Fins al 2011 l'estàtua franquista de la Victòria va estar present al centre de la ciutat de Barcelona, a la cruïlla del Passeig de Gràcia amb la Diagonal. Més enllà d'alguns atacs de grups radicals, el monument es va veure beneficiat per la tolerància de les institucions i per l'escassa atenció que li prestava la ciutadania. Avui, la Victòria ha tornat a l'espai públic i s'ha exposat davant el Born, en companyia de l'estàtua de Franco que durant dècades va estar-se al castell de Montjuïc.

Del carrer al Born

La col·locació de les dues estàtues forma part de l'exposició Franco, Victòria, República. Impunitat i espai urbà organitzada per l'Ajuntament de Barcelona, que estarà oberta al Born fins al 8 de gener. I la inauguració, aquest dilluns, ha despertat molta expectació: fins a gairebé un centenar de periodistes han cobert un acte cultural, quan les exposicions històriques normalment desperten ben poca expectació entre els mitjans de comunicació. Però el més rellevant és que aquesta presentació ha tingut una resposta visceral, per part d'unes desenes de persones que rebutjaven la presència de les estàtues de Franco al centre de la ciutat.

Feixista", "nazi", "xoriço", "marrano"...

La reacció

L'obertura de l'exposició ha anat acompanyada d'alguns incidents. Hi ha hagut xiulades, empentes i fins i tot alguna agressió. Diversos grups de joves han intentat rebentar l'acte. Quan el tinent d'alcalde, Gerardo Pisarello ha arribat al Born l'han rebut amb crits de "feixista", "nazi", "xoriço", "marrano" i "No et fot vergonya?". Alguns manifestants protestaven contra l'acte amb cartells amb noms de víctimes del feixisme. Però en aquest sentit, les principals associacions de víctimes del franquisme eren dins la sala, donant suport a l'acte. A la presentació també hi han acudit, en signe de suport a la mostra, destacats lluitadors antifranquistes i molts historiadors especialitzats en l'estudi i la crítica del franquisme.

Enfrontar el debat

Pisarello, en la seva exposició, ha afirmat que no li estranyava que l'exposició hagués generat debat, i ha apuntat que a l'Estat espanyol hi havia hagut, durant molt de temps, massa silenci sobre el tema. Segons ell, és un debat que s'ha de produir inevitablement en un país on encara hi ha monuments franquistes, com a Tortosa, i que és el segon país del món, després de Cambodja, amb més gent enterrada a fosses comunes. Ha apuntat que molts dels policies que van torturar durant el franquisme van continuar a l'administració durant dècades, com els jutges que perseguien els presos polítics. Ha afegit que no s'ha donat cap reparació als que van ser torturats durant el franquisme. I ha al·legat que, justament per això, s'ha de posar veu a les víctimes. Pisarello ha assegurat que entén que a molta gent els molestin les estàtues franquistes al mig del carrer, però ha afegit que "el que ha d'incomodar més és que no es conegui la història i que no es doni veu a les víctimes".

Risques i Pisarello contemplant l'exposició. Fotografia: Sergi Alcàzar.

Els vestigis de les cases enderrocades el 1717 casen perfectament amb les de les cases enfonsades per les bombes feixistes"

Denúncia de la impunitat

L'historiador Ricard Vinyes, Comissionat de Programes de Memòria de l'Ajuntament de Barcelona ha insistit en el mateix sentit, tot afirmant: "No es poden tancar les estàtues als magatzems, perquè les generacions més joves han de saber el significat d'aquests símbols". Sobre les crítiques que l'exposició es fes justament al Born, Vinyes ha vinculat el despotisme de Felip V amb el de Franco: "Aquella història, la dels vençuts del 1714, la dels que van perdre les seves cases el 1717 per construir la Ciutadella, és la nostra història; els vestigis de les seves cases, que es mostren aquí al Born, casen perfectament amb les cases enfonsades del 1936 al 1939 per les bombes feixistes". Ara bé, si bé Vinyes ha dit que entenia les protestes, ha afirmat que "ni acceptem ni acceptarem la censura prèvia" i ha demanat que la gent vegi l'exposició abans de formular crítiques.

Denúncia de complicitats

El professor Manel Risques, comissari de l'exposició, ha continuat en la línia de Vinyes, tot afirmant que la destrucció, en aquest país, té dues dates, 1714 i 1939, i que ambdues no són antagòniques sinó complementàries. Per tant, ha considerat lògic mostrar l'exposició sobre el franquisme al Born. Però ha volgut desmitificar ambdues dates: "Ni tots els catalans van ser opositors el 1714, ni van ser-ho el 1939, com els agradaria pensar a alguns". I aquesta exposició, segons ell, tracta un tema que no té res d'agradable: la complicitat amb el franquisme, durant la dictadura i, sobretot, després. I no ha dubtat en apuntar que alguns dels que avui critiquen l'exposició de les estàtues de Franco van tolerar, des de les administracions, que es mantinguessin emblemes franquistes en llocs públics durant dècades, fins i tot durant la democràcia.

La denúncia a partir de tres monuments

Risques ha organitzat aquesta exposició a partir de tres monuments: el de la República, erigit el 1936; el de la Victòria, sorgit de la reelaboració franquista del de la República; i l'estàtua eqüestre de Franco, que volia cobrir la "memòria de mort" que impregnava Montjuïc, lloc d'empresonaments i d'execucions. Per al comissari hi ha dos fets especialment greus: un és la col·laboració de dos destacats escultors catalans, Francesc Marés i Josep Viladecans en l'exaltació del franquisme (Vinyes ha parlat del "buit moral" que representa que l'exrepublicà Viladecans acabés per fer un monument a l'autòcrata). Però, sobretot, el més greu per a Risques, és que aquests monuments haguessin sobreviscut tants anys a la mort de Franco, el que per a ell mostra els pecats originals de la democràcia espanyola.

Bust de Franco d'Eugenio Merino. Fotografia: Sergi Alcàzar.

L'exposició

Si aquesta exposició estava destinada que els catalans es preguntessin per la seva relació amb el franquisme, sens dubte ha estat tot un èxit. Les polèmiques, inevitablement, hauran de deixar lloc al debat. Ara bé, museísticament l'exposició és ben pobra. Per una banda, és una petita mostra, que només ocupa una reduïda sala del Born. Però, per altra part, museísticament no és gaire reeixida: uns plafons atapeïts, amb retalls de premsa i fulletons diversos, amb lletra microscòpica, no conviden en absolut a la lectura. Sens dubte, la peça més destacada, i amb més valor simbòlic, és l'irònic bust de Franco realitzat per Eugenio Merino, un escultor que el 2014 encara va haver de comparèixer a judici, demandat per la Fundación Nacional Francisco Franco, per faltar a la memòria del dictador. Tot un símbol de l'estat de la memòria en la democràcia espanyola.

En aquesta mostra si bé el discurs és rigorós, intel·ligent i coherent, no hi ha peces vistoses ni de valor que ajudin a fer entenedors els plantejaments del comissari. Risques anunciava una exposició "austera", perquè el tema és terriblement dur; però en realitat, més que austera l'exposició resulta marejant. El mèrit més gran de Franco, Victòria, República és, sens dubte, existir i crear debat.