L'any 1944, l'Ajuntament de Barcelona va decidir utilitzar el Palau de les Missions -construït a la falda de Montjuïc amb motiu de l'Exposició Universal de 1929- com a Centro de Clasificación de Indigentes, un espai sinistre en el qual durant més de quinze anys van ser internades centenars de persones que, acusades de no tenir feina ni domicili a Barcelona, eren detingudes i deportades als seus llocs d'origen a la força. En aquella Barcelona grisa de postguerra, mentre l'empresariat reclamava mà d'obra per reactivar la producció després de la guerra, l'opinió pública i la premsa de l'època afí al mateix empresariat rebutjava la presència de famílies sense llar, sense contracte laboral i sense recursos que, arribades a la ciutat a la recerca d'una vida millor, s'amuntegaven en barraques insalubres.
El Centro de Clasificación de Indigentes tenia la mateixa funció de l'actual i ingrat CIE de la Zona Franca: recloure a immigrants sense contracte, retenir-los i evacuar-los; més de 15.000 persones, segons les dades, van ser deportades. L'any 1967 va ser enderrocat i d'aquell edifici funest conegut popularment com a "Pabellón de las Misiones" no en queda res, ni tan sols una trista placa que en recordi l'existència, però ben a prop d'on era, a l'Espai Lliure de Montjuïc, el Teatre Lliure presenta Forasters vindran, un espectacle artístic dirigit per Marta Galán i que reflexiona sobre el fenomen de la immigració interna dels anys 50' i 60' a partir d'una cosa que té més valor i pes que alguna placa al carrer: la memòria i el testimoni de qui va viure aquell patiment en primera persona.
La recreació de la memòria
"A escena, els testimonis d'aquella dura època en format vídeo es combinen amb una posada en escena performàtica en què dos personatges exposen a Susanna Barranco -neta de la migració interna dels anys 50 i 60 a Barcelona- amb el seu passat", afirma Marta Galán, directora, dramaturga, artista resident al Lliure i creadora d'aquest projecte de creació escènica documental que parteix de la recerca històrica i comunitària: entre setembre i desembre de 2020, Galán, amb la inestimable feina de l'OVQ (Observatori de la Vida Quotidiana), ha posat en relació protagonistes de la immigració dels anys 50’ i 60’ a Barcelona amb un grup de joves que han migrat sols de diferents països de l’Àfrica a Barcelona, i que actualment es formen a la Fundació Comtal.
El primer resultat d'aquest projecte és Forasters vindran, una recerca històrica i documental amb les persones que van migrar a Barcelona als anys 50' i 60', és a dir, aquells nouvinguts a Catalunya que van haver patir el desemparament, la vulnerabilitat i fins i tot la repressió de veure que, durant anys, les principals estacions de tren de la ciutat eren plenes de policia armada detenint i enviant cap al Pabellón de las Misiones a qualsevol persona sense residència ni contracte i que, acusada de "vago y maleante", era deportada de nou al seu lloc d'origen. Per sort, els testimonis de l'obra revelen, també, els moviments d’autorganització, lluita veïnal i autoconstrucció de cases i barris que van generar-se entre aquestes persones. Uns moviments, en definitiva, de vida i de futur; d'un futur que pren cos i es fa presència en el relat autobiogràfic de Susanna Barranco.
Susana Barranco, protagonista de la performance Forasters vindran a l'Espai Lliure. (La Barranco Films)
Forasters vindran és un projecte que articula diferents processos artístics, documentals i comunitaris i que s’esdevé en tres fases consecutives: una primera fase de recerca comunitària i documental amb un grup de 9 persones protagonistes de la migració interna dels anys 50 i 60 a Barcelona i un grup de joves de la migració global; una segona fase de residència artística al Teatre Lliure, on aquest material ha pres forma escènica amb els actors Susanna Barranco, Núria Lloansi i Juan Navarro, i una tercera fase prevista per al juliol de 2021, quan es reprendrà la relació amb el grup de joves per generar una obra escènica comunitària.
L'arqueologia del quotidià
L'exploració dels continguts i de les relacions entre els participants s'ha fet a partir d'una metodologia que Marta Galán denomina “Arqueologia del quotidià” i que la directora ja ha practicat en processos i projectes anteriors de característiques similars. Aquesta metodologia permet activar diferents “relats de vida” a partir de documents, objectes o fotografies que aporten els mateixos participants: es tracta d’un projecte de recerca escènica i històrica a partir d’una arqueologia d’objectes del quotidià, ja que cadascun d’aquests objectes dona peu a una història de vida que, sumada a les històries de vida i els objectes de la resta de participants, construeix un mosaic de memòria viva que expressa les condicions materials (i emocionals) d’existència de tota una generació.
El Palacio de las Misiones de Montjuïc, en una foto d'arxiu. (Creative Commons / Wikipedia)
"Hem treballat a partir dels objectes que ells mateixos han aportat perquè consideren que contenen històries de vida: objectes que permetin activar una imatge, una història, un record. A partir de cada objecte neix un relat, i aquests relats cal estructurar-los, és a dir: escriure’ls. L’escriptura com la possibilitat de generar i comunicar imatges, idees, reflexions. L’escriptura com l’espai on construir-nos (i, de vegades, re-construir-nos) a través del llenguatge". Narrar per resignificar. Narrar per comprendre’ns i per posar nom (relat) al que som i al que hem viscut. Narrar per reconèixer-nos. Narrar, sobretot, per no oblidar allò que, sovint, la ciutat i la memòria general del país sembla haver volgut oblidar, malgrat encara existeixi avui, amb un altre nom i un altre emplaçament, però amb el mateix dolor humanitari a dins.