Veure els ulls buits de Candela Peña et trenca el cor. Aquestes ulleres profundes color carmesí, l'expressió naïf de qui no està entenent res, el somriure maquiavèl·lic de la dona dement sempre a punt del desmai. El seu paper de Rosario Porto traspassa allò remarcable; l'actriu firma el millor paper de la seva vida, està majúscula, impecable, una còpia exacta de l'advocada gallega de casa bona convertida en assassina de la seva filla adoptiva. Segons dicta la sentència, va ser ella la que va portar a Asunta a la seva finca de Montouto aquell 21 de novembre de 2013 i la va asfixiar després d'haver-li subministrat una vintena de pastilles d'orfidal i de portar mesos intoxicant-la amb la complicitat del seu exmarit, Alfonso Basterra. Hores després van anar junts a la policia a denunciar la desaparició com si no hagués passat res, compungits, malaltissament preocupats perquè la seva filla no era a casa. I malgrat això, cada paraula expressada per aquesta Candela Peña perfectament caracteritzada et destrossa per dins.
És pel que saps que va fer i perquè no comprens com ho va poder fer. Què porta a una mare, a un pare, a assassinar la seva filla amb premeditació i traïdoria? És impossible trobar una resposta a una cosa que no la té, però El caso Asunta permet bussejar en la mentalitat d'una Charo rara i histriònica, un personatge portat al límit pels seus impulsos i els seus pànics, i involuntàriament desposseïda de cap regna que la lligui en curt. Rosari Porto és una egoista de manual que va a la seva, o almenys aquest és el pòsit que deixa: l'observem en pantalla en la seva essència més vulnerable i, tanmateix, no aconseguim veure-la del tot. Sentim llàstima per ella encara que sapiguem que no devem. Ens produeix empatia i fragilitat (ho reflecteix bé l'agent Cruces, una María León meravellosa) i al segon l'odiem profundament, pertorbats pel seu posat de paia boja que fuig d'estudi, enrojolant-se pel seu amant amb el cos de la seva filla encara calent. Suposo que, contradicció nostra, fins i tot en els moments més macabres hi ha espai per als grisos.
Alfonso Basterra és el seu pol oposat. La seva participació en la mort de la nena sempre va estar més agafada amb pinces perquè no hi havia imatges que l'ubiquessin fora de casa seva aquella nit, encara que es va comprovar que els mesos abans de l'assassinat va comprar més de cent pastilles, segons ell per pal·liar els episodis de depressió i ansietat de Porto, que també patia lupus. En la minisèrie, Tristán Ulloa deixa de ser l'actor simpàtic per mimetitzar-se amb la ràbia continguda d'un personatge difícil d'encasellar. La ràbia i la vanitat són les seves crosses quan nota que ja no pot utilitzar la manipulació per escapar, entronitzant-se com el patriarca salvador de les seves mosses destrossat per no haver pogut ajudar la seva filla. La relació entre el matrimoni és un pols constant entre l'obsessió, el desig i l'aprovació. "Tu mente calenturienta nos va a generar muchos problemas", diu Porto de calabós a calabós, microfonats. "Silencio", li etziba ell. Segueix Porto: "Y que yo ahogase todo cuanto insecto había con un cojín no quiere decir que vaya ahogando a la gente con cojines". Acaba Alfonso: "Pues claro que no, mi vida".
Deixar Asunta el més fora del relat possible millora indubtablement la ficció d'aquesta duríssima història real, que és tractada amb rigor i contrast, llum esperançadora que no va practicar el sensacionalisme en el seu moment. A El caso Asunta es nota que el guió respecta la vida i la mort de la cria perquè no vol fer escarni de material tan sensible, malgrat tenir-ho tot estudiat al mil·límetre: les imatges sagnants brillen per la seva absència i amb prou feines s'intueix un cos mort en algun pla molt ràpid de la producció. No s'aprofundeix massa en la seva personalitat ni en les seves rutines perquè no importen el més mínim: de la petita l'únic que necessita saber l'espectador és que la van matar, i la resta dels detalls reproduïts vira cap a la investigació i el procés judicial, mantenint a la perfecció i fins a l'últim moment una pulsió incomprensiblement intrigant en un relat del qual ja se sap el final.
Hi havia molts dubtes sobre si es podria reproduir l'assassinat d'una nena de 12 anys per part dels seus pares sense caure en la morbositat més viscosa, però el que fa aquesta sèrie és una altra cosa que sens dubte no juga amb les mateixes regles
El desmembrament psicològic —obra de Ramón Campos— durant els vuit capítols ho fia tot als personatges, humanitza uns pares certament malvats i els dona certes garanties improbables en qualsevol altre producte groguista de true crime. Hi havia molts dubtes sobre si es podria reproduir l'assassinat d'una nena de 12 anys per part dels seus pares sense caure en la morbositat més viscosa, però el que fa aquest producte és una altra cosa que sens dubte no juga amb les mateixes regles. Encerta en plantejar diferents simulacres i teories versemblants —totes venen a desembocar en què la nena ja els feia nosa— perquè l'espectador tregui les seves pròpies conclusions sobre un mòbil que mai s'ha pogut comprovar, perquè ni Porto ni Basterra han reconegut mai els fets, encara que van ser condemnats a 18 anys de presó. Ella es va suïcidar a la presó el 2020 després d'un parell d'intents i ell va pel mateix camí. "Solo tengo una razón para seguir con vida, que no es otra que volver a ser un hombre libre y reunirme con mi niña, nunca antes. De hecho, ya tengo pensado el cómo y el dónde, tan solo me falta el cuándo", li va escriure al creador de la sèrie, mantenint la seva innocència.
La producció de Netflix intenta respondre al que no sabem fugint de l'enjudiciament barat, i donant una lliçó d'ètica i veritat a què no solem estar acostumats des que el cas Alcàsser va plantar els fonaments de la televisió porqueria i la crònica negra es va tornar mainstream. L'essència del que busca la sèrie la resumeix bé una frase recitada per Candela parlant amb l'agent Cruces a la ficció. "Mi madre me dijo que las cosas que no se dicen y no se cuentan, no suceden". Una confessió mesurada? El crit d'ajuda desesperat d'una dona manipulada? El diable jugant a despistar? A hores d'ara ja mai no ho sabrem. El que se sap és el que s'explica, i la resta és cosa de cada subjecte. No és assumpte d'El caso Asunta promocionar, sinó vetllar perquè existeixi la possibilitat de pensar sobre això. Molt ha fet amb ordenar-nos la informació i oferir-nos la revolucionària opció de pensar.