Psiquiatre, psicoanalista, militant del POUM, col·laborador de la resistència francesa i transformador de la pràctica hospitalària. La trajectòria i obra de Francesc Tosquelles és una de les més heterodoxes del segle XX. La seva tasca s’estén des de la Segona República fins als anys vuitanta i comprèn indrets tant diferents com l’Institut Pere Mata de Reus, el Front d’Aragó durant la Guerra Civil o l’hospital psiquiàtric de Saint-Alban, a la França rural. Tosquelles va revolucionar les institucions psiquiàtriques del segle passat amb una pràctica curativa innovadora, que humanitzava els malalts i que vinculava l’exercici clínic amb la política i cultura. Però per a la història recent sembla no haver existit. Ara, el CCCB en recupera el llegat en una exposició amb materials inèdits.
El metge de les institucions
‘Curar les institucions’. Aquesta va ser la premissa des de la qual Francesc Tosquelles (Reus 1912 – Granges d’Òlt 1994) va partir per entendre i desenvolupar la seva pràctica. I és que per aquest psiquiatre reusenc, la tasca sempre va ser doble. Per una banda, com per a qualsevol metge, calia curar els malalts. Però per l’altra era necessari també transformar les institucions que tractaven de fer-ho. És d’aquesta manera que la tasca de Tosquelles va molt més enllà del camp de la medicina. Disposat a explorar els vincles entre les malalties mentals i les condicions polítiques i culturals del s. XX, es va amarar de l’esperit col·lectivista dels anys 30 per trobar nous camins terapèutics, enderrocant, a la vegada, els prejudicis que dominaven el camp de la psiquiatria i que prescrivien la por a la bogeria.
El canvi va ser profund. Quan Tosquelles va començar a exercir, ho va fer en els hospitals psiquiàtrics hereus del s.XIX, plens de barrots i murs, on s’aïllava els malalts. Després de dècades d’exercici i d’experimentació a l’asil de Saint-Alban, a França, havia posat les bases de l’anomenada psicoteràpia institucional. Tosquelles, contra l’herència del s.XIX, concebia els asils com una espècie de clubs de funcionament col·lectiu, en què els interns i cuidadors establien contacte sense traves i on elements com el teatre, el cinema o l’escriptura eren una eina terapèutica bàsica. Centres on s’humanitzava els malalts i on fins i tot se’ls implicava i responsabilitzava del seu propi tractament. Una forma de posar cap per avall la idea de sanatori mental i convertir-lo en una ‘escola de llibertat’.
Per Tosquelles, la tasca sempre va ser doble: curar els malalts i transformar les institucions que tractaven de fer-ho
L’hospital psiquiàtric de Saint-Alban, a l’Occitània francesa, va ser l’epicentre de la transformació mèdica que Tosquelles va cuinar i dirigir del 1940 fins a la dècada dels setanta. El metge hi va posar en pràctica moltes de les ensenyances que li havia brindat el seu període com a cap dels serveis psiquiàtrics de l’exèrcit republicà durant la Guerra Civil. Entre elles, els beneficis de contractar personal amateur per evitar el que considerava la ‘deformació professional’ dels psiquiatres formats i experimentats. Durant la guerra, havia contractat a prostitutes per a fer d’infermeres als hospitals improvisats del front. “Com sabien les prostitutes del seu tracte amb els homes, tothom estava boig”, deia. I allò era important.
Tosquelles va crear a Saint-Alban clubs de malalts, espais d’intercanvi que integraven també els cuidadors i tallers manuals i artístics, on es creava l’anomenat ‘art brut’. Els malalts podien deambular, intercanviar i trobar-se amb els altres i també autogestionar-se en algunes de les tasques. A la vegada, l’hospital també va ser un refugi d’artistes d’avantguarda exiliats com ell i de membres de la resistència francesa. Noms con l’artista dadaista Tristan Tzara, el poeta Paul Élouard o el teòric de la descolonització Frantz Fanon hi van establir residència, amagant-se del nazisme i del règim de Vichy.
El psiquiatre oblidat
Com és, doncs, que després de la seva influència Tosquelles sembli haver estat oblidat? “Els exiliats i el seu poder creatiu són els que han desaparegut. No s’explica el que fan”, respon Joana Masó, l’artista i investigadora que ha comissariat l’exposició del CCCB juntament amb Carles Guerra. El metge es va haver d’enfrontar al silenci que va imposar el franquisme i que va condemnar les personalitats compromeses que van abandonar Espanya. Només així és possible entendre que s’hagi diluït la seva figura i una trajectòria original i fascinant. “Per la història recent de la psiquiatria espanyola, Tosquelles no ha existit. I encara menys la memòria del seu llegat”, diu Guerra.
Joana Masó, artista i investigadora comissària de l'exposició del CCCB: "Per la història recent de la psiquiatria espanyola, Tosquelles no ha existit; i encara menys la memòria del seu llegat"
Ara, el CCCB es proposa recuperar-la a través d’una mostra que vol reivindicar la seva figura i la seva importància per al “relat de les nostre modernitats, civils i polítiques”. L’exposició, que es podrà veure fins a finals d’agost, aporta documents mèdics interns, fragments de les pel·lícules que ell mateix va filmar a Saint-Alban i més de 600 cassettes que desvetllen la seva metodologia terapèutica. Ha estat fruit d’un procés llarg i de recerca metòdica, que ha hagut també de superar els obstacles que hi ha posat la pandèmia. A la mostra s’hi reconstrueix el paisatge que va acompanyar Tosquelles durant la seva vida: les imatges icòniques i rebels del surrealisme, els cartells i les premisses del POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista) en el que va militar, la catàstrofe de la guerra i l’eclosió dels feixismes a Europa. L’exposició també s’endinsa en la França rural, en què s’aixecava a Saint-Alban i en la seva condició d’exiliat i d’estranger, que ell mateix considerava clau per a ser un bon psiquiatra.
Com ens mirem la bogeria?
Però potser allò més interessant de Tosquelles és el seu intent per treure l’estigma de les malalties mentals, humanitzar els malalts i apropar-s’hi. La bogeria, que sempre ha estat un tabú, un territori aliè i estrany del qual fugir, era per ell un aspecte més de la vida. Calia evitar traçar una frontera entre normals i bojos, defensava sempre. I a aquesta sòlida convicció se li sumaven les confusions polítiques sobre la ‘normalitat’ en l’Europa dels feixismes. En una societat embogida, com la del nazisme, com evites tornar-te boig?, semblava preguntar-se. “Hi ha societats tan malaltes que un mateix ha d’estar ben malalt per poder adaptar-s’hi”, escrivia Georges Devereux, psicoanalista francès, sobre el període.
Tosquelles fa seves les reflexions crítiques sobre allò normal i allò patològic i les trasllada al funcionament de l’asil. Per a ell, tancar els malalts mentals no era una forma de protegir la societat ‘normal’ de la seva presència disruptiva. Funcionava al revés. “Els murs protegien els malalts dels perjudicis de la família i la societat”, afirmava. Sense aquestes pressions, en un espai de pràctica de llibertat i de col·lectivisme inspirat pel marxisme, la curació era molt més fàcil.
La bogeria no està al marge de la política, ni mai ho estarà; se serveix dels esquemes culturals preexistents. Tosquelles considerava que en el marc de la cultura dominant de la primera meitat del s. XX era impossible que es pogués entendre adequadament un fenomen com el de la malaltia mental. I aquest era el perquè de la necessitat de transformació. Calia endinsar-se en la cultura dominant i en la malaltia, en les dues, amb l’esperit pragmàtic que sempre el va caracteritzar, per trobar una via per curar neurosis i deliris i no simplement cronificar-les a través de la institucionalització dels malalts. I també calia fer-ho amb humor i sense por d’embrutar-se. “Si no treballem amb la merda, la merda ens guanyarà”, el cita l’exposició. “De la merda i els pixums, la psiquiatria i els catalans n’hem fet grans coses”.