Ja és casualitat que el primer cop que miro El Foraster, el programa tingui com a protagonista un lloc que em va acollir quan era un benjamí acneic. Allà vaig conèixer l’amor. I els escacs: l’avi de la meva xicota em va ensenyar a moure. La platja bonica de veritat. I també la Renfe que mai no arriba, els bars plens de nanus idiotes, que fotien por. Futurs feixistes. Les persones migrades que es buscaven la vida a primera línia de costa per vendre els guiris que començaven a arribar i a transformar les botigues i a apujar els preus.
El Foraster construeix realitats que no existeixen: planes, sense arestes, sense marges, sense dissidències. Sense problemes
En Quim Masferrer, que aquest dilluns estrenava la desena temporada, no va veure res del Sant Pol de Mar que jo –o qualsevol que faci una volteta– vaig viure. Perquè El Foraster construeix realitats que no existeixen: planes, sense arestes, sense marges, sense dissidències. Sense problemes. Els pobles i viles que l’actor visita només tenen persones molt amables que viuen la bona vida. “Sense presses, no miro l’hora; he vingut a conèixer la gent de Sant Pol”.
Una il·lusió de cartó pedra
La primera persona que es troba és en Joan. El mateix senyor que es troba a cada capítol. Perquè El Foraster viu d’exotitzar les històries de vida. Encorbat, el bo d’en Joan, és un senyor –endevina– gran que no para, que no calla i que és simpatiquíssim. En Quim Masferrer, entre les rimes més senzilles del món i els acudits menys àcids, li demana que faci els “300 exercicis que fa cada dia”. És una pena, perquè en Joan és l’avi que tots voldríem, provoca tendresa. Però en aquest panorama, amb el teatre rient com si els haguessin donat MDMA en entrar, costa. Costa entrar-hi.
Soc un esnob de merda incapaç de passar-m’ho bé amb aquesta Catalunya en miniatura que presenta aquesta mena de programes?
“Sant Pol de Mar, vinga, som-hi! No penso dir-ho, pensàveu que ho diria? Sant Pol quina hora és?”. Així arrenca el programa, amb exquisidesa i enginy. Costa entrar en un programa que viu d’aquesta blanquitud. És una forma de tractar l’altre vista mil i una vegades a la televisió. Penso en els pobres d’Una altra història, el programa que va presentar Albert Om, i que es plantejava el repte de trobar els cent objectes quotidians que expliquessin millor la història de Catalunya.
Tot és la mateixa il·lusió de cartó pedra. I tot plegat, planteja un dubte: soc un esnob de merda incapaç de passar-m’ho bé amb aquesta Catalunya en miniatura que presenta aquesta mena de programes? O realment existeixen les tietes i tiets pels quals es fa –o pels quals es feia, que la cosa, per sort, a poc a poc, està canviant– la majoria de la programació de TV3?
El Foraster passa de la vida real. I s'entén que la gent hi vulgui viure, en aquest món sense discrepància, de calçotada i riures
La resposta no la trobaré jo. Però està clar que El Foraster passa de la vida real. I s'entén que la gent hi vulgui viure, en aquest món sense discrepància, de calçotada i riures. De moltíssim product placement, no podia faltar la cervesa en l'equació, i moltíssim pla general, colors contrastats. Tot és mono a El Foraster. I qui no vol viure en un món ideal. Encara que no existeixi.