Hi ha tres tipus de persones a qui la foto d’aquest article pot provocar una profunda alteració. D’una banda, convé afirmar que l’allau d’imatges de peus fotografiats a la platja que inunden les xarxes socials des de fa dies són una estampa gairebé pornogràfica pels fetitxistes o una llaminera oportunitat de negoci pels podòlegs, d’acord. Més enllà de causar plaer, inspiració o curiositat, però, aquestes fotos fan patir de valent a un sector molt concret de la població: els perepunyetes amb cert TOC, entre els quals un servidor de vostès s’inclou, com hauran pogut endevinar. El motiu és ben senzill: si alguna cosa fa més mandra que una foto amb dos peus lletjos plens de durícies davant el mar i un text d’acompanyament amb frases com “un dia més a l’oficina” o “aquí, patint de valent” és, sens dubte, que la imatge en qüestió tingui l’horitzó tort.
Una foto preciosa en una platja grega però amb l'horitzó tort. (Apostolos Vamvouras)
L'ull de poll artístic que faria plorar a Fibonacci
La història de l’art és plena d’exemples per entendre que l’horitzó geomètric no només és rectilini, sinó que és el centre on convergeixen tots els punts d’un pla horitzontal. Des dels horitzons bucòlics de Friedrich fins als horitzons surrealistes de Dalí passant pels difuminats horitzons de Turner o als austers horitzons de Sean Scully, des de fa segles qualsevol ésser humà amb una mínima sensibilitat artística ha tingut clar el que els nostres avantpassats ja sabien quan es van inventar l’archipendulum: que la inclinació incorrecta d’algun dels elements d’una creació pot enviar en orris tota l’obra sencera. Passava amb les piràmides d’Egipte i passa avui amb les fotos de peus fetes a alguna platja de glamur discutible, posem per cas Miami Beach (la tarragonina, no l’americana), ja que de res serveix penjar a Instagram un post pretesament idíl·lic, relaxant i inspirador si la línia horitzontal del mar que dóna equilibri a la imatge està tan inclinada que, més aviat, fa venir al cap aquells gràfics del Tour de França mostrant el ferragós pendent d'una etapa de muntanya.
La proporció àurea de Fibonacci, amb l'horitzó recte, aplicada a Soleil couchant a Ètretat de Claude Monet. (Viquipèdia)
No cal ser Claude Monet ni Pietro Perugino per comprendre que un horitzó geomètric estable afavoreix qualsevol composició artística, ja que de forma natural ens provoca tranquil·litat l’ordre, ni que sigui el d’una línia recta, per això a gairebé tothom li desagrada veure que un quadre penjat a la paret està tort, sigui a casa seva o sigui a la sala d’espera del dentista. Ara que els maniàtics de l’estil, l’harmonia i les proporcions respiràvem tranquils després que Gal·les caigués eliminada a l’Eurocopa i no ens castigués més amb les fotos sense solta ni volta de l’onze titular a cada partit, però, dia rere dia patim la tortura d’obrir grups de WhatsApp o repassar Twitter i topar-nos amb horitzons més guerxos que la Torre de Pisa.
La selecció galesa abans de disputar el seu partit contra Dinamarca, desafiant l'harmonia distributiva. (uefa.com)
La regla dels terços: a l'estiu, de rebaixes
Ben mirat, la nostra relació amb l’horitzó entès de manera geomètrica és com una primera cita de Tinder: atractiva i captivadora, però terriblement difícil d’entendre. Hi ha un dia a la vida, de petits, que el nostre pare ens diu allò de “mira, allò del fons és Mallorca” des de dalt el Tibidabo, però malgrat que a l’escola ens hagin explicat que la Terra no és plana i que, per tant, tècnicament l’horitzó no és una línia real creada amb escaire i cartabó, nosaltres veiem una línia rectíssima i no entenem res. Per què la mirada humana percep d’aquesta manera una cosa que de natural és ovalada per nassos? Per què, a més, hem de creure que darrere aquella ratlla hi viu Tomeu Penya? Si de petits aquests interrogants se'ns fan feixucs i ens assetgen els dubtes, de grans la confusió encara es fa més severa en la nostra relació amb l'horitzó, tal com demostra la plaga de fotògrafs podològics estivals que segueixen preguntant-se dia rere dia com es desxifra la regla dels terços que, per desgràcia, ben pocs ens van ensenyar a escola.
L'horitzó, recte i blau, actuant com a punt d'equilibri a Lindline star de Sean Scully. (National Gallery London)
L'única cosa positiva de veure tantes imatges dignes de la fotografia de peustureig© amb una estructura i composició digna d'un ximpanzé amb parkinson col·locat d'MDMA és que dia rere dia es fa palesa una obvietat: tenir una petita càmera fotogràfica a la nostra butxaca no ens converteix automàticament en fotògrafs, evidentment. Una cosa és no ser fotògraf professional i una altra és ser un torturador del mal gust, però, per això vaig demanar al Sergi Alcàzar, fotògraf d'ElNacional.cat, que m'expliqués en una nota de veu de menys de 30 segons què carai ha de fer la gent de la catalana terra per fer-se fotos dels peus a la platja i evitar que ens sagnin els ulls, i la paciència, en veure-les. La seva resposta va ser directa: "cal pensar sempre en la regla dels terços", va dir-me. "Primer de tot, comprendre que les imatges també es llegeixen i que la regla dels terços és l'explicació matemàtica de per què una fotografia ens provoca plaer visual." Com que amb aquesta explicació ja havia gastat els trenta segons, vaig atorgar-n'hi trenta més de regal.
Fotografia d'uns peus a la platja de les Canyelles Grosses de Roses amb la regla dels terços aplicada.
"Qualsevol imatge es pot dividir en nou parts iguals. Després, aquestes parts es divideixen en dues línies horitzontals i dues de verticals. Fins aquí bé, no? Doncs bé, a partir d'aquí, decidir on es col·loca l'horitzó: si ho fas a la línia horitzontal de baix, donaràs protagonisme al cel; si ho fas a la línia de dalt, prioritzaràs l'atenció en l'element inferior de la imatge, en aquest cas uns peus". "Amén", li vaig respondre abans de confessar-li que personalment potser prefereixo una foto de peus bonics amb l'horitzó tort que no pas una foto de composició perfecta amb uns peus lletgíssims. "Doncs jo prefereixo unes ungles com musclos de llargues i galindons de la mida d'una pilota de golf abans de veure una composició mal feta", va dir-me ell, escombrant com a bon fotògraf cap a casa. Absolutament catapultat per aquesta imatge mental de funesta digestió, però, vaig tancar el WhatsApp, vaig activar el mode avió i vaig posar-me a escriure aquest article, que oració rere oració -onada rere onada-s'ha anat convertint en un petit oasi de pau abans no arribi l'hora de tornar a encendre el mòbil, caure de nou a les xarxes socials i topar-me calamitosament amb una nova foto de peustureig© feta sense tenir en compte la proporció de Fibonacci, la regla dels terços ni, principalment, el bon gust.