El periodista Francesc Madrid va batejar els carrers del que avui es coneix com a Raval i llavors Districte V amb el sobrenom de Barri Xino. Hi ha diverses teories sobre aquell nom, que de seguida es va associar a la tèrbola barreja del port, la prostitució, la marginalitat i el crim. Els mateixos reportatges de Madrid, Sangre en Atarazans van ajudar a construir el mite d'un barri que va tenir en locals com La Criolla, el centre de la vida més disbauxada i transgressora, amb una fama que aviat va fer el salt internacional.
Francis Carco, Paul Morand, Henry de Montherland, Pierre Mac Orlan o André Pyerre de Mardiargues van ser alguns dels escriptors que van donar categoria literària al mite del Barri Xino de Barcelona, mentre es creava un turisme que als anys 30 buscava experiències fortes a la zona portuària de Barcelona. Una imatge de la ciutat que no agradava ni a les autoritats republicanes ni als joves arquitectes reunits al voltant del Grup d'Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l'Arquitectura Contemporània (GATPAC), seguidors catalans de l'avantguarda que en aquells moments representava, entre d'altres, Le Corbusier, el qual impulsaria la gran obra del grup, el Pla Macià, batejat en honor del president de la Generalitat.
Carrer sense identificar. 13 d abril de 1934. AFB. Margaret Michaelis
Un encàrrec molt especial per a Michaelis
Aquell projecte pretenia repensar i reformular la ciutat d'acord amb els principis funcionalistes –arquitectònicament parlant– i progressistes, a nivell polític, fet que suposava diagnosticar els mals de la ciutat vella, per tal de sanejar-la. Per a dur a terme aquell aprofundiment als carrers més degradats i els habitatges més insalubres, el GATPAC va contractar la fotògrafa jueva i anarquista exiliada a Barcelona Margaret Michaelis (Dzieditz, Polònia 1902 - Melbourne, Austràlia 1985), que durant 5 dies del mes d'abril de 1934 va realitzar unes imatges que posteriorment van ser exposades el juliol d'aquell mateix al subsòl de la Plaça Catalunya, a la mostra La Nova Barcelona. Ara, l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona recupera aquelles imatges a l'exposició Margaret Michaelis. Cinc dies pel Barri Xino, que es pot veure fins el 31 d'octubre.
Tot i que les fotografies que Michaelis va captar amb la seva Leica responien a l'encàrrec professional que li havien fet els membres del GATPAC, la fotògrafa hi va fer servir una mirada pròpia i curiosa, amb una profunda empatia cap als veïns del barri, que li van obrir les portes de casa seva, on va poder reflectir la manca de ventilació, la brutícia dels patis interiors i el sobreaprofitament dels balcons, plens de trastos i galliners.
Carrer de les Tàpies, 19. 12 d abril de 1934. AFB. Margaret Michaelis
Una mirada empàtica i curiosa
La diferència de mirades entre la fotògrafa i els arquitectes, molt més preocupats per les qüestions urbanístiques i higienístiques, es pot veure en la comparació entre les imatges preses per Michaelis i les que van fer alguns dels professionals que l'acompanyaven, com Josep Lluís Sert o Antoni Bonet Castellana. A més, la meticulosa fotògrafa va anotar al revers de les imatges captades el dia i lloc on havien estat captades, fet que ha permès situar les imatges en un mapa, on es pot veure les dues zones on va concentrar la seva feina: el nucli del Districte V, entre els carrers de Sant Rafael, de la Cadena, Passatge de Bernardí Martorell i Robadors, i la zona portuària, al voltant del carrer de l'Arc del Teatre.
El treball va començar, en aquest sentit, el dia 9 d'abril de 1934, on capta la Rosita, una prostituta al portal d'un dels molts meublès de la zona. Durant els quatre dies següents, va alternar fotografies dels exteriors i interiors dels habitatges, amb retalls de la vida del barri més popular de Barcelona.
Rosita,carrer de la Cadena, 1 . 1934. AFB. M.Michaelis
Més enllà del GATPAC
Fins i tot, un dels dies que va sortir a complir l'encàrrec, Michaelis va entrar a Can Peret, un establiment del carrer d'en Robador, que també es coneixia com La Taverna dels Tenors, on va aprofitar per capturar personal, cambrers i clients en escenes recreades –un cuiner preparant cargols i musclos, un parroquià tocant la guitarra, un lladre prenent el moneder a una dona–, i que no va entregar al GATPAC, però que es poden veure a l'exposició de l'Arxiu Fotogràfic.
De les 148 que sí que va entregar se'n van exposar una selecció, amb plànols, fotomuntatges i textos que refermaven la necessitat de sanejar i intervenir en el barri, i que volien, alhora, combatre el tipisme i l'estereotip folklòric sobre aquell barri marginal. Les fotografies que es van mostrar a La Nova Barcelona, però, no eren totes de Michaelis. Una part era de l'arquitecte grec d'origen sefardita Isaac Saporta, tal com s'ha pogut documentar.
Exposició La Nova Barcelona. Vista general, juliol de 1934. AFB. Margaret Michaelis
Més enllà d'aquest encàrrec, la relació de Michaelis amb el GATPAC es va allargar. La fotògrafa, que havia viscut amb el seu marit en un edifici del carrer Rosselló dissenyat per Sert, va fer diversos reportatges pel grup d'arquitectes, com el de l'edifici Astòria, de Germán Rodríguez Arias, les escoles Josep Folch i Torres de Palau-Solità i Plegamans, de Josep Lluís Sert i Josep Torres Clavé, o la Torre Eugènia, de Ricard Ribas Seva.
La relació es va acabar amb la Guerra Civil, que també posaria fi al projecte de reforma de Barcelona –al Raval en quedaria el Dispensari Antituberculós de Sert, Torres Clavé i Joan Baptista Subirana –, quan Michaelis passaria a treballar pel Comissariat de Propaganda.
Margaret Michaelis autoretrat desembre 1931/The National Gallery of Australia
Després de divorciarse, Margaret Michaelis va marxar de Barcelona. El final de la guerra i l'inici de la Segona Guerra Mundial el viuria des d'Austràlia, on muntaria un nou estudi i es tornaria a casar. Allà va morir l'any 1985. Abans, l'any 1967 va fer un llarg viatge que la va portar per Europa, Israel i l'Orient Mitjà, la Índia i els Estats Units i Sud-Amèrica. No sabem, però, si va tornar a Barcelona. Si va tornar potser va veure que res havia canviat gaire.