Francisco Montaña (Bogotà, 1969) és un escriptor colombià que ja ha escrit una quinzena de llibres i que ha realitzat nombrosos guions per a sèries i pel·lícules destinades a nens i joves. Ara ha publicat No mengis capgrossos, la primera de les seves novel·les que es publica a l'Estat espanyol i que apareix simultàniament en català, a Pagès Editors, i en castellà, a l'editorial Milenio. Montaña, que ha visitat Barcelona i Lleida per presentar aquesta obra, afirma que aquesta novel·la "té una sort molt rara", ja que ha estat traduïda al neerlandès, serà publicada en portuguès brasiler i circula pels diferents països llatinoamericans amb més tradició editorial.
No mengis capgrossos, és una novel·la per a joves o per a adults?
Quan la vaig escriure, no pensava en cap públic en particular. Només intentava que la història sortís de mi. El personatge principal té 13 anys... L'edició mexicana és per a nens a partir de 12 anys, l'edició colombiana no té edat i l'espanyola es defineix com per a joves adults... Però per a mi és una història que no té edat.
Crec que la mirada benpensant de la literatura juvenil és més cosa dels editors, dels mestres i dels mediadors que dels mateixos joves
Aquesta és una història terriblement dura. Creu que és adequada per a nens?
Jo crec que pensar que els nens no han de veure certes històries és com pretendre que els nens no siguin al món. Tots els nens viuen històries crues. Hi ha pares amb problemes, hi ha pares malalts, hi ha pares que no són prou amorosos... I els nens això ho pateixen. Pretendre que els nens només han de tenir accés al que es considera la normalitat és molt restrictiu. I acaba avorrint-los. Les històries que interessen als nens són les històries intenses... Els nois poden tenir experiències positives amb tota mena d'històries. A partir dels 12 anys jo crec que els humans som capaços de consumir qualsevol tipus d'històries. I és positiu que quan som joves consumim històries diferents: això eixampla l'horitzó de la mirada sobre nosaltres mateixos i sobre el món en què vivim. Crec que la mirada benpensant de la literatura juvenil és més cosa dels editors, dels mestres i dels mediadors que dels mateixos joves.
Afirma que aquesta novel·la està basada en un cas real...
Quan Bogotà era Capital Mundial el Llibre l'alcaldia portava a autors a les escoles públiques, centres on els nens normalment no tenen recursos per a comprar llibres. Jo vaig ser-hi a moltes, i en una d'elles, que atenia nens que procedien d'un orfenat, vaig veure passar a un nen, d'uns 12 anys, que se'm va quedar mirant, es va ficar la mà a la butxaca, la va treure i em va apuntar amb el dit. Va començar a disparar-me, i va continuar disparant-me fins que jo vaig entrar en el joc i vaig fer veure que em moria. Li vaig preguntar sobre aquest nen a la professora que m'acompanyava i em va explicar una història aterridora, que és la part central de la novel·la.
Jo no volia escriure aquesta història, perquè era molt trista, i perquè és el que s'espera que s'escrigui en un país com Colòmbia
Com vas decidir convertir aquesta crua història en una novel·la?
Jo no volia escriure aquesta història, perquè era molt trista, i perquè és el que s'espera que s'escrigui en un país com Colòmbia, on hi ha pobresa, on hi ha violència... Volia escriure sobre altres coses que passen a Colòmbia, però tenia tanta força la història del nen que em despertava a mitjanit i la novel·la s'anava armant dins del meu cap. No marxava. Jo no treballava la idea; ella em va començar a treballar a mi. Va funcionar per ella sola. Es va armar sencera al meu cap abans que escrigués una línia, abans fins i tot que em decidís a escriure la història. Aquesta novel·la la vaig escriure en 20 dies. Mai no m'havia passat això. Era com si algú em dictés. Molt impressionant. És com si fos un mèdium.
I per explicar la novel·la, vas buscar el protagonista, al nen?
Quan la vaig acabar vaig buscar el nen per explicar-li el que havia escrit, però la professora no ho recordava i al nen ja no el vaig trobar, havia desaparegut, l'havien canviat de centre... Mai més no he sabut d'ell.
És inaudit que en un país ple de menjar, com Colòmbia, hi hagi gent que passi fam. Alguna cosa va molt malament
Per què centrar la novel·la en els nens desemparats?
A mi m'interessa escriure sobre coses que em toquin... Crec que si per a alguna cosa pot servir la literatura, a més de per divertir i per oferir bones experiències, és per donar una certa mirada sobre aspectes que no es veuen en general, com la gana (el tema central de l'obra). És inaudit que en un país ple de menjar, com Colòmbia, hi hagi gent que passi fam. Alguna cosa va molt malament. I sobre aquest tipus de coses cal parlar-ne. I com que la literatura que consumeixen els joves es consumeix bàsicament a les escoles, és bo que s'incloguin aquests temes, perquè es puguin discutir, perquè es coneguin.
Però a No mengis capgrossos també hi ha una gran història d'amor...
La gran història del llibre és la història d'amor entre el protagonista i la nena que fa tot el possible per conquerir-lo. El títol, en realitat, és un conjur d'amor... Expressa el gran amor que té la protagonista pel protagonista. Ella fa coses inaudites per tal de conquerir-lo. I aquesta història parla de la solidaritat, de la capacitat de reconstruir-se malgrat tot. Em va agradar molt com va quedar...
Els personatges de la seva novel·la, malgrat tot, són tremendament solidaris...
És l'interessant... És una cosa molt característica de la pobresa. La pobresa genera una immensa capacitat de solidaritat. Hi ha una cosa que el catolicisme utilitza molt, però que és molt positiva que és la compassió: acompanyar l'altre i viure allò que viu ell. Això té un gran valor. Els actes de solidaritat que un veu al meu país entre gent que no té res i que ho comparteix tot són impressionants. La gent que sap el que és la mancança total és solidària... Posa per davant la noció de supervivència de l'espècie sobre la idea de salvar-se a si mateix. I això em sembla commovedor. I la relació entre els germans del llibre està basada en això. Fins i tot l'acció més brutal, en aquest cas, és un acte compassiu...
Vaig fer televisió, però no tinc intenció de tornar a fer-ne
Vostè ha treballat molt al món audiovisual. Aquesta novel·la està pensada per convertir-se en pel·lícula?
Algunes de les meves novel·les van ser guions per a pel·lícules abans de ser llibres... Vaig fer televisió per a joves i per a nens a Colòmbia, però no tinc intenció de tornar a fer-ne. És una feina duríssima, molt desagraïda, encara que està molt ben pagada. Jo prefereixo tenir el control sobre allò que jo faig. Quan tu ets guionista, no pots tenir el control del que fan. Decideix el productor, decideix el director... Tots decideixen, excepte tu. Amb les novel·les em sento més confiat, més tranquil, més responsable: puc respondre per allò que faig... A la televisió comercial mai no acabes de fer allò que vols.
Què opina de les imatges dels menors immigrants als Estats Units separats de les seves famílies?
Això és increïble... Revela el caràcter d'aquest tipus de personatges, com Trump, i de les seves ideologies. Desconeixen completament la noció de cura, de cuidar els altres. Les seves prioritats són la productivitat, l'eficiència... I clarament els nens no tenen res a veure amb això. No són productius, ni eficients... El fet que un país s'hagi donat el luxe de separar i engabiar els nens que arriben buscant refugi per la situació de guerra o misèria és d'un nivell d'infàmia, d'injustícia...! És aberrant...
I a Colòmbia, quina és la situació actual?
Complexa. El procés de pau que s'acaba de firmar amb la guerrilla més vella del continent està molt en perill per les últimes eleccions, perquè es va escollir el candidat més de dretes que pot haver-hi; és algú que ha arribat al poder gràcies a una coalició entre totes les dretes, algunes amb vincles amb les màfies, d'altres amb el poder terratinent... Tot el que es va acordar a l'Havana amb les FARC podria dilatar-se o no complir-se i complicar el procés de pau. I això no és gens encoratjador. Esperem que m'equivoqui.
La de Colòmbia és una dreta molt reaccionària, molt racista, molt classista
Creu que la situació anirà a pitjor?
Colòmbia mai no ha estat un país amb un govern d'esquerra, excepte a les grans ciutats, on l'esquerra ha governat episòdicament. Que la dreta estigui en el poder no és una novetat, però qui hi ha darrere del president és un expresident que jo crec que és un malalt mental, que sens dubte portarà les coses a nivells enormes de retallades de llibertats. Sona per a ministre d'educació un senyor de l'Opus Dei que cremava llibres en la seva joventut. És una dreta molt reaccionària, molt racista, molt classista... Queda per veure com la resta de la societat ens organitzem per resistir, al marge d'una organització armada...