Avui ha estat el dia. Avui s'ha estrenat el llargament esperat Friends. The Reunion, programa especial amb què s'han retrobat els protagonistes d'una de les sitcoms més icòniques de tots el temps. Una reunió que  emociona perquè evoca uns temps i uns personatges que sabem que no tornaran.

Catarsi emocional

El primer que cal lamentar de Friends: The Reunion és que no siguin capítols nous de la sèrie, sinó una mirada introspectiva entre bastidors que se centra més en el seu llegat que no en fer evolucionar els personatges. És a dir, que s’entén que es vulgui concebre el retrobament com una mena de catarsi emocional d’actrius i actors, que al capdavall han estat els que han mantingut viva la il·lusió de veure’ls reunits de nou, però el que hauria estat colpidor és veure’ls en una ficció emmirallats al pas del temps i havent de gestionar aquesta maduresa que la indústria acostuma a negar a les seves estrelles.

En lloc d’això, s’ha apostat pel concepte de ‘reunion’, que no deixa de ser el justificant d’un exercici de nostàlgia. Tan efectiu com es vulgui (ho és, sens dubte) però en el fons menys arriscat que si s’hagués construït un relat nou al voltant de les transformacions de les seves amistats amb el pas dels anys. Això no vol dir que aquest epíleg de 105 minuts no pagui la pena. Dóna exactament el que s’espera d’ell, tot i que prengui algunes decisions discutibles.

No és una sèrie, és un fenomen

El pitjor que té és la seva tendència a dispersar-se. El que de veritat interessa, com resa el mateix títol, és la reunió dels protagonistes, veure’ls en un mateix lloc jugant a evocar els rols que els van convertir en un clàssic modern de la comèdia televisiva. Però Friends: The Reunion sembla, a estones, un especial de Cap d’Any amb convidats que trenquen en excés amb les dinàmiques més íntimes del repartiment principal. Algunes presències tenen tot el sentit per la seva forta vinculació amb la sèrie, però d’altres resulten accessòries perquè no aporten pràcticament res al conjunt. Ara bé, assumit tot això, és evident que l’especial se surt amb la seva a l’hora de plantejar un viatge emocional: veure els sis protagonistes recordant grans gags i ressuscitant velles complicitats és el que finalment dona sentit a l’experiència, que és tant un homenatge a qui va fer possible la sèrie com a les espectadores i els espectadors que l’han mantingut viva. Perquè, de fet, si la ‘reunion’ s’ha acabat fent és per la fidelitat d’un públic que la va veure en el seu dia, l’ha tornat a mirar en repetides ocasions i l’ha transmès generacionalment amb devota insistència.

L’especial encerta en aquesta diagnosi, perquè Friends s’ha tornat un patrimoni col·lectiu que rescata de mals dies i caigudes anímiques, i veure’ls plegats de nou, encara que sigui en un context que no és el de la ficció, és un bon homenatge a aquest sentiment. No és només una sèrie, és un fenomen cultural que explica moltes coses de la nostra percepció del món, i el capítol actua en conseqüència. Conté moments que resulten prefabricats i clarament pensats per al fan service, però també d’altres que respiren autenticitat i apel·len al que sempre hem pogut trobar en aquesta sèrie. Per aquest motiu el més interessant de Friends: The Reunion acaba sent la reflexió que se’n deriva: és el punt i final a una vella amistat televisiva, i ens emociona veure-ho perquè som conscients que aquells temps i aquests personatges ja no tornaran.