La presència del director català Albert Serra al Festival de Canes, on presenta el seu film Pacifiction-Tourment sur les îles que aspira a la Palma d'or, ha causat furor al certamen francès. Serra ha entrat a la gran sala Lumière on es projecta la pel·lícula amb tots els espectadors drets i esclatant en aplaudiments entusiastes, amb una escena només reservada habitualment als grans mites del cinema. Serra ha saludat amb reverències i amb la mà, còmodament ficat en el seu paper i calçat amb espardenyes catalanes. Al final de la projecció, s'han repetit els aplaudiments, que han durat 7 minuts.

Abans Serra i els seus actors, entre ells el francès Benoît Magimel, han passat per la catifa vermella, on han estat entrevistats. El director ha manifestat que presentar-se per a la Palma d'or implica "més responsabilitat", però que tot i això està "tranquil". Ha indicat que la seva pel·lícula és en realitat "una experiència de cinema: jo intento donar sensacions, imatges, atmosferes que no s'hagin vist abans". Ha defensat la tria de Tahití com a emplaçament, perquè "és un decorat una mica artificial, una mica exòtic i hi poso petites tensions del món actual: En aquest decorat en principi paradisíac apareixen tensions estranyes". 

Magimel ha manifestat que la feina de Serra li interessa des que va veure La mort de Lluís XIV (2016), i que per això està satisfet d'haver participat en el film. La història de la pel·lícula mostra com a l'illa de Tahití, a la Polinèsia francesa, hi ha l'Alt Comissari de la República, De Roller, representant de l'Estat francès, que és un home calculador i de maneres perfectes. Tant en les recepcions oficials com en els tuguris de l'hampa, De Roller pren constantment el pols a una població local de la qual pot sorgir l'ira en qualsevol moment. Encara molt més quan un rumor es fa insistent, com passa a la societat actual: corre la brama que s'ha vist un submarí fantasmal que anunciaria que el govern francès reprèn les proves nuclears, com les que es van fer entre el 1966 i el 1996.

Serra desborda en originalitat cinematogràfica, i de coneixement de l'ofici, amb un punt de bogeria antinarrativa que l'allunya del gran públic, però es diu que aquesta és la seva obra més madura i alhora provocadora. Pot ser la combinació perfecta a Canes, si el festival vol arriscar. La pel·lícula passa de la comèdia al thriller i acaba fregant l'apocalipsi, seguint la teoria de Walter Benjamin: "Hi ha un quadre de Klee anomenat Angelus Novus. En aquest quadre s'hi representa un àngel que sembla que està a punt d'allunyar-se d'alguna cosa a la qual mira fixament. Té els ulls desorbitats, la boca oberta i les ales desplegades. Aquest aspecte tindrà l'àngel de la història. Ell ha girat el rostre cap al passat. On davant nostre hi apareix una cadena de dades, ell veu una única catàstrofe que amuntega una ruïna rere una altra, i les va llançant als peus. Li agradaria aturar-se, despertar els morts i recompondre el que s'ha destrossat. Però, bufant des del Paradís, la tempesta s'enreda a les ales, i és tan forta que l'àngel no les pot tancar. La tempesta l'empeny, inevitablement, cap al futur, al qual gira l'esquena, mentre el cúmul de ruïnes davant seu creix fins al cel. El que anomenem progrés és justament aquesta tempesta", deia el filòsof jueu.