William Faulkner, el famós escriptor nord-americà guardonat amb el Premi Nobel de Literatura i reconegut internacionalment per les seves novel·les experimentals, va afirmar el 1956 que “l'objectiu de qualsevol artista és aturar el moviment, que és vida, per mitjans artificials i retenir-lo per tal que cent anys després, quan un estrany el miri, torni a moure's, atès que és vida”. Aquesta reflexió tan profunda i amb tons filosòfics enllaça perfectament amb l'essència de les fotografies en gran format de l'artista Jeff Wall (Vancouver, 1946) i no és estrany que es trobi impresa en una de les banderoles que obren l'exposició que li dedica La Virreina Centre de la Imatge a Barcelona fins al 13 d'octubre d'aquest any sota l'enigmàtic títol de Contes Possibles.
Aquesta mostra, la més completa que s'ha organitzat fins ara sobre l'artista canadenc al nostre país, està composta per trenta-cinc tableaux fotogràfics (dels dos-cents que ha realitzat des de 1978) i submergeix els espectadors en una extraordinària diversitat de temes, formats, tonalitats i registres. Precisament és en aquesta cruïlla de camins on comencen a trencar-se tots els estereotips relacionats amb les exposicions de fotografia tradicionals perquè la forma, el format i la composició esdevenen els protagonistes absoluts i ens obliguen a replantejar-nos la manera de mirar les fotos (com a mínim, a Occident). En aquest context no és necessari acostar-se a cada obra de manera obscena per apreciar-la en detall, com si l’ampliéssim a la pantalla del mòbil buscant-ne les costures; sinó que ens veiem apartats fins als marges de la sala d'exposicions per observar-les en perspectiva i poder encaixar inconscientment les peces d'un trencaclosques calidoscòpic que amaga més secrets dels que sembla a simple vista.
Aquesta mostra, la més completa que s'ha organitzat fins ara sobre l'artista canadenc al nostre país, està composta per trenta-cinc tableaux fotogràfics (dels dos-cents que ha realitzat des de 1978) i submergeix els espectadors en una extraordinària diversitat de temes, formats, tonalitats i registres
Un complex joc d'ecos i analogies
Per entendre la magnitud d'aquesta exposició, hem de viatjar en el temps. Des dels anys vuitanta del segle passat, el treball de Jeff Wall ha contribuït a definir o redefinir (segons es miri) la fotografia com una part fonamental de l'art contemporani. No és casualitat que hagi escollit com a format habitual el tableaux (quadre fotogràfic) perquè hereta un dels trets fonamentals de la història de l'art: la composició. Tal com es comenta en el programa de mà que acompanya la mostra, al contrari de la idea que entén la fotografia com un art prolífic, Jeff Wall “només” ha produït dues-centes imatges des de 1978, una mitjana de quatre o cinc per any. Sempre treballa cada obra individualment, emfatitzant així l'autonomia del quadre. Cada nova imatge augmenta i fa més complexa una xarxa oberta de temes, motius i figures travessats per un complex joc d'ecos i analogies.
L'obra més antiga d'aquesta exposició és un paisatge captat el 1980 que ens mostra un escenari semirural als afores de Vancouver amb una clara orientació documental. L'obra més recent és una composició de 2023 que ens endinsa, a través de l'al·legoria, en aquest univers que el mateix artista qualifica de "cinematogràfic", perquè la imatge està escenificada amb molta cura, sovint fins al punt de produir un món al·lucinatori o meravellós que escapa de la realitat. Entre aquests dos extrems temporals es troben altres imatges igualment sorprenents i la majoria encaixen en la categoria que l'artista anomena "gairebé documental".
Entre les obres més destacades en la categoria "cinematogràfic" trobem El Pensador (1996), que és una meticulosa escenificació inspirada en un projecte de monument concebut i gravat per Alberto Durero en commemoració de la Guerra dels Camperols Alemanys de 1525, però que en mans de Jeff Wall es converteix en un monument al desencant: l'home, a qui han apunyalat per l'esquena, és un treballador vell, parent llunyà dels camperols alemanys alçats en revolta al segle XVI i sotmesos de forma violenta. Una altra obra impactant dins d'aquesta categoria és A partir d’un Home Invisible de Ralph Ellison, Pròleg (1999 – 2000), formada per un decorat de proporcions èpiques en el sostre del qual hi pengen 1.369 bombetes de mil formes recollides per l'home invisible que protagonitza la novel·la que l'inspira i que aquest ha cablejat i endollat de forma il·legal per crear el seu propi món subterrani.
El procés de representació, de fer fotografies, és tan ric i expansiu. Gairebé de manera natural, et suggereix o t’encoratja a fondre qualitats oposades, contradictòries, de qualsevol cosa en què treballis. No és mai estàtic, llevat que es faci malament
Als antípodes d'aquestes fotografies recreades hi trobem les que encaixen en l'etiqueta de "gairebé documental". L'obra titulada Al club de veterans (2022) ens mostra un acròbata fent un salt mortal enrere en un club de veterans de guerra, on la gent l'observa amb certa desgana mentre apuren les seves copes de cervesa en un moment indeterminat del dia o de la nit. Aquesta falta de referència temporal resulta inquietant perquè el rellotge de paret que veiem al fons del bar marca les 9:10 (o les 21:10) i no tenim manera de contrastar-ho. Finalment, una altra de les obres de caràcter "gairebé documental" que més crida l’atenció ens trasllada a un escenari emblemàtic de Barcelona i ens el mostra d'una manera que mai apareix a les guies turístiques de la ciutat. Neteja Matinal, Fundació Mies Van Der Rohe, Barcelona (1999) ens presenta un treballador de la neteja en la seva rutina matinal en aquest famós edifici barceloní. Tal com es comenta en el programa de mà, Jeff Wall no acostuma a treballar en sèrie i, quan ho fa, és sempre sobre temes descriptius. En aquest cas, els estris de neteja impersonals (cubell i pal de fregar) enllacen amb el rentamans brut que veiem en altres obres menors de l'exposició, com Composició Diagonal (1993).
En arribar al final de la mostra, atordits per l'impacte visual i emocional d'unes imatges que mai cauen en el buit (malgrat la seva fredor), ens adonem del diàleg intern que Jeff Wall manté amb ell mateix en cada fotografia i que s'expandeix cap a tota la seva obra. Aquest és el seu gran èxit com a artista. Per cada cercle que es tanca en allunyar-nos d'alguna de les composicions, sempre se n'obre un de nou amb els seus temes recurrents quan encarem la següent obra. Aquí és on trobem el plaer visual com a espectadors perquè no existeix una única manera d'observar. A diferència de la immediatesa que ens dicta la societat actual, aquesta exposició ens obliga a transitar per la fina línia divisòria que existeix entre allò "cinematogràfic" i allò "gairebé documental", entre el que construïm i el que és real, entre el que somiem i el que és terrenal. En paraules del propi Jeff Wall: “El procés de representació, de fer fotografies, és tan ric i expansiu. Gairebé de manera natural, et suggereix o t’encoratja a fondre qualitats oposades, contradictòries, de qualsevol cosa en què treballis. No és mai estàtic, llevat que es faci malament”.