Diu la saviesa popular que no tindràs més raó per cridar més que l'altre. Que Furiosa, la preqüela del reboot, aposti pel soroll enmig d'un desèrtic no-res, no ens hauria de despistar. I és que tot el que Mad Max: Fúria a la carretera tenia de reinvenció, de novetat, de revolució, és aquí ganduleria, repetició, un deixar-se anar, un repetir la fórmula amb alguna que altra dosi de traïció a sí mateixa. Si les pel·lícules originals de Mad Max, fonamentalment les dues primeres, abans que Mel Gibson fos una estrella i incorporessin Tina Turner a l'imaginari, eren filles de les necessitats de la sèrie B, Fúria a la carretera ja va viure una innovadora i caríssima transformació barrejant l'essència del cinema —la fisicitat dels cossos, els camions i la ferralla, i l'olor de gasolina— amb les cada vegada més infinites possibilitats de la tecnologia.
George Miller, l'ideòleg de la saga, va ser intel·ligent a l'hora de reformular-la, donant-li un inesperat gir feminista, atrevint-se a deixar en segon pla l'antiheroi (ara interpretat per Tom Hardy) que donava nom a la franquícia, el bo d'en Max, i posant-se en mans d'un personatge nascut per ser icònic i destinat a seguir les passes de la tinent Ripley o de Sarah Connor. La Imperator Furiosa de Charlize Theron aixecava la veu i reclamava el protagonisme d'una pel·lícula que, entre d'altres gosadies narratives, reduïa l'argument a una línia de guió: els protagonistes fugen i els dolents els persegueixen.
Mad Max: Fúria a la carretera era pur cinema d'autor. I pura acció, també, amb una exuberància visual aclaparadora, trencadora. Mirant de reüll la segona entrega original (El guerrer de la carretera, 1981), érem testimonis durant dues trepidants hores d'una violenta i operística persecució de tres dies i tres nits. Les tarades tropes motoritzades del dictador Immortan Joe segueixen la pista d'un camió conduït per una dona valenta que busca redempció ajudant a fugir cinc de les nòvies-esclaves del cabdill. Posem context pels despistats: les pel·lícules Mad Max ens presenten una distopia post-apocalíptica i un planeta convertit en un desert, i l'escassetat d'aigua i de combustible ha convertit els supervivents en màquines de robar i matar. El tal Immortan Joe domina la Ciutadella com a líder autoimposat envoltat de sicaris calbs sonats que somien amb el Valhalla, esclavitzant la població i escollint dones que rapta i s'hi casa per convertir-les en incubadores humanes.
Fúria a la carretera, en definitiva, era una espatarrant oda al caos que deixava bocabadat a un espectador que creia haver-ho vist tot en el cinema d'acció. Cap sorpresa que George Miller, a qui ningú li pot negar el gegantí mèrit d'haver-se tret del barret un univers original i un insòlit mapa de l'infern, volgués continuar explorant les seves possibilitats. Ara ho fa mostrant els 15 anys del viatge que fa la protagonista, des de que era una nena feliç a l'oasi del Paratge Verd de les Mil Mares, on les Vuvalini viuen alienes (i fins i tot mengen prèssecs ben madurs) a la desèrtica manca de recursos d'uns kilòmetres més enllà. A Fúria a la carretera ja ens van explicar, i aquí ho veurem, com la rapten i com acaba amb els seus ossos a la Ciutadella. El que passa entremig és el que dona forma a Furiosa, la preqüela del reboot. Sabrem quan perd el braç i quin paper juga a la seva vida un altre personatge que es situa com una de les grans atraccions del film.
Parlem de Dementus, un Senyor de la Guerra amb aires de Ben-Hur al comandament d'una quadriga tirada per tres motos, i que sembla arrossegar un passat traumàtic (qui no el té, en aquesta saga?) simbolitzat en un osset de peluix que porta a tot arreu. L'interpreta un Chris Hemsworth desfermat, que sembla passar-s'ho tan bé com a Vengadores: Endgame, quan Thor semblava El Gran Lebowski, gras, deixat, engolint una cervesa darrere una altra. Amb un nas postís que recorda el de David Verdaguer a Saben aquell, Hemsworth es deixa anar i li dona un toc festiu a tota la trascendent seriositat que l'envolta.
Els veritables problemes d'aquesta preqüela del reboot es troben en el seu ritme intermitent, en certa confusió i el tipus d'impersonalitat en la que cauen quasi totes les franquícies
Perquè al bogíssim univers de Mad Max, de Fúria a la carretera i de Furiosa, li va molt bé un sentit de l'humor que a estones ha estat implícit, en l'excentricitat dels personatges o en el to passat de voltes. En el grillat Dementus de Chris Hemsworth es concentra gran part del gaudi d'una nova entrega a la qual li pesa la manca absoluta de sorpreses: en la forma, perquè aquí hi ha més del mateix, més persecucions, més camions assaltats, més accidents, més explosions, i tot ens sona a ja vist; i també en el l'argument, perquè ja sabem quin és el destí de la protagonista.
Tampoc ajuda la substitució de Charlize Theron per una esforçada Anya Taylor-Joy, que es deixa la pell, i la mirada, per construir una Furiosa en transformació. Aconsegueix defensar-la de forma notable, però, més enllà de les evidents diferències físiques, viu massa condicionada a allò què abans havia desenvolupat Theron, la seva ombra és massa allargada. En tot cas, els veritables problemes d'aquesta preqüela del reboot es troben en el seu ritme intermitent, en certa confusió i el tipus d'impersonalitat en la que cauen quasi totes les franquícies, amb plus de gravetat sent el propi George Miller qui dirigeix el cotarro.
Estructurada en cinc capítols, Furiosa mira de tapar l'esgotament i les inèrcies amb soroll, i amb l'afortunadament inevitable olor de gasolina, que sempre mareja una mica, d'un grapat d'escenes d'acció que continuen impactant si s'aconsegueix no comparar-les amb les de Fúria a la carretera. Indiscutiblement entretinguda, pura evasió, carretera i manta, però també definitivament anticlimàtica i mandrosa, amb un CGI descontrolat, i lluny, molt lluny, de la brillantor de l'anterior entrega d'una saga que, sembla, continuarà estirant-se com un xiclet.