Finalment, Emily Dickinson no era com ens havien assegurat, l’estranyíssima dama de Nova Anglaterra que escrivia poemes vehements i sincopats després de coure el pa i d’endreçar la bugada, ni el mite, com li deien alguns veïns per burlar-se’n a la parròquia, ni tampoc el cadàver exquisit que Marià Manent anà libant a comptagotes i després cuinà i recuinà en almívar fins a oferir-nos el prodigiós volum Poemes d’Emily Dickinson (1979), una de les més destres apropiacions de la història universal de la traducció enganyosa. També és veritat que tot s’explica perquè Dickinson, per sistema, rebutja explicar-se gaire. Escriu per a ella mateixa i no per al públic. S’havia reclòs a casa per sempre i no es deixava veure gairebé per ningú, imatge fosa, tan immòbil i silenciosa com podia, un fantasma, una intrusa. Al cap i a la fi, què sabia Manent del que podien amagar aquells poemes enigmàtics i contradictoris, tan intensos com desconcertants, tan domèstics com generals. Va haver d’admetre que aquella poesia incompresa era la d’una “estranya vida de dona”, com qui parla de la criatura d’un altre planeta, d’una altra naturalesa, impenetrable.
Emily Dickinson no era com ens havien assegurat, l’estranyíssima dama de Nova Anglaterra que escrivia poemes vehements i sincopats després de coure el pa i d’endreçar la bugada
Després va venir Harold Bloom i ens advertí que anéssim amb compte amb Emily Dickinson, perquè era un dels grans escriptors de tots els temps, tan gran com Dante o com qualsevol altre escriptor bo de debò. I que el que no podíem continuar fent és tenir-la desada en un calaix, quan havíem de mirar-la més, més atentament, que havíem de lluir-la a l’aparador. Arreu del món se l’està tornant a editar, a repensar-la, a valorar-la que és mirar d’entendre-la. A traduir-la. I a València, terra de salut, van publicar abans de l’estiu la primera edició completa en català de tota la poesia de Dickinson, en una bona editorial universitària, però sense que això transcendís gaire. Com si qualsevol persona culta i catalanoparlant pugui continuar llegint el que ara vulgui llegir, sense més ni més, sense disposar a casa d’aquest autèntic prodigi literari, d’aquest gegant del romanticisme més tardà, del que ja no s’esbrava en l’expressió exaltada ni en el descobriment de l’horror, com Byron, com Mary Shelley i Percy Bysshe Shelley, com John William Polidori. És la poesia d’una nàufraga de la història, d’una presonera desenganyada del món i alhora amarada d’amor i d’entusiasme vital, una mica semblant al nostre Verdaguer, també atrapat a casa seva, també dissident contra el poder i igualment fascinat per la veritat del mal.
És la poesia d’una nàufraga de la història, d’una presonera desenganyada del món i alhora amarada d’amor i d’entusiasme vital
I és que el mal ens desperta de cop, ens espavila per sempre. Potser aquesta és la gran aportació dels romàntics. I és que al costat dels poetes maleïts podem trobar aquesta Emily Dickinson, reclosa a casa, abandonant per sempre l’església, desafiant el pare i la família, la comunitat puritana de províncies on li va tocar de viure. Cosida a l’escriptura quotidiana per combatre el nihilisme s’alça Emily Dickinson. El mal és veritat, és la pedagogia suprema, quan no és una màscara en un ball de màscares en un ball de societat. El respectable pare, al que estima i reverencia, jutge i després membre de la Cambra de Representants a Washington, va cometre incest amb ella, de nit, descalça i ridícul, en camisa en dormir, sota el sostre quotidià. El mateix es pot dir del seu germà William Austin Dickinson, el qual és assenyalat per la seva germana a través de moltes imatges i de molts poemes. Austin, marit, per acabar-ho d’adobar, de Susan Huntington Gilbert, la millor amiga i, probablement, com assegura gairebé tota la crítica, amant d’Emily Dickinson, el gran amor de la seva vida. Potser cal afegir que la iniciativa eròtica no fou escadussera en la vida d’Austin. Fou obertament amant d’una senyora ja casada, Mabel Loomis Todd, la qual fou una de les primeres editores i promotores de la poesia d’Emily Dickinson. I és que els grans drames humans s’amaguen sovint dins de les famílies més respectables i són crues tragèdies familiars, quotidianes. Amb tot, Emily Dickinson no és una escriptora víctima, sinó una escriptora molt més gran que la seva ferida.