Francisco Alía és professor d'Història a la Universitat de Castilla – La Mancha. La seva especialitat és la història militar. És autor, entre d'altres, de sengles llibres sobre el cop d'Estat del 18 de juliol i sobre la revolta del coronel Casado al final de la guerra civil. Acaba de publicar Historia del ejército español y de su intervención política. Del desastre del 98 a la transición (Los Libros de la Catarata), una obra en què, de forma concisa, analitza la història recent de l'exèrcit espanyol i les seves temptatives, reeixides, o no, de controlar el poder polític. Ha estat entrevistat telefònicament per El Nacional.
Hi ha paral·lelismes entre l'intervencionisme de l'exèrcit espanyol i el d'altres països europeus?
Jo crec que no molts, com a mínim pel que fa al nostre entorn. L'exèrcit espanyol ha estat molt més intervencionista. Als països veïns, els exèrcits no han amenaçat el sistema democràtic. En canvi, aquí no ens hem deslliurat de l'amenaça fins a temps molt recents. Per això als països veïns la democràcia està molt més assentada.
En temps de la Restauració, ja amb Alfons XII, el rei i l'exèrcit s'identifiquen
A començaments del segle XX, quina relació estableix l'exèrcit amb la corona?
En temps de la Restauració, ja amb Alfons XII, el rei i l'exèrcit s'identifiquen. I això tindrà conseqüències importants per al segle XX. Abans, la intervenció militar era de caràcter menys corporatiu: els militars de temps d'Isabel II intervenien en política, però eren més espadones, més figures... Actuaven de forma més individualitzada. Al segle XX el rei és un rei soldat, que mana l'exèrcit. I és Alfons XIII qui més va exercir aquest paper, sobretot per influència de la guerra del Marroc.
L'exèrcit era més poderós que les mateixes estructures estatals i va aprofitar la seva força per imposar la seva visió colonial
El coronel Berenguer i els regulars el 1913. Foto: José Demaría.
Amb freqüència en l'estudi de la història d'Espanya ni s'esmenta el colonialisme. Quina relació va tenir aquest amb l'intervencionisme polític de l'exèrcit?
Jo crec que el colonialisme va ser una sortida per al mateix exèrcit, que passava per moments difícils. Hi havia un exèrcit sobredimensionat i amb una gran influència, i el colonialisme era una via per mantenir aquesta influència i aquest poder, i per justificar les seves grans dimensions. L'Estat pecava de moltes debilitats a Espanya, perquè la transició al liberalisme havia estat molt llarga i molt delicada. L'exèrcit era més poderós que les pròpies estructures estatals i va aprofitar la seva força per imposar la seva visió colonial.
Quin paper va jugar l'exèrcit en la decisió de colonitzar el Marroc?
Quan es perd Cuba i l'imperi colonial, l'exèrcit empeny la societat cap a la guerra del Marroc; un Marroc en què no se sap exactament què anaven a guanyar. Va ser una sagnia humana i va tenir un elevat cost, per al que va significar per al país. Difícilment el colonialisme al Marroc es podria justificar en termes econòmics.
L'amenaça bolxevic i la separatista servien per reforçar la influència dels militars, i les utilitzaven per obtenir suports
Quin impacte van tenir les tensions territorials, especialment a Catalunya i el País Basc, sobre l'intervencionisme militar?
Els militars han estat sempre una espasa de Dàmocles sobre el separatisme i sobre la puixança del catalanisme, i això es veu perfectament en el cop de Primo de Rivera. Un dels punts fonamentals del seu manifest són les tensions territorials i la qüestió de l'idioma. I el catalanisme també seria un element determinant dels cops de Sanjurjo i més tard de Mola. Malgrat tot, la por de l'amenaça secessionista era també, per als militars, un instrument per mantenir el seu poder: l'amenaça bolxevic i la separatista servien per reforçar la seva influència, i les utilitzaven per obtenir suports.
Hi havia una identificació plena entre l'exèrcit i Franco
Sorprèn que un exèrcit que fins al 1936 havia estat tan intervencionista, després es passés 40 anys sense intervenir, deixant els mans lliures a la dictadura.
La dictadura franquista no es pot entendre sense la guerra civil. Franco estableix la guerra com la base del seu règim. Qui ha vençut la guerra és l'exèrcit de Franco, i Franco dóna suport als seus. Hi ha una identificació plena entre l'exèrcit i Franco, encara que en alguns moments governin altres faccions del franquisme. L'exèrcit es converteix en un pilar del franquisme, assumint plenament la dictadura. Els militars formaven part de l'elit del règim. I els membres de l'exèrcit que es distancien del franquisme ho fan més per la seva opció monàrquica que per un qüestionament de la figura de Franco.
Hi ha hagut a Espanya, històricament, un excessiu recurs a la jurisdicció militar?
La jurisdicció militar a Espanya ha estat clau, perquè dóna una importància tremenda a l'exèrcit. Des de la llei de jurisdiccions del 1906, gairebé tots els delictes amb violència i gairebé tot el que es considera, de vegades molt alegrement, ofenses a la pàtria, passa a la jurisdicció militar. L'ordre públic està militaritzat durant bona part del segle XIX i del XX. Per això una de les primeres qüestions que va intentar desmuntar la democràcia va ser la jurisdicció militar; la República no ho va fer, o no va aconseguir fer-ho, i això va donar molt de poder a la justícia militar en els anys trenta.
L'exèrcit es va democratitzar efectivament després del 23-F?
Jo crec que després del fracàs del 23-F l'exèrcit s'adona que no té res a fer amb les seves intervencions. El sector més immobilista gairebé ho dóna tot per perdut. És conscient que aquesta via no tindrà més futur. I és molt important l'entrada a l'OTAN i en la Comunitat Europea, que obliga l'Exèrcit a canviar els seus plantejaments. Quan comença a participar en missions conjuntes s'ofeguen els plantejaments immobilistes. L'intercanvi amb d'altres cossos més professionalitzats, d'altres països, serà positiu per resituar l'exèrcit al món democràtic.
Ara són els polítics els que han de resoldre els problemes, la qual cosa a Espanya no ha estat el més freqüent, perquè quan hi havia algun problema saltaven els militars
L'intervencionisme militar, ha acabat per sempre?
Jo crec que sí, però qualsevol sap. Pot saltar algun boig per allà. L'exèrcit s'ha adonat que el seu paper és molt més plàcid i molt més apreciat que durant el franquisme o durant la dictadura de Primo de Rivera, on van ser molt menyspreats públicament. Ells se senten més recompensats i la societat valora més l'exèrcit. Fruit d'aquestes qüestions, crec que han assumit el seu paper. En principi, no hi ha res a témer per part de l'exèrcit. Ara són els polítics els que han de resoldre els problemes, la qual cosa a Espanya no ha estat el més freqüent, perquè quan hi havia algun problema saltaven els militars.
A l'exèrcit hi va haver un cert escàndol perquè un general es va apuntar a Podemos... Segueix l'exèrcit profundament ancorat a la dreta?
Crec que l'exèrcit ha estat conservador, històricament, encara que hi ha hagut excepcions i malgrat que hi ha molts militars assentats democràticament. En general, l'Exèrcit és de tendència conservadora. El pas del general José Julio Rodríguez a Podem ha escandalitzat a l'exèrcit, però també a bona part de la societat civil, bàsicament perquè també havia estat cap d'Estat Major de la Defensa.
Que hi hagi secrets oficials relatius a la guerra civil, que va acabar fa 80 anys, em sembla increïble.
Com a historiador militar, què en pensa de les recents restriccions d'accés als materials classificats als arxius del Ministeri de Defensa?
Espanya és pionera en projectes innovadors de digitalització d'arxius i, en canvi, en qüestions d'accés als documents som dels pitjors països del món. Gairebé cap arxiu no et permet fer fotos amb una càmera o amb un mòbil, una cosa que en altres països no passa ni als arxius de la policia. Aquí, ni sabem on són els arxius de la policia. Estem molt endarrerits en política d'arxius i d'accés a la informació. Que hi hagi secrets oficials relatius a la guerra civil, que va acabar fa 80 anys, em sembla increïble.