D'entre les gairebé 75.000 fotos que es van presentar al concurs World Press Photo 2021, era un pèl innocent pensar que no el guanyaria alguna que demostrés el drama mundial de la pandèmia: encara estem sobrevivint a la vermellor d'una bufetada amb la mà oberta que va començar el març de l'any passat. L'afortunat, el danès Mads Nissen, va fotografiar l'abraçada d'una infermera i una anciana a São Paulo (Brasil) amb un plàstic pel mig, una parafernàlia sanitària que n'ha salvat a molts de no esfondrar-se per inanició d'amor. La van anomenar la cortina de les abraçades. Aquell era el primer que Rosa, de 85 anys, rebia en 5 mesos.
El món s'ha aturat amb l'arribada de la pandèmia? Dir que sí que és una cosa perversa i contestar que no és una veritat a mitges que s'entén millor a la sala fosca del CCCB on a partir d'avui – i fins al 12 de desembre – ja pot veure's l'exposició anual del concurs. Un any dona per a molt, per a massa, per a superlativament més que només un tema, per globalitzat que estigui. Ni les guerres s'han aturat ni les problemàtiques socials s'han quedat establertes en un racó esperant per queixar-se. I si el ciutadà corrent n'està fins els nassos de gel hidroalcohòlic als supermercats i de ficcions que recorden un moment històric que encara no és passat – vegeu la temporada 17 d'Anatomía de Grey–, les fotografies també han buscat el seu pla alternatiu davant de l'embafament d'una situació que també ha superat els seus autors.
"Iemen: la fam, una altra ferida de guerra" mostra Fatima i el seu fill pescant en ple conflicte, que ja dura 6 anys. / Pablo Tosco
L'ull posat en allò local
"Sens dubte sempre tindrem i veurem fotos que tracten i denuncien els abusos dels recursos naturals, les conseqüències i els efectes del canvi climàtic o les protestes ciutadanes", explica Silvia Omedes, presidenta de la fundació Photographic Social Vision, entitat que porta 17 anys consecutius organitzant l'exposició del concurs. La crisi sanitària ha estat transversal però també ha minimitzat la importància i l'impacte mediàtic d'altres casuístiques globals. Fidels testimonis de la realitat que no veiem, els fotoperiodistes són els ulls del poble allà on no podem arribar o en allò que no volem veure – o que no volen ensenyar-nos. La seva visió gràfica de la pandèmia és un bé comú, una relíquia social que ha permès una conscienciació popular activa de més de quatre aplaudiments als balcons; però les dosis d'esgotament també han de ser proporcionals a la quantitat d'instantànies captades, envoltades de l'angoixa de retratar el dolor, la desesperança i la mort.
Els llargs viatges als confins de la terra per captar aquesta foto única s'han substituït per mirades més properes i intimistes
El World Press Photo d'aquest any està plenament condicionat pel coronavirus, però no tant perquè la recopilació de fotos siguin un déjà vu constant de mascaretes i distàncies de seguretat, sinó perquè el confinament ha reinventat la manera en què els fotoperiodistes miren a través de les seves càmeres. Els llargs viatges als confins de la terra per captar aquella foto única s'han substituït per mirades més properes, més intimistes – i amb més contingut de fotògrafs freelance que d'agència. "Els fotògrafs han treballat a prop de les seves comunitats donant visibilitat a històries de resiliència, de superació i de resistència en àmbits privats, i això fa que sigui una edició especial", diu la presidenta, i també destaca que el fotoperiodisme és una gran eina veraç per a la democràcia, en plena era de les fake news i de les notícies poc contrastades. En aquest sentit, aposten per les visites guiades i els programes educatius per potenciar l'educació visual en els més joves.
D'entre més de 4.000 professionals presentats, aquest any hi ha hagut més de 45 guanyadors de 28 països. En aquest sentit, Omedes aplaudeix que el fotoperiodisme nacional està en molt bon estat de salut, ja que cinc autors nacionals han estat premiats: Pablo Tosco, Aitor Garmendia, Jaime Culebras, Luis Tato i Claudia Reig. "La crisi del fotoperiodisme té més a veure amb els mitjans i amb els seus interessos econòmics i polítics, són més empreses de comunicació que mitjans de comunicació", comenta. Potser aquest és un dels motius pels quals, a partir de l'any que ve, les condicions i requisits per presentar-se al World Press Photo canvien per poder donar espai a més veus. Segons la comissària en cap del concurs, Sanne Schim van der Loeff, es modifica l'estratègia del concurs i es reenfoca per donar "una perspectiva regional que dividirà el món en sis zones, dins de les quals es premiaran quatre categories: foto individual, llarg recorregut, històries i projectes en obert".
Una manifestant ignora els crits d'un defensor de la no-desconstrucció del Monument a l'Emancipació, a Lincoln Park, Washington DC. / Evelyn Hockstein
El que va passar el 2020 sense mascareta
Però què va passar l'any passat, més enllà del coronavirus? Les fotografies exposades, a més de pertànyer a categories diferents, mostren realitats molt actuals que la pandèmia ha abandonat mediàticament a la contraportada – o ni això. La lluita contra l'Estat Islàmic, que continua matant, les conseqüències del conflicte del Iemen, el moviment Black Lives Matter, l'apartheid palestí o la crisi migratòria que atrapa milers de refugiats a Grècia. Sabies que a l'estiu del 2020, unes 20.000 persones vivien en un campament construït per allotjar-ne únicament 3.000? O que més d'un milió d'immigrants africans resideixen oficialment a Itàlia?
Algunes de les històries són conflictes que fa molt que duren i que, poc o molt, ens sonen. D'altres estan totalment allunyades del nostre dia a dia, i només els hi podem posar cara i cognoms gràcies a projectes periodístics que fugen de les breaking news i de la competència empresarial per treure primícies informatives. Com el cas dels nadons reborn, uns ninots hiperrealistes que es dissenyen amb tota mena de detalls i que fins i tot estan equipats amb sistemes electrònics capaços de simular els batecs del cor, la respiració o la inèrcia d'obrir la boca per mamar.
Alguns compren nadons artificials per substituir un fill després d'un avortament o una pèrdua. / Karolina Jonderko
Captats per la càmera de la polonesa Karolina Jonderko, l'autora volia mostrar com aquests nadons artificials donen resposta emocional els adults. I és que encara que la majoria d'aquests ninots són per a col·leccionistes, algunes persones els compren després d'haver patit un trauma, com un avortament o la mort d'un fill, i aquests apareixen com a substituts.
Una altra de les casuístiques que aborda l'exposició és el drama de la militarització dels nens a Polònia, on aquests són instruïts per ser soldats; també l'estigma de la transsexualitat en països com Rússia. O el fet que la possessió d'armes als Estats Units estigui garantida per la Segona Esmena de la Constitució (1791). Al país, el nombre d'armes de foc supera la població del país: 393 milions d'armes per a 328 milions de persones. Segons Small Arms Survey, la meitat de totes les armes de foc propietat de ciutadans privats al món, amb finalitats no militars, es troben allà.
Als EUA hi ha més armes que habitants. / Gabriele Galimberti