Francesc Serés viu a Graz. L’he avisat que aviat rebrà centenars de gironins que acompanyen l’expedició del primer equip de futbol per jugar la Champions. De fet, sabem que hi viu perquè el seu darrer llibre explica el seu periple europeu entre el gener de 2022 i el gener de 2024: Neukölln, Friedrichshain, Berlín, Saidí, Charlottenburg o Graz són les ubicacions on col·loca els capítols. Li demano si es tracta d’un dietari, i no diu que sí, però tampoc ho nega. En tot cas, el llibre connecta totalment amb Matèria primera i La pell de la frontera. Per tant, després de l’excursió a la ficció, ha tornat a la no-ficció. Té ganes de parlar amb mi, li espera un dia de moltes altres entrevistes.
El llibre té moltes curiositats. Duu els àlbums d’on provenen algunes de les imatges que hi apareixen i que són l’eix d'El món interior. Compartim anècdotes similars que li generen molt d’interès, perquè és real. La guerra és molt present en el llibre de Serés, però ell no es presta a parlar en termes figurats ni fer-ne abstracció: és un llibre de vivències. Em fa pensar en un llibre que s’ha publicat fa poc, en castellà el trobareu a Galaxia Gutenberg: Un lugar inconveniente, de Jonathan Littel i Antoine d’Agata. En el seu cas, l’experiència de la guerra i de creuar imatges amb relat és molt més crua. Per en Serés la guerra no hi és, però hi és.
Has escrit un llibre amb fotografies que comença amb l’anàlisi d’un àlbum familiar.
Rebo un àlbum a casa que data de l’any 1936 i veig fotos de com una família ha construït la seva casa. Al mig, veig imatges de banderes nazis decorant la casa, i em demano per l’origen de l’àlbum. Jo, en el moment que ho veig, ho visc, no penso en la literatura i en el llibre no hi ha un gram de ficció. Representaria malmetre la realitat posant-hi ficció. Paral·lelament, comencem a ajudar a tots els refugiats que venen d’Ucraïna.
La pandèmia també té un paper molt important.
En un context de covid, els pisos de Berlín s’estan buidant i m’arriben molts àlbums d’aquestes característiques. No hi ha turistes, ni col·leccionistes. Hi ha moltes coses que et trobes en magatzems, però gairebé al carrer. Jo no tenia una mentalitat de col·leccionista; tot i això, m’ho començo a trobar, les coses m’arriben.
Has publicat el teu dietari?
Més o menys. Les experiències per si mateixes no tenien contingut, és a posteriori que prenen entitat. És a dir, moltes han quedat fora del llibre perquè no les pots acabar de formalitzar, però moltes d’elles sí. I tenen una entitat que expliquen alguna cosa per si mateixa. Trobava molts dietaris que, sense la història, jo no me’ls volia quedar. Veient les imatges veia una història, però com que no la coneixia, no em volia aventurar a imaginar-la o a crear-la. Per exemple, l’àlbum d’un orfenat, en el qual veig fotografies de tota la gent que hi ha. I també veig fotografies de la vida d’una de les infermeres que cuidava els nens. I penso que això no té preu. Doncs sí, en té un: deu euros.
Per escriure ja no necessito un lloc, no soc tributari del lloc que t’alimenta
L’arribada a Berlín et xoca.
El primer estiu que passem a Berlín veiem una ciutat desèrtica. Jo ja la coneixia, hi havia estat un parell de vegades. Era una ciutat molt refractària, la meva dona hi havia fet estades de recerca, però jo no la coneixia prou. I aquella vegada havíem trobat la connexió necessària per establir-nos-hi, que no va ser fàcil i tot surt al llibre. Per tant, el llibre parteix de dos fets paral·lels: aquestes troballes i l’arribada dels refugiats.
Quan veus que estàs escrivint un nou llibre de no-ficció?
Un dia llegeixo un tuit que diu: "He llegit l’article del Serés titulat El món d’ahir sobre la Guerra Civil, m’agradaria llegir-ne més". I vaig pensar que estàvem vivint una guerra de forma indirecta. Trobava tres formes que em permetien seguir aquesta línia: els documents, l’arribada de refugiats —alguns dels quals família de la meva dona—, i la memòria viscuda dels escriptors de la Guerra Civil.
La protagonista del llibre és la Daixa, la teva dona.
El títol fa referència a un món interior compartit amb la Daixa. Sí, la protagonista és ella. Sense cap mena de dubte, tot i que jo narro en primera persona. Jo vaig a Berlín per ella i Rússia és ella. Però hi ha la tercera pota: els Monegres i Saidí. Aquesta vegada, Saidí mira cap a l’Aragó i no a Catalunya. Aquest llibre ja no depèn del lloc. És un món que el dus a dins: vaig a Berlín i puc fer literatura, vaig a Graz i també. Si demà marxo a Suècia també podria fer-ne. Per escriure ja no necessito un lloc, no soc tributari del lloc que t’alimenta, ara ja sé trobar les coses.
Ets narrador, però a tu no et passa res. Ets un testimoni.
Això ho he fet en tots els altres llibres. A Matèria primera funciona així. No cal estrènyer el llibre, no vull inflar mai la no-ficció. No cal afegir més grau d’informació ni història. Quan faig el viatge fins a la casa, molta gent em demana que per què no hi pico i demano per ells. I no en soc capaç; i si els hi faig mal? Què els hi dic? Tinc això, un àlbum d’aquesta casa plena de banderes nazis. Potser els hi amargo la vida.
En el capítol Els esperits parles d’aquest viatge.
Calia endreçar-ho tot perquè sonés verídic. M’hi acompanya el Roger, el millor guia d’aquest tipus de viatges, però no explico massa coses de la seva història, perquè volia dir carregar-ho molt. Em limito a explicar el viatge.
Clarament, has fet un viratge cap a la no-ficció. De fet, per les teves paraules, fer ficció et sembla problemàtic.
Fer la ficció que s’està fent, no m’interessa. Escric les coses que no comprenc, les coses de la vida que no espero viure i que, de sobte, arriba una guerra i ets allà. Cerco una certa màgia en la literatura. I des que visc a l’estranger em puc permetre escriure molts altres llibres, nous i diferents. El llibre el tanco quan passem per l’Alto Adige, i veig que això era el camí que va fer Napoleó. I dono forma a tot això.