’exemple del DIEC2 ho deixa ben clar: "Avui farem la verema i demà follarem". Però, alerta!, el nostre diccionari ja recull també l’altre significat, el de "fer l’acte sexual". És cert que en català (i en castellà) follar forma part del registre vulgar de la llengua, però també és cert que aquest verb, en els darrers temps, és el més utilitzat quan els catalanoparlants volem referir-nos a l’acte sexual, fins i tot en registres més col·loquials i fins i tot se’ns escapa en el registre estàndard. "Fer l’amor" no està de moda i "fer sexe" és un anglicisme i una traducció literal de "to have sex", tal com deia Màrius Serra ja fa uns quants anys.
Bé, ja veieu que hem acceptat castellanismes com follar i que fins i tot tenen el seu lloc al DIEC i, per tant, es tracta de termes que són normatius i que estan acceptats. La qüestió és que hi ha un gran ventall de mots i d’expressions que diem i utilitzem per referir-nos al món sexual i eròtic i que el català té una gran riquesa lingüística sexual que hauríem de, com a mínim, conèixer i, a poder ser, utilitzar. Boixar, burxar, fotre un clau, fornicar, furgar, manxar, penetrar, xinar, trincar... I els propis de cada zona, com rostollar, esmolar l’eina o picar el tió. Sortim de la zona de confort, oblidem-nos una mica del verb follar per una estona i entrem al magnífic món de l’eroticolingüística (sí, m’he inventat aquest terme) catalana. Un món creatiu, exhaustiu, profund i molt divertit i alhora vergonyós i eufemístic.
Fornicar en català és possible, només cal que ho posem en pràctica.
I ara algú dirà (perquè sempre hi ha algú que ho diu) que follar en català és cutre. Cutre? Deu voler dir carrincló, penós, ridícul o simplement que fa riure… Oi? Però què diu, beneit!, el que és cutre és que vostè es digui Josep Ramon Brunsó i Costa (per exemple) i que forniqui cridant “joder, joder, oh, Dios mío” amb aquesta pronunciació catalana que el delata… això sí que és cutre! Si vol alternatives i apel·lacions religioses, cridi “verge/ hòstia santa, oh Déu meu”… I, si no, opti per blasfemar i digui “collons!, va parir!”. I pel que fa als sorollets, fonèticament li deixo dir el que vulgui: "ah, oh, uh, mmm…", tots fan i són propis de bon catalanoparlant. Així doncs, ara que ja hem demostrat que fornicar en català és possible, només cal que ho posem en pràctica.