Hi ha una data que va marcar un abans i un després en la història del còmic nacional. El mes d’octubre de 1969, el dibuixant barceloní Jordi Longaron va viatjar a Nova York juntament amb en Barry Coker (l'agent de l'agència Bardon Art que el representava) per signar un contracte amb el Chicago Tribune-New York Daily News Syndicate per dibuixar una tira de premsa titulada Friday Foster, que es publicaria en multitud de diaris nord-americans amb guions del cèlebre Jim Lawrence. Aleshores, seguint la recomanació d'un agent de policia, van visitar el barri de Harlem en taxi i el dibuixant va aprofitar per fer fotografies que li servissin per recrear aquell ambient tan bon punt tornès al barri d'Horta de Barcelona. Llavors no podia imaginar que els temps estaven canviant i que aquella fotògrafa-detectiu es convertiria en la primera protagonista afroamericana d'una tira de premsa mainstream als Estats Units coincidint amb l'apogeu del Black Power.
Cinc dècades després de la seva cancel·lació als diaris nord-americans, el Museu Nacional d'Art de Catalunya ha organitzat una exposició titulada Longaron i Friday Foster. L'heroïna inesperada que es pot visitar fins al 24 de juny i serveix de continuació a la tasca de reivindicació patrimonial del còmic com a gènere artístic que estan portant a terme des de fa uns quants anys. Més que una exposició, aquesta mostra tan mediàtica és un recorregut apassionant per l’univers de Friday Foster a través de tires de premsa originals, esbossos, fotografies de referència, correspondència amb el guionista i material inèdit rescatat de l'arxiu del dibuixant barceloní (mort el 2019) que permet redescobrir la història d'aquest personatge que va transcendir els tabús de la seva època i va demostrar que llavors ja hi havia espai per a les dones empoderades més enllà dels rols femenins estereotipats d’antany.
Aquest personatge que va transcendir els tabús de la seva època i va demostrar que llavors ja hi havia espai per a les dones empoderades més enllà dels rols femenins estereotipats d’antany
Com acostuma a succeir amb la majoria de les reivindicacions de la cultura popular, la història que s'amaga darrere d'aquesta exposició també ha estat una autèntica gesta en si mateixa i és producte de diverses coincidències separades per mig segle de diferència. Per entendre la seva magnitud, primer de tot és necessari conèixer com treballava en Jordi Longaron des de casa seva a Barcelona a principis dels anys setanta perquè les tires diàries en blanc i negre, i les tires dominicals a color arribessin a temps per publicar-se als Estats Units. Aleshores, l'única opció que tenia era enviar els originals per correu (una cosa impensable avui dia) i confiar que no hi hagués cap contratemps. Quan no arribaven, els editors del Chicago Tribune-New York Daily News Syndicate encarregaven una versió d'emergència basada en el mateix guió a algun dibuixant nord-americà, encara que la tira es publicava amb la signatura d’en Longaron, que era l’artista titular. Aquest sistema tan habitual en aquella època permetia que Friday Foster aparegués dia rere dia en multitud de diaris al costat d'altres tires de premsa icòniques, com Dick Tracy i Terry i els Pirates. Tanmateix, els originals mai no es retornaven a Barcelona i, encara avui, la majoria segueixen perduts o en mans de col·leccionistes privats.
De la tira a la pantalla
Friday Foster va deixar de publicar-se a principis de 1974 a causa de l’esgotament físic i mental d’en Jordi Longaron (les últimes setmanes publicades les va signar el dibuixant Gray Morrow). L'any següent es va estrenar la versió cinematogràfica dirigida per Arthur Marks i protagonitzada per Pam Grier, la gran estrella del moviment Blaxploitation que triomfava en aquella època (no és estrany que en Quentin Tarantino la recuperés a la dècada dels noranta per protagonitzar Jackie Brown). Llavors ja era evident que la influència d'aquest personatge de còmic era enorme i, durant molt de temps, hi va haver diversos intents de recopilar les seves històries en un llibre, tot i que va resultar impossible fer-ho perquè cap editor tenia accés al material original.
Friday Foster va deixar de publicar-se a principis de 1974 i, l'any següent, es va estrenar la versió cinematogràfica dirigida per Arthur Marks i protagonitzada per Pam Grier, la gran estrella del moviment Blaxploitation
Aquesta situació sense cap ni peus va donar un gir inesperat quan el divulgador de còmics Javier Mesón (i un servidor) vam aconseguir coeditar un ambiciós projecte per a Norma Editorial que consistia a recuperar totes les tires dominicals de Friday Foster impreses en diaris de l'època i escanejar-les en alta resolució per restaurar-les. Una tasca molt laboriosa que ens va portar gairebé quatre anys de feina perquè s’havia d’aïllar la línia del dibuix imprès (el més semblant a recuperar el traç original) i acolorir de nou les vinyetes, prenent com a referència el color mecànic emprat als anys setanta. El mateix Longaron va ser testimoni d'aquest procés de restauració abans de la seva mort i es va mostrar encantat amb el resultat obtingut perquè deia que les tires restaurades s'assemblaven més a la seva visió original.
Publicat el 2021, el llibre Friday Foster, una icona del Black Power compta amb nombrós material inèdit de l'arxiu personal del dibuixant, entrevistes en profunditat amb totes les persones implicades en la tira de premsa (inclosa l’actriu Pam Grier, que va rebre el Premi Honorífic del Festival de Cinema de Sitges el 2018) i diversos assaigs sobre aquella època tan marcada per les reivindicacions socials. El llibre va rebre crítiques entusiastes per part de la premsa especialitzada i, fins i tot, hi va haver una edició americana que va estar nominada al premi Eisner (l’equivalent als Oscars del còmic) en la categoria de millor col·lecció o projecte d'arxiu.
Avançant-se tres dècades
Llavors va succeir un altre fet inesperat en aquesta història. Al mateix temps que la recopilació de les tires dominicals anava prenent forma, el fill gran d’en Jordi Longaron (Marc Longaron) va començar a reivindicar la figura artística del seu pare mitjançant un exitós compte d'Instagram anomenat LongaronMuseum, on recupera material d'arxiu inèdit i obres originals, tant dels seus còmics com de les seves sorprenents portades per a novel·les de duro que feia per al mercat europeu. També va començar a comprar tires de premsa originals de Friday Foster a cases de subhastes per tancar un cercle personal i que tornessin a Barcelona, d'on no haurien hagut de marxar mai. Gràcies a aquesta feina de recuperació i de difusió internacional, Friday Foster tornava a estar en boca dels aficionats al còmic d'arreu del món i, per primera vegada, tenien accés a les seves històries i als secrets del seu dibuixant: el primer català que va debutar en el mercat de les tires de premsa nord-americanes i mereixedor del Gran Premi del Saló del Còmic de Barcelona de 2011.
Totes aquestes coincidències, juntament amb la voluntat de difondre l'obra d’en Jordi Longaron més enllà de l'àmbit del còmic, van afavorir els primers contactes del seu fill amb els comissaris del MNAC, que estan molt compromesos amb la preservació de la història del còmic nacional. El resultat ha estat Longaron i Friday Foster. L'heroïna inesperada, una exposició comissariada per Alex Mitrani i Marc Longaron que posa el focus en aquest personatge de còmic transgressor que va causar controvèrsia, va generar admiració i va patir el rebuig en certs sectors conservadors de la societat nord-americana de principis dels anys setanta. A més, va aparèixer just en el moment que prenien força les reivindicacions feministes i que es vivia l'apogeu del Black Power després de l’assassinat de Martin Luther King.
El destí va voler que Friday Foster es convertís en la primera heroïna afroamericana d'una tira de premsa sindicada mainstream als Estats Units quan només havien passat cinc anys des que les dones afroamericanes havien aconseguit el dret a votar
Vist en perspectiva, el destí va voler que Friday Foster es convertís en la primera heroïna afroamericana d'una tira de premsa sindicada mainstream als Estats Units quan només havien passat cinc anys des que les dones afroamericanes havien aconseguit el dret a votar. Com era d'esperar, va ser cancel·lada en els diaris del sud del país tan bon punt els editors van descobrir la seva raça. A les ciutats del nord, com Chicago, Los Angeles i Nova York, va estar més ben acceptada, tot i que també incomodava a les elits més retrògrades perquè era una fotògrafa empoderada que buscava l'èxit professional i la independència en un context força conservador i encara marcat per la segregació racial.
Mig segle després d’aquest rebombori cultural que es va gestar entre Nova York i el barri d’Horta de Barcelona, alguns dels trets més revolucionaris de Friday Foster continuen vigents gràcies a moviments com el Black Lives Matter, que ens recorden que la societat no ha canviat tant com creiem. Tal com em va comentar en Jordi Longaron durant una de les nostres converses per al llibre: “Suposo que el guionista Jim Lawrence, sent nord-americà, sí que era conscient de la importància que tenia el personatge. Jo me'n vaig adonar perquè era una cosa atípica en aquella època. Crec que ens vam avançar trenta anys”.