El final de l'estiu, i el retorn a la rutina, sempre porta una sensació similar a la d'any nou. I per què no celebrar-ho de la mateixa manera i submergir-se en una gran festa? D'ençà que el Cara B es va convertir en el Fstvl B, s'ha anat consolidant, a poc a poc, com una de les dates més esperades dels festivals de tardor. La cita era clara: tothom convocat al Fòrum de Barcelona per gaudir de dues jornades de retrobaments i un cartell que no només assegurava els èxits de la temporada, sinó també la possibilitat de descobrir la teva música preferida del futur.
Arribada la data, l'èxit estava pràcticament assegurat, amb tots els abonaments venuts i les entrades de dia de dissabte exhaurides. Tot i haver generat una fórmula, replicada durant totes les edicions anteriors, en què es repartien els dies sota temàtiques —el divendres guitarres indies, i el dissabte, diguem-ne, sons més urbans—, aquest any les fronteres i etiquetes es van difuminar més que mai. Si és cert que molts dels artistes que veuríem sobre l'escenari ja havien passat pel festival, les noves combinacions van portar una energia completament nova, tot i no arriscar tant com podrien.
En una ciutat on prima l'energia tourist go home, era refrescant veure com el públic estava integrat quasi exclusivament per locals. El primer en sentir el caliu del públic, i encarregat d'obrir el festival, va ser Rodrigo Cuevas. L'asturià va demostrar ser un artista total. Coreografies, escenografia i una música que encara la tradició cap al futur van ser la clau per deixar el públic bocabadat, com cada cop que trepitja les taules. A més, va ser dels poc artistes que es va fer eco de la vaga general d'aquella mateixa tarda en suport a Palestina, recordant el privilegi que tenim, tant assistents com artistes, de poder estar celebrant un festival en un moment en què es massacren vides sense miraments.
Un dels altres grans actes del dia va córrer a càrrec de Cupido, banda que ha estat sempre present en el festival amb cadascun dels seus treballs. Juntament amb Sen Senra, van ser qui més gent van congregar amb un repertori que anava des dels seus ja clàssics U Know, Autoestima, La Pared o No Sabes Mentir. Tenien el públic a la butxaca i van decidir sorprendre amb una kiss cam que anava enfocant als assistents per repartir aquest amor que només Cupido pot repartir. Si les guitarres van tenir aquí un gran moment, es van elevar amb l'arribada de El Mató a un Policía Motorizado. Els argentins van demostrar que el seu pop-rock està més viu que mai, congregant al públic més adult de la jornada.
Les noves combinacions van portar una energia completament nova, tot i no arriscar tant com podrien
I el moment més esperat va arribar. Rusowsky va fer vibrar el Parc del Fòrum d'una manera electritzant. Amb el seu repertori de música que sona a futur es podria haver quedat tranquil des de fa cinc anys, però va decidir anar més enllà. Fent bandera del seu col·lectiu Rusia-idk, va pujar en tres ocasions a Ralphie Choo sobre l'escenari, fent embogir al públic després d'haver assolit un nou nivell com a artista en publicar el seu primer tema amb Rosalía, Omega. La nit va tancar pels núvols amb un dels infal·libles concerts de La Élite. Un clàssic de la casa, que aquest cop es va acompanyar de Nerve Agent —que també havien tocat al festival— i Los Pintaos.
L'eufòria Mushka i Julieta
Encara amb bon sabor de boca, tocava espavilar-se per continuar una segona jornada que tenia un públic molt més homogeni en edat i estètica verdunch, on destacaven els seguidors de Cruz Cafuné, qui donaria el concert més multitudinari i esperat de la nit. L’encarregada de donar el tret de sortida era l'esperada Metrika, o madre fundadora per a les seves joves fans i devotes. La més descarada de les dures va firmar temes com Al gimnasio en tacones amb una rabiosa energia que podria espantar al més valent d'aquells xavals que te la intenten colar. Presentant el seu debut Madre Fundadora, amb un hard-style inimaginable a les sis de la tarda, va demostrar perquè és una de les artistes més interessant del panorama.
La segona cita va estar dominada per artistes solistes. I si tots confiàvem en el sempre impactant pas pel festival de la Zowi, l'eufòria pel debut de Mushka i Julieta al recinte es podia palpar a l'ambient. Quan es començava a fer fosc, Julieta va pujar al escenari com només una gran estrella del pop pot fer-ho. Ballarins, tarima i banda. El seu amor d’una nit de ciutat va traduir-se en un vespre de només hits. I com qui passa el testimoni, Irma Farelo va sortir al concert de Julieta, i viceversa. El xou de la maresmenca, que anava a continuació, va ser una festa d'aquelles de posar el cul a la nuca. A part, de la seva col.laboradora de no m’estima +, a l'escenari van aparèixer els seus companys —amb excepció de Cruz Cafuné, que era el següent en actuar— de Rifle Taliban. Dos concerts que van ser una mostra de la bona salut que es respira al panorama català.
Julieta i Mushka van demostrar la bona salut que es respira al panorama català
Amb un Cruz Cafuné exitós, el següent pas era anar a l’escenari petit. Després de la seva aparició la nit anterior amb Rusowsky, la gent tenia més ganes que mai de tornar a veure a Ralphie Choo. Amb un xàfec inesperat, el nou noi de moda va pujar a un escenari massa just pel seu fandom. Mai l’escenari petit del Fstvl B es va veure tan desbordat com amb el de Rusia-idk. Tot i endarrerir la sortida degut a problemes tècnics causats per la pluja, a la pista no hi cabia ni una ànima. Presentant el seu debut Supernova i el seu últim tema amb la Rosalía, per primer cop en directe, el festival va tenir tanta consciència d’estar fent història com aquella nit. Després de poc més d’una hora de hits, es va poder afirmar que va ser el concert més eufòric, emocional i entregat de la jornada.
I després de dita fita, encara hi havia temps per a més. Un cop gaudida la proposta més interessant i potent del festival passada per aigua, de la mà d'ABHIR, amb la presentació del seu segon àlbum BROWN BOY i els seus darrers senzills, la nit va tancar amb el ja conegut xou de Soto Asa. Amb el seu ambient festiu, on es difumina la línia entre l'engrescada a la pista i l'escenari, els últims assistents que quedaven van veure’l tancar a l’alçada de les expectatives. Un any més, el Fstvl B va demostrar la potència de fer un festival que posa l'ull de mira en el talent estatal.
