Francesc Soler va publicar només començar l'any El somriure dels dofins, una novel·la que és protagonitzada per un noi que neix a finals dels 70 a un poble petit de l’interior, on regeix la 'dictadura del tothom' i la poca tolerància. El mateix protagonista es diu Francesc Soler i quan el va llegir la seva mare, el primer que li va dir va ser que tothom buscaria el seu nom a internet per veure què era veritat i què era mentida de la seva vida. I, evidentment vol ser un joc; el Francesc Soler del llibre pensa el mateix que pensa l'autor sobre la vida o sobre l'homosexualitat, però hi passen coses molt greus que a l'escriptor no li han passat. L’autor ens explica la reivindicació de fer novel·les de temàtica gai que acabin bé, que facin veure que pots tenir una parella del mateix sexe i tenir un final feliç. L'autor ha publicat dos llibres periodístics d'entrevistes (Homonots: converses amb deu gais que han obert camí i Un perfil propi: converses amb Santi Vila) i va debutar fa dos anys amb una novel·la satírica sobre el turisme (Barcelona demà o aquesta tarda).
Com et presentes?
En primer lloc, soc periodista, sobretot radiofònic. Quan era petit volia escriure, però no vaig ser prou valent per a dir que em volia dedicar a la literatura. Vaig arribar al periodisme a través de la literatura; crec que són vasos comunicants, l’eina és la mateixa: la paraula i també ens dediquem a explicar històries. Per mi ha sigut un procés de cada cop sentint-me més fort i segur com a escriptor i anar abandonant aquests ancoratges que són el periodisme.
Com passes del reportatge a la ficció?
Per mi la ficció acaba sent un vehicle per explicar moltes veritats sense haver d'estar encotillat per uns fets o per centrar-me en una història, és una manera molt diferent de treballar. Sí que m'agrada que els fets històrics o referències que hi apareixen estiguin molt ben fonamentades. Per tant, aquí darrere hi ha un treball d'escriptor i de periodista, també.
Quan vas començar a escriure, quin ha sigut el procés?
És una història que fa molt de temps que tenia al cap, i segurament no l'he fet abans perquè no sabia si en sabria ni si tindria el temps. La pandèmia em va oferir moltes hores i potser un context determinat per fer la revisita i introspecció de la meva infantesa i adolescència. Programar-la per aquest gener em va permetre deixar-la reposar i llavors poder-la llegir posant-me als ulls del lector i fer-la evolucionar. Com a periodista, acostumat als temps molt curts, és un superluxe agafar perspectiva també del que estàs escrivint.
El protagonista de l'obra es diu el Francesc Soler. Fins a quin punt és autobiogràfic? És un gran repte i atrevit posar el teu nom.
Sí, és evident i vol ser una mica un joc. Aquest Francesc Soler d’El somriure dels dofins pensa el mateix que penso jo sobre el passat, sobre la vida, sobre l'homosexualitat, sobre la literatura, però hi passen coses molt greus que a mi no m'han passat. M'ha anat molt bé utilitzar el meu nom per posar-me a la pell d'algú que li han passat aquestes coses, com a joc de creació.
Què volies transmetre amb la teva obra?
A mi m'agrada pensar que és una novel·la de segones oportunitats i de reivindicar que, per molt que hagis tingut una infància difícil, un desengany amorós o que hagis acabat a la presó injustament, tens dret a aspirar a una vida feliç. Jo volia que fos un llibre que acabés bé.
A mi m'agrada pensar que és una novel·la de segones oportunitats i de reivindicar que, per molt que hagis tingut una infància difícil, un desengany amorós o que hagis acabat a la presó injustament, tens dret a aspirar a una vida feliç
D’on ve el títol?
El somriure dels dofins vol ser, en primer lloc, una metàfora d'aquest món infantil suposadament feliç i innocent. Crec que s'ha creat una espècie d'arcàdia feliç de la infantesa i hi ha nens que són molt infeliços, que tenen uns problemes d'acceptació, de gestió de les emocions o de relació amb els altres molt greus. Aleshores, quan això encara no ho ha matisat l'educació o el políticament correcte, apareix tota la fúria. I per això a les aules o als patis d'escola es donen situacions que, per exemple, en un entorn laboral acabarien al jutjat: atonyinar el feble, el diferent, fer la vida impossible o el buit. I això passa amb uns nens que tenen molt poques eines per defensar-se. Amb els dofins passa una mica el mateix. Quan érem petits anàvem al delfinarium del zoo i dèiem: "què simpàtics els dofins" i no ho són, estan tancats aquí i aquesta cara la tenen perquè la comissura dels llavis els hi acaba amunt, és un fals somriure. Els dofins, igual que els nens i que els homosexuals, arriba a un moment en què saben donar-li la volta i aprofitar-se. L'altra part del perquè del títol és la part més antropològica o històrica i és que el dofí sempre ha sigut un símbol de renaixement, ambivalent, un mamífer que està a l'aigua, associat al sol i també a la lluna, a les segones oportunitats. I per això en Francesc Soler quan surt de la presó es tatua un dofí a la pell.
Quan érem petits anàvem al delfinarium del zoo i dèiem: "què simpàtics els dofins" i no ho són, estan tancats aquí i aquesta cara la tenen perquè la comissura dels llavis els hi acaba amunt, és un fals somriure
Quin paper té la Laura Soler?
Li serveix al protagonista de la novel·la per respirar, sentir i viure amb llibertat. Hi ha tota una part de la música o els nois que li agraden que ho ha de reprimir i s'inventa un personatge de ficció, el diari de la Laura. Aquesta part de la seva personalitat que a l'escola li diuen "això és de nena", doncs s'inventa una nena que és la que ho viu i així pot viure tranquil·lament sense sentir-se culpable, és una vàlvula d’escapament.
És interessant el retrat que fas del poble i de la dictadura del tothom. Es podria veure algun punt autobiogràfic?
Evidentment, en aquest poble que apareix a El somriure dels dofins hi ha molt del meu poble, Roda de Ter. Volia que fos un exemple d'un poble poc divers o on hi hagués poca tolerància a la diversitat o es visqués portes endins. Ara és diferent, estem en un moment de diversitat també als pobles, es viu d'una manera més desacomplexada. En el cas dels homosexuals, durant molts anys i encara ara, molts han hagut de deixar els seus pobles o les seves ciutats petites i anar a la ciutat per ser qui realment són i per tenir un projecte de vida viable. La gent del Midwest americà cap a Nova York o a San Francisco, la gent de pobles petits de Catalunya cap a Barcelona, etc. Encara avui hi ha parelles de nois que quan van al poble no es donen la mà pel carrer i a Barcelona sí que ho fan. Hi ha un llibre de Rubén Serrano que es diu: No estamos tan bien, i també és això.
En el cas dels homosexuals, durant molts anys i encara ara, molts han hagut de deixar els seus pobles o les seves ciutats petites i anar a la ciutat per ser qui realment són i per tenir un projecte de vida viable
És també contradictori el fet que hi hagi una mena d'acceptació i a la vegada un auge de violències.
Sí, jo crec que ara estem en aquest moment que tu descrius. Crec que hem passat uns anys on ser homòfob, racista o masclista feia vergonya, i per tant, la gent que ho era no ho deia, o no ho deia fora de casa. Crec que ara hi ha un desacomplexament d'aquesta gent; no és que siguin més, sinó que veuen que estan perdent el domini de la societat i cada cop estan més rabiosos i perillosos. Són gent que quan veuen una sèrie on hi ha una parella gai o de lesbianes, diuen: “fins i tot a totes les sèries han de sortir”. El més perillós de tot seria que, com que avui en dia el que és oficial i políticament correcte és el feminisme i el respecte a les diversitats, a les escoles, els adolescents que es volen rebel·lar contra això reivindiquessin el masclisme, la LGTBIQ+fòbia, etcètera.
Quins referents de literatura gai catalans tens?
Per a mi Terrenci Moix és l’escriptor de referència. Les seves autobiografies d'El Pes de la Palla per a mi són meravelloses i són el retrat d'una època, una manera també d'entendre la sexualitat i que amb algunes coses també m'hi puc sentir molt proper, com un noi d'una família modesta o humil que no té cap relació amb el món literari o de l'alta cultura i que des de molt petit se li desperta aquestes ganes no només d'escriure sinó també de conèixer tots aquests mons meravellosos.
Consideres que estàs omplint un buit?
No sé si omplint un buit, sí que tinc la sensació de trepitjar un terreny molt verge encara. Sí que hi ha autors catalans, però pocs. Sobretot en el cas de les traduccions; la majoria de llibres de literatura gai que tinc a casa són en castellà perquè no existeixen en català i, alguna traducció que hi ha en català és antiga i amb un llenguatge una mica carrincló. Una escriptora i bona amiga em deia: "al llibre hi apareix molts cops la paraula polla, per què surt aquesta i no cigala?" Doncs perquè al carrer ningú et dirà cigala i per mi era molt important que el llenguatge s'assemblés molt, i que quan es parla de sexe, que la gent ho pogués veure com una cosa natural, no com una cosa carrinclona o de joc floralista. Per tant, en aquest aspecte, jo crec que sí que potser estic omplint un buit, o vaja, si humilment contribueixo a fer-ho, doncs estic content.
Per mi era molt important que el llenguatge s'assemblés molt, i que quan es parla de sexe, que la gent ho pogués veure com una cosa natural, no com una cosa carrinclona o de joc floralista
I referents internacionals de literatura gai?
Aquí al llibre en cito 10, he intentat que siguin representatius de tot el món. Per mi, Oscar Wilde crec que és bàsic per qualsevol autor i més qualsevol autor gai que es vulgui posar a escriure. Dels americans; David Levitt i l'Edmond White. Andrew Halleran, que l'he descobert fent aquest llibre parla de Nova York pre VIH, que és aquest moment d'explosió sexual, etcètera. Mishima és un autor importantíssim, sobretot perquè ens ve de la part d'Orient i trenca la visió eurocentrista que a vegades tenim. I, per suposat, E. M. Forster, autor de Maurice, que jo crec que és un dels grans clàssics de la literatura gai, i és important també perquè acaba bé, que és una reivindicació. Durant molts anys a la ficció, els personatges homosexuals que hi apareixien s'acabaven suïcidant i eren unes persones amb molts conflictes o morien de sida. El primer gran personatge gai que jo veig al cinema és Tom Hanks a Filadèlfia i acaba malament, mort de sida. Està molt bé reflectir aquesta realitat, però a un adolescent gai dels anys 90 en el fons li estàs dient: ves amb compte perquè tens molts números d'acabar així.
Retrates una realitat dels anys 80 i 90. Creus que hi ha coses que segueixen passant avui en dia?
Jo crec que el gran canvi és la presència de referents. És a dir, que a una plataforma adreçada al gran públic hi hagi una sèrie com Smiley, és molt important. Sobretot perquè la generació anterior és aquella que abans d'anar a comprar un llibre de temàtica gai segurament passava mitja hora davant de la llibreria sense atrevir-se a entrar i quan entrava agafava el llibre i el posava dins un sobre. Jo crec que ara hi ha una forma més desacomplexada i un xaval ara adolescent que té qualsevol sèrie d'aquestes a l’abast pot veure que pots ser homosexual i pots viure la teva vida. I és més, que hi ha una ficció on el tema central ni és la sortida de l'armari, ni és afrontar la pandèmia del VIH, ni és l'homofòbia.
També hi ha més accés a la informació.
Sí, i el fet de poder-se trobar, i jo crec que això també és un dels beneficis d'internet i de les xarxes socials, que sempre és una arma de doble tall. Si tu ets un noi homosexual d'un poble de dos-cents habitants, a través de la xarxa pots connectar amb molts altres nois, i no només per lligar, sinó per compartir inquietuds i socialitzar. Crec que això és important i és un canvi respecte fa 20 o 30 anys.
Llavors dins de la lluita de drets del col·lectiu aquest llibre és com la teva eina?
Sí, jo sempre m'he sentit molt compromès amb el col·lectiu. A vegades dic que ser homosexual és com una doble de nacionalitat, és a dir, jo soc català i també soc homosexual. I això, jo crec que també em lliga a altres persones, a una història en comú, a uns referents i a una lluita. I per mi és molt important, me'n sento orgullós i ho accepto. No és gratuït que l'advocada que el treu de la presó sigui una dona trans, ja que moltes vegades han sigut les que han liderat les lluites pels drets i han estat les més exposades. A Stonewall, qui hi ha davant de tot agafant la pancarta o liderant la massa per enfrontar-se a la policia són transsexuals.
Tens algun projecte al cap? Creus que vols seguir pel camí de la literatura gai?
Tot el que jo escric en el fons parteix de mi, sempre hi haurà directe o indirectament, algun personatge o alguna trama que hi tingui a veure. Em sento molt orgullós si em consideren un autor gai o de la literatura gai, però també és veritat que jo quan escric, escric per tothom. De la mateixa manera que el Boulder, és un llibre meravellós, que és un llibre 100% lèsbic i on jo m’he sentit molt implicat en la història, m’he emocionat, he patit i he rigut; entenc que qualsevol lector pot llegir El somriure dels dofins i sentir-s'hi també implicat, no potser identificat. Crec que és una de les grans meravelles de la literatura, que és poder viure vides que no són la teva. Responent la teva pregunta, no ho sé ara mateix, tinc un parell d'històries al cap, però he decidit que fins després de l'estiu no decidiré cap on tiro.
Em sento molt orgullós si em consideren un autor gai o de la literatura gai, però també és veritat que jo quan escric, escric per tothom
També és el que dèiem al principi, que aquestes coses tenen els teus temps.
Sí, i la literatura que jo faig parteix molt de fer-se preguntes i hi ha un fil conductor. També hi ha la idea d'herencia; quan jo neixo a Roda de Ter, l'any 78, a l'escola ningú em va parlar de Stonewall, de la lluita dels drets LGTBIQ+, de diversitats sexuals ni del que volia dir tenir una relació de llarga durada entre dos homes. Crec que quan ets heterosexual heretes i parteixes d'un model de sexualitat, de relació i llavors tu decideixes si l'acceptes o no. Jo soc un autor de literatura gai, el llibre vol ser un homenatge als autors gais que ens han precedit i dit: "no estàs sol", perquè a vegades, des del que podríem dir sexualitats minoritàries, corres el perill de dir: "això només m'ha passat a mi". I quan llegeixes Oscar Wilde veus que a ell ja li va passar fa més de cent anys. Som menys originals del que voldríem, per sort.
El llibre vol ser un homenatge als autors gais que ens han precedit i dit: "no estàs sol"
És important visibilitzar aquestes persones i referents també.
Una de les coses que a mi em fa més il·lusió d’El somriure dels dofins és que hi ha lectors que em diuen que a partir d'aquest llibre han llegit molts altres llibres que surten citats. Si el llibre també serveix per això, jo crec que també està bé.