Vilallonga del Camp (corregimiento de Tarragona, i actualment comarca del Tarragonès), 1 de març de 1838. Fa 185 anys. Cinquè any de la Primera Guerra Carlina (1833-1840). Una partida carlina, formada per voluntaris dels pobles del Camp de Tarragona i dirigida pel comandant Manuel Ibáñez Ubach, més conegut com el Llarg de Copons, acorralava part d’una milícia liberal, comandada pel tinent Josep Ayné i constituïda exclusivament amb voluntaris de Reus. Els liberals, superats per la cavalleria carlina, s’havien retirat del camp de batalla, als afores del poble, i s’havien replegat i refugiat a l’interior del temple parroquial de Vilallonga.
L’acarnissament dels carlins, que, al crit de “Fot-li, que és de Reus”, van sotmetre el temple parroquial de Vilallonga a una dantesca tempesta de foc d’artilleria, revela l’existència d’un paisatge social dominat per un extraordinari grau d’odi i de violència. La massacre carlina de Vilallonga, que se saldaria amb més de cent morts entre els resistents liberals, o la massacre liberal de Guimerà (1835), que culminaria amb l’afusellament de setanta-un presoners de guerra carlins, són l’evidència d’un conflicte entre parents i entre veïns, que anava més enllà de la qüestió ideològica.
Per què liberals?
L’etapa francesa de Catalunya (1808-1814) va ser molt curta, però tots els historiadors coincideixen a afirmar que va tenir una enorme repercussió en la societat catalana del segle XIX. Catalunya va ser incorporada a l’Imperi francès com una regió més i el règim bonapartista va enviar 2.500 funcionaris a Barcelona que van revolucionar la vida política, social, cultural i econòmica de la capital. La seva presència va inocular la ideologia revolucionària en les societats urbanes i industrials del país, que, després de la caiguda de Napoleó i la reversió de Catalunya al regne espanyol, es convertiria en la ideologia liberal, partidària d’una monarquia constitucional i democràtica.
Als nuclis urbans, tant els patrons industrials com la massa jornalera havien abraçat entusiàsticament el liberalisme. Els primers, perquè el règim liberal els garantia una quota de poder, pel cap baix, proporcional a la seva força econòmica. I els segons, perquè les ideologies proletàries (socialisme, anarquisme) encara no havien estat formulades i el liberalisme recollia la ideologia antioligàrquica (anticlerical i antinobiliària) que, des del règim bonapartista, havia fet fortuna entre les classes humils. Els liberals (patrons i jornalers urbans) percebien les classes passives de l’Antic Règim (noblesa propietària i jerarquies eclesiàstiques) com un element involutiu i repressiu.
Per què els carlins?
L’any 1838, quan es va produir la carnisseria de Vilallonga, Catalunya era un país poblat, però, encara, bàsicament rural. El Principat ja havia superat el milió d’habitants, però només hi havia dos nuclis que feien, realment, la funció de ciutat: Barcelona (120.000 habitants) i Reus (30.000 habitants). Per tant, la Catalunya de l’època és, encara, una societat rural, amb un paisatge socioideològic dominat per les oligarquies rurals. Una mena de precaciquisme que seria la causa principal que explica el triomf de la ideologia tradicionalista (que no és el mateix que conservadora) entre tots els estrats que formaven la societat rural catalana.
De la mateixa manera que el liberalisme urbà català era fill del bonapartisme, el carlisme rural català era fill de l’antibonapartisme. Durant l’etapa francesa de Catalunya (1808-1814), va sorgir un moviment rural ampli i compacte que rebutjava de ple els valors revolucionaris que importava el règim bonapartista. Aquell moviment defensava la conservació d’un món tradicional, quasi de pessebre nadalenc, que se sentia greument amenaçat. Els catalans que van combatre el règim bonapartista no eren “patriotes espanyols”, perquè el concepte pàtria —de tradició republicana francesa—, a Espanya encara no havia estat formulat. Eren defensors de la tradició.
La ideologia antiburgesa
El gran èxit del carlisme català va ser posar en un mateix receptacle tres ideologies que es complementaven: el tradicionalisme, el sentiment antiburgès i el foralisme. Del tradicionalisme ja n’hem parlat. Però, què era el sentiment antiburgès? I la resposta l'obtenim quan observem el paisatge econòmic del camp català, totalment subordinat als interessos de la indústria catalana de l’època. Els fabricants urbans (sobretot els de les destil·leries de Reus) controlaven la producció i els preus del raïm (el producte agrari estrella a Catalunya) i, sovint, provocaven situacions de risc, quasi de ruïna, que perjudicaven tant els propietaris agraris com els jornalers del camp.
Aquesta ideologia antiburgesa, que s’havia forjat durant el segle anterior i coincidint amb la recuperació dels mercats internacionals de l’aiguardent de Reus (recordem la cita “Reus, París, Londres”), no era un fenomen exclusiu de Catalunya. A Centreeuropa també va existir, amb un escenari i uns protagonistes no gaire diferents. Els fabricants eren cervesers i jueus, i els pagesos eren productors de civada i de llúpol. L’origen de l’antisemitisme contemporani és la ideologia antiburgesa centreeuropea. Ara bé, el carlisme català no era antisemita perquè a Catalunya no hi havia jueus des de l’expulsió de 1492. Però sí que, per tradició cristiana, tenia un concepte negatiu dels jueus.
La ideologia foralista
La tercera pota del carlisme català era el foralisme, que, en aquell context històric, social i cultural (no oblidem que parlem de 1838), es complementava, perfectament, amb el tradicionalisme i amb el sentiment antiburgès. En aquell context, el foralisme era l’ambició de la restauració de l’estat foral català anterior a 1714. I en aquest punt, és important destacar que, passat un segle i quart de la desfeta de 1714, i passades una Il·lustració i tres revolucions (una als Estats Units, 1775, i dues a França, 1789 i 1830), aquell règim foral es presentava com una relíquia que convenia actualitzar, però que, reveladorament, els carlins catalans no ho van plantejar mai.
El perquè s’explica pel nervi ideològic tradicionalista del carlisme català i, també, com una conseqüència del sentiment antiburgès. El món agrari i rural català del segle XIX contemplava els fabricants com uns immorals “escanyapagesos”, apartats de la fe i de l’Església i lliurats a l’adoració del diabòlic diner. I, també, com un producte social desnaturalitzat, d’origen rural i pagès, però enriquit a l’escalfor del règim borbònic. Una classe de fabricants descreguda, immoral, col·laboracionista i corrupta, que havia rellevat la prestigiosa burgesia austriacista desapareguda (amb la presó o amb l’exili) després de 1714. “Fot-li, que és de Reus”.