Qui no voldria ser Fran Lebowitz?

Ho confesso, jo tampoc no havia sentit parlar de Fran Lebowitz abans de veure la sèrie de set capítols de Pretend it's a city, traduïda per Supongamos que Nueva York es una ciudad, que el seu amic Martin Scorsese li ha regalat a Netflix. Ara ja m'he firat de segona mà els dos volums d'articles disponibles al nostre país, Vida metropolitana i Breve manual de urbanidad, publicats tots dos per Tusquets l'any que vaig néixer, avui fa trenta-set anys exactes, i no puc sortir al carrer amb el meu abric i la meva bufanda sense sentir-me reflectit en ella cada vegada que esbronco un biciclista o un conductor de patinet (especialment si van per la vorera estreta d'un carrer del Raval, i no per Madison Avenue).

Com l'escriptora i humorista  també m'agrada passejar per Barcelona i llegir totes i cadascuna de les plaques, rètols, senyals, rajoles o panots, i tinc una sincera devoció pels llibres, que a mi em ve dels meus pares i a Lebowitz de l'herència jueva, la religió del Llibre. I queixar-me, òbviament. Perquè si hi ha alguna cosa que agermana els barcelonins dels newyorkers –"a fast-walking, fast-talking person who lives in the best city in the world" tal com llegeixo des del meu escriptori en una sentència escrita en un paper que vaig comprar com a souvenir a la llibreria Strand– és la d'estar permanentment enfadats amb una ciutat que no deixaríem per res del món. Fins i tot ara enyoro una mica els turistes que feien impossible el pas pels estrets carrers de Ciutat Vella o s'entrebancaven amb el meu carretó d'anar a comprar, i trobo a faltar el seu permanent soroll i gatzara... perquè no els puc maleir.

L'escriptora Fran Lebowitz, protagonista de Supongamos que Nueva York es una ciudad/Netflix

Fins aquí, però, els punts de contacte amb aquesta noia de Nova Jersey que va arribar a la gran ciutat quan Times Square encara estava dominat pels macarres elegantíssims que va evocar David Simon a The Deuce i era probable que un antic teatre es desplomés sense que ningú ho trobés estrany. Una època marcada per la delinqüència i la crisi que no feien de Nova York l'ambient més recomanable del planeta per a fer-s'hi un lloc... però que va atraure gent tan talentosa com Patti Smith o Robert Mapplethorpe, quan eren només uns nens. Fugint d'una família jueva molt religiosa, la Fran –que així és com vol que tractem i com ens acabarem referint per sempre més a ella– va ser articulista de Changes abans de ser fitxada a l'Interview, la revista d'Andy Wharhol –a qui no deixa per verd–, ocupant  el buit de Dorothy Parker com a reina del sarcasme a punta de llapis i llengua afilada, com a indispensable de la ciutat que no dorm mai.

Qui no voldria ser Fran Lebowitz, malgrat que reconegui sense embuts els seus problemes econòmics i les seves dificultats immobiliàries i faci dècades que assegura que està a punt d'acabar una novel·la que sap que mai no publicarà? Nosaltres, mirant-nos-ho des de la precària Barcelona pensem, si una estrella del periodisme de Manhattan va curta d'armilla, ja podem arrencar a córrer. Enemiga dels turistes, de l'esport –cal veure com deixa atònit Spike Lee quan li diu que la NBA no és cultura–, dels mòbils i els ordinadors o de la vida sana, la Fran despatxa sentències davant les quals mirem de riure tan a gust com ho fa Martin Scorsese, amb una riallada franca i sincera.

Per a mi, el més genuí de la Fran és que és capaç de defensar les bondats del tabac –la història de l'art, per ella, és gent xerrant i fumant– i evocar el seu passat gloriós, sense caure en la postura repatània de l'avi de les batalletes que evoca els feliços temps perduts quan podíem parlar de tot sense risc de cancel·lació. Per ella Nova York era millor als setanta perquè era més barata. Ras i curt. Potser per això, tot i ser una enorme, excèntrica i capritxosa rondinaire, no ha caigut en la perplexitat despectiva i conservadora dels titavella, –potser perquè a la seva família no hi havia una nostàlgia feliç, sinó el record del miserable llogarret de Rússia, els vaixells plens arribant a l'Illa d'Ellis i el perill de ser deportats. Potser per això Lebowitz, que es declara lesbiana no activista, explica sense fer-ne un escàndol però sense treure-li ni un gram de drama, que quan va arribar a la ciutat totes les seves amigues feien de cambrera..., amb el peatge d'haver-se'n d'anar al llit amb l'encarregat. L'excepció era un bar on l'encarregat era gai. I no contractava noies. Per això per pagar-se l'apartament al Village va preferir fer de taxista en una ciutat on els xòfers tenen fama de sonats, o venedora casa per casa, dona de fer feines, el que fos menys cambrera. Potser per això la periodista defensa la importància de les denúncies del Me too, però avisa que cal fixar-nos en les que no tenen veu. Com les cambreres de llavors.

Martin Scorsese i Fran Lebowitz en una escena de Supongamos que Nueva York es una ciudad/Netflix

Qui no voldria ser Fran Lebowitz? Ho vol ser, per exemple, la Laura, de Barcelona, que s'atreveix a prendre el micròfon per preguntar a la Fran i en Marty si saben quant trigarà a cobrar la indemnització que li deu l'Ajuntament de Nova York després de ser envestida per un cotxe de policia. No és una intuïció. Ho sé perquè m'ho ha dit i perquè està escrivint. I perquè em va acollir a bona novaiorquesa quan vaig anar a veure-la, ara fa massa temps per no enyorar-se'n.

Fugim de la nostàlgia de voler ser el que no som i posem-nos abric llarg i bufanda sobre camisa ben planxada. Sortim al carrer. Busquem plaques que ens expliquin la ciutat i esbronquem un vianant despistat amb el mòbil enganxat als ulls. Siguem Fran Lebowitz.