Per poc observadors que sigueu, per poc que us hagueu fixat en com canvia, petita, la vida nostra de cada dia, haureu constatat el fet següent: cada vegada fuma menys gent. Ha passat en els últims sis o vuit anys. Fumar ja no està de moda. És de boomer, d'inconscient, d’addicte. El reducte, la resistència fumadora, som cada vegada menys, bandejats a les portes dels restaurants, als balcons de les festes, sols i culpables, cremant el cigarret com si fos cavall en una cullera. Potser no hi ha res més trist, més lluny de la poesia i la rebel·lia dels inicis fumadors, que fer-ho empès per la necessitat, xuclant de pressa, patint perquè entraré i faré pudor de fum, que ho he de deixar, que ho ha deixat tothom. Mark Twain deia que era fàcil, que ell havia deixat de fumar centenars de vegades.

El reducte, la resistència fumadora, som cada vegada menys, bandejats a les portes dels restaurants, als balcons de les festes, sols i culpables, cremant el cigarret com si fos cavall en una cullera

Un clixé d’autor intens i torturat

Queda lluny, l’època daurada dels fumadors. És com si no haguessin existit mai aquelles nits de discoteques fumant tota la nit, d’haver de deixar la roba fora l’habitació i que et fes olor de fum fins i tot la goma de les calces. Ni recordo com ens ho devíem fer per beure, ballar i fumar aglomerats sense cremar-nos contínuament (suposo que ens cremàvem, però la tendència a idealitzar qualsevol temps passat fa que tingui molt poca importància). Ja va haver-hi la primera gran revolució del tabaquisme en forma de cigarret cargolat. De cop, mort al tabac industrial. De sobte, els de cargolar eren molt més bons, molt més sans, molt més barats, molt més duradors, molt més ecològics, molt més d’intel·lectuals d’esquerres. Semblava que allò fos fumar-te el cel d’alta muntanya. Els he odiat sempre. Em maregen, se’m fan pesats i m’omplen el pit i no els sento passar pel coll. Jo em vaig mantenir, fidel i sotmesa, als paquets de Nobel que havíem estrenat a les portes de l’institut quan fèiem 4t d’ESO i que fumàvem abans de les vuit del matí i sense haver ingerit ni un cafè (paradoxalment, es veu que encara no preníem cafè). Això, ara, a les portes dels instituts ja no passa. I sort.

Veus que fumen a la pantalla i n’encendries un darrere l’altre, igual que la necessitat de menjar espaguetis amb tomàquet després de veure La vie d'Adèle

Diuen que el tabac té efectes beneficiosos. No us enganyo. Una altra cosa és que siguin incomparables a tot allò que té de perjudicial. Ajuda a millorar la concentració, la memòria, l’atenció, l’ansietat. A principis de l’edat moderna, quan Europa tot just començava a ser un continent de fumadors, es creia que fer-ne un ús moderat anava bé per l’asma, per l'artritis, per la tos, fins i tot. Ningú no s’imaginava que aquell producte que venia de l’Amèrica llunyana acabaria generant un dels problemes de salut més greus que hauria d’afrontar el món, letal com un verí. Als anys trenta i quaranta, quan ja se’n començava a parlar, les grans productores cinematogràfiques firmaven acords amb les tabaqueres perquè John Wayne i Humphrey Bogart fumessin a les pel·lícules. Era una estratègia publicitària prèmium, que els ídols sabessin parlar sense treure’s el cigarret dels llavis. És així, veus que fumen a la pantalla i n’encendries un darrere l’altre (igual que la necessitat de menjar espaguetis amb tomàquet després de veure La vie d'Adèle). Uma Thurman, serrell i cigarret, l’interrogatori icònic de Sharon Stone, Don Draper, Thelma i Louise, Tony Soprano, Natalie Portman a Closer. Potser sí, que els referents són poc actuals. Només recordo, d’aquests últims anys, la Zendaya d’Euphoria, però crec que allò d’ella no era tabac.

És Paul Auster, l’admiradíssim Paul Auster, a la portada del seu Diari d’hivern davant de la màquina d’escriure

Fumar és de clixé d’autor intens i torturat. És dels dolents i dels herois. És una excusa, és un altre cafè. És la transcendentalitat de mirar-te per dins com si haguessis de resoldre el món. Són les penes fondes dels vint anys en un pis d’estudiants. És Paul Auster, l’admiradíssim Paul Auster, a la portada del seu Diari d’hivern davant de la màquina d’escriure. És la sensació d’immortalitat del primer cop que en tastes un i no entens que la gent perdi el cul per allò horrible. És dir que ho deixes cada matí de ressaca. És patètic com calmar la culpabilitat de ser un fumador empedreït amb un altre cigarret. És Lázaro de Tor i els seus secrets. Siguem sincers, ara, entre el resultat de les eleccions i que la RENFE circularà amb demora tres o quatre mesos, no és un bon moment per deixar-ho. Ja vindrà la calma i llavors sí. Escric aquesta última frase i surto un moment al balcó.