FotoPres "la Caixa" és un veterà certamen que duu 20 edicions promovent la fotografia documental. En aquesta darrera edició, FotoPres va obrir una convocatòria per donar suport a 10 projectes fotogràfics. Van rebre 600 sol·licituds i un jurat d'experts va triar 10 projectes, que van ser becats per l'Obra Social "la Caixa" i van gaudir de l'assessorament de l'equip tècnic de la institució per a la seva realització, i també per exposar-lo i per realitzar una publicació (en format fotobook o en formats alternatius). Des d'aquest divendres i fins el 30 de juliol el CaixaForum acull una exposició en que treu a la llum els deu projectes, ja acabats. En molts d'ells la fotografia escapa als seus formats més tradicionals i incorpora noves eines, com el vídeo, la instal·lació o la pàgina web. Els fotògrafs que s'han integrat en aquesta exposició són Arturo R. Castillo, David Rodríguez, Federico Clavarino, Dani Pujalte, Rita Puig-Serra, Nacho Caravia, Alejandro S. Garrido, Carlos García, Nicolás Combarro, Laia Abril, Rubén H. Bermúdez i Anna Bosch Miralpeix. Aquests artistes han tingut plena llibertat a l'hora d'organitzar l'exposició dels seus materials, però també en la realització de la seva publicació (Nicolás Combarro ha adoptat un format de tarjetes postals, i Federico Claverino ha optat per un format clàssic de diari). Isabel Salgado, directora del Departament d’Exposicions de la Fundació Bancària “la Caixa”, ha destacat la tendència que tenen aquests artistes, en la seva majoria joves, d'incorporar altes quotes de subjectivitat a les seves activitats fotogràfiques.
Poc periodisme
Laia Abril, Las17, 2015-2016 © Laia Abril.
El FotoPres va començar com un certamen orientat bàsicament cap al fotoperiodisme, però a mesura que la fotografia ha anat evolucionant, també el seu format s'ha anat modificant: ara, per sobre del fotoperiodisme, hi predomina la fotografia documental amb finalitat artística. I es prima aquells projectes innovadors, que aporten novetats en el tractament de la fotografia, amb un enfoc multidisciplinar. Els fotògrafs, majoritàriament, no s'orienten cap a la denúncia ni al simple reflex de l'actualitat. De fet, el treball més proper al fotoperiodisme és Corea. Una historia paralela, d'Alejandro S. Garrido, en què s'explora sis barris anomenats "Corea" a diferents ciutats espanyoles. Barris construïts als anys cinquanta que es van convertir en focus d'exclusió, de marginalitat i d'estigmatització durant dècades. Garrido fa el contrapunt entre aquestes "Corees", i els acords signats amb els Estats Units el 1953 i la instal·lació de soldats americans a Madrid.
Denúncia oberta
En certa mesura, també es remet al fotoperiodisme clàssis Las17, de Laia Abril (l'autora del fotollibre Lobismuller), un projecte que segueix el cas de dones empresonades al Salvador després d'haver patit avortaments espontanis i haver sigut acusades d'haver-los provocat. En aquest cas, la presentació combina la fotografia amb gravacions de les declaracions de les dones i unes pantalles que comptabilitzen el temps passat a presó per les 17 dones. També és una història de denúncia www.thecolorsmountain.org, un projecte que combina la intervenció ecològica amb el projecte artístic per denunciar un abocador realitzat sense cap garantia a Oriola, en ple límit entre Alacant i Múrcia, justament per escapar al control medioambiental de les autoritats d'ambdues zones. En aquest cas, tot i que la fotografia és una eina de denúncia dels delictes medioambientals, l'exposició es presenta, sobretot, mitjançant vídeos.
Històries personals
Nacho Caravia, Mamá, 2015-2016 © Nacho Caravia.
Diversos fotògrafs presenten exposicions relatives a la seva pròpia vida, o a la seva pròpia història familiar. Una de les més colpidores és Mamá, de Nacho Caravia, fill únic i molt unit a la seva mare, que des del 2012 ha fet una sèrie de fotografies de la seva mare tot aprofitant els viatges a Astúries, on ella resideix. Però aquestes fotos han suposat per a Caravia una forma d'entendre-la millor, però també l'han ajudat a ser conscient dels seus problemes. A les antípodes d'aquest projecte es troba Good luck with the future, de Dani Pujalte i Rita Puig-Serra, dos fotògrafs que mantenien una relació de parella problemàtica i que van decidir viatjar pel món fent fotografies explorant el concepte d'incertesa (perquè consideraven que patien una incertesa personal i com a parella, però també com a generació). Després de cinc mesos per Àsia i dos per Mèxic van dur a terme aquest projecte que explora el concepte de passat i de futur de la joventut.
Famílies colonials
Federico Clavarino, Hereafter, 2015-2016 © Federico Clavarino.
Hereafter és una exposició realitzada per Federico Clavarino a partir del llegat dels seus avis materns, que van viure durant molt de temps a territoris colonials o a països del món àrab tot just descolonitzats (Oman, Sudan, Jordània, Líbia...). El nét intenta fer una reconstrucció total de l'univers sentimental dels seus avis, a partir de fotografies seves (de la casa, de la seva àvia, d'objectes que es conserven), de fotografies de la família, de vells vídeos en super 8, de poemes del seu avi, dels llibres de la biblioteca de la família... En el fons, Clavarino explora la història colonial de la família, i els rastres fantasmals de l'imperi, però alhora assumeix que hi ha una transmissió familiar del llegat colonial i que aquest fantasma ell el duu encara ben arrelat. El projecte és una mena de teràpia familiar, però també personal.
Reflexió social
Rubén H. Bermúdez, Y tú, ¿por qué eres negro?, 2015-2016 © Rubén H. Bermúdez.
Rubén H. Bermúdez és de família blanca. Tots els seus familiars coneguts són blancs, i ell va néixer "negre" (bé, "negre" amb criteris de la seva terra natal, a l'Àfrica sens dubte seria considerat "mulato" o "clar"). Ell apunta que podria ser descendent llunyà d'una comunitat d'esclaus que va viure a Burguillos del Cerro, a la província de Badajoz. A partir d'això, Bermúdez va ser considerat un "altre" per la gent de la seva ciutat. Tothom li preguntava "Y tú, ¿porqué eres negro?". I aquest és el títol de l'exposició que organitza on combina testimonis sobre la seva identitat, amb fotografies sobre la relació històrica d'Espanya amb la negritud, amb referències al colonialisme, a la ideologia de la raza, al paper del negre en la publicitat... Per la seva part Nicolás Combarro tracta de reivindicar el valor de les edificacions d'autoconstrucció a Arquitectura espontánea. Però Combarro no només documenta fotogràficament diversos tipus de construccions no reglades, sinó que, a més a més, realitza tot un treball de deconstrucció dels elements arquitectònics d'autoconstrucció mitjançant una feina de retocs fotogràfics i de collage... Bona part de l'exposició no està dedicada a les fotografies, sinó als seus derivats.
Més enllà del bé i del mal
Anna Bosch Miralpeix, Bubble Beirut, 2015-2016 © Anna Bosch Miralpeix.
Anna Bosch va arribar a Beirut, quan començava la guerra de Síria, planejant a dedicar-se a treballs de fotoperiodisme. I quan va arribar, amb l'objectiu de retratar escenes de conflictes i tensions, va ser convidada a una festa de l'elit libanesa, on maronites, cristians grecs ortodoxos, xiïtes, sunnites i drusos disfrutaven de la vida, amb xampany, piscines i vestits de Dior, sense patir pel que podia passar l'endemà. Aquesta experiència la va dur a documentar la vida dels poderosos libanesos durant 5 anys, en 9 estades al territori. Bubble Beirut, és potser, el projecte formalment més clàssic d'aquesta exposició.
No llocs de Ciudad Real
Carlos García, Ciudad Real, 2015-2016 © Carlos García.
L'exposició 20è FotoPres "la Caixa" s'inicia amb una instal·lació molt espectacular de Carlos García, que explora els seus orígens geogràfics a Ciudad Real. García es va quedar impactat, en visitar Ciudad Real, per obres arquitectòniques absolutament deshumanitzades. I va voler fer una crònica de l'arquitectura i l'urbanisme hostils a l'ésser humà. Tot explorant els racons de Ciudad Real, García no només realitza una radiografia de la Manxa, sinó també de la societat moderna i les seves contradictòries relacions amb l'espai. Les magnífiques fotografies queden reforçades per un muntatge que reconstrueix les mateixes estructures arquitectòniques buides que García retrata.
Foto de portada: Alejandro S. Garrido, Corea. Una història paral·lela, 2015-2016 © Alejandro S. Garrido.