El millor que es pot fer a Berlín és anar als bars. Són molt millors que els locals de tecno, estan més nets, s’hi pot fumar i, a més, hi ha individus de tota mena. Per haver-hi, hi ha, fins i tot, estudiants de psicoanàlisi, espècie que, a jutjar pels avenços de la ciència i la tecnologia, hom podria creure extingida. Són gent interessant, força més agradables de tractar que els receptadors de diazepam que pel nostre món ronden. L’únic problema arriba a l'hora de parlar de les seves motivacions que, a vegades, costen una mica d’entendre. Si els preguntes quin és l’objectiu últim de la pràctica que exerceixen acostumen a parlar-te de la forma en què ho fan els nens que, en les tardes d’estiu, es dediquen a excavar les platges del Maresme. “Què busques exactament?”. No t’ho saben dir. A Nova Zelanda no hi arribaran, però sembla que ho intentin, furgant tant com puguin, sense altre límit que l’extenuació absoluta.
Assumint que tots estem un xic bojos i que fins al més tanoca té traumes que es remunten a abans del seu naixement, és lògic preguntar-se si té algun sentit fer-los aflorar i si això, en última instància, ofereix alguna solució. Potser sí, no ho sé. El que sí que tinc clar és que aquesta mateixa operació té resultats encara més dubtosos si un prova d’aplicar-la a les persones difuntes que, per definició, són bastant més complicades de redimir. Ho he pensat llegint El jove Gabriel Ferrater, la llegenda, un volum publicat per Edicions 62 i que pretén “posar en dubte” el relat que el poeta més conegut de Reus donava sobre els seus anys de joventut. L'autor, Ramon Gomis, afirma que pot semblar un “exercici inútil”, però que ho “té ben present” i que, al cap i a la fi, el que busca és esmenar els errors, les mentides i les mitges veritats publicades a El Gabriel Ferrater de Reus, llibre de 1998 que també estava centrat en la biografia de l’autor de Les Dones i els Dies.
No seré jo qui li negui el dret a fer-ho —no em paguen per fer aquestes coses—, però no tinc clar fins a quin punt això pot justificar la publicació d’un llibre. Si fos un escriptor de contraportades o ChatGPT —increïblement útil per aquesta mena de labors— diria que la gràcia de tot plegat està en “desmitificar” el personatge, que és una cosa que està bastant de moda i que, pel que em consta, Jordi Amat ja va fer a Vèncer la por, el llibre que més vegades cita Gomis al llarg del text. La biografia d’Amat, tanmateix, recorre tota la vida de Ferrater, motiu pel qual deu eludir alguns detalls que a El jove Gabriel Ferrater prenen un major protagonisme. És el cas de la família materna i, especialment, de la figura de Víctor Josep Rosselló Martí, avantpassat del poeta conegut pel poder més o menys tirànic que va exercir sobre Reus en els anys anteriors a la Revolució de 1868 i de qui tant Ferrater com els seus germans sempre van obviar l’existència.
L’autor, Ramon Gomis, afirma que pot semblar un “exercici inútil”, però que ho “té ben present” i que el que busca és esmenar els errors i les mentides publicades a El Gabriel Ferrater de Reus
Sobre això, que serveix per contradir els suposats orígens francesos que tots ells s'atribuïen en les entrevistes que van fer-los, l’autor sembla haver fet una recerca exhaustiva, com sobre tot allò que se'ns explica al poema In memoriam, que es veu que, mirat amb lupa, no és més que una mentida colossal. Sembla que, a catorze anys, Ferrater ni bevia ni anava de putes, cosa que sí que va fer després i que, sumat al seu suïcidi, va acabar contribuint a la seva fama de poeta maleït. En això de llevar-se la vida sembla que va inspirar-se en el seu pare, Ricard Ferrater, que va matar-se un dia després que es fes efectiva la seva pòlissa de vida, firmada un any abans. Ara bé, havent escoltat la sèrie de pòdcasts que Marina Porras i Enric Vila han fet sobre el poeta, no puc evitar pensar que, de la relació entre pare i fill se’n poden extreure conclusions més profundes o, si més no, més interessants.
El rebuig que Ferrater va mostrar pel seu progenitor pot interpretar-se (amb un xic d’imaginació) com una metàfora de la ruptura entre la Catalunya somiatruites d’abans de la guerra i la pàtria desorientada que emergeix després, convençuda de les virtuts dels seus vicis i de què tot allò que va passar abans del 1936 era millor enterrar-ho a les golfes. Pot ser una lectura equivocada, però té la virtut de transcendir l’anècdota o la qüestió purament personal que és on, a parer meu, naufraga aquest llibre. De tant voler exercir el fact-checking, destriant quines de les coses que explicava el poeta a les seves entrevistes eren certes i quines no, Gomis sembla oblidar-se de teoritzar sobre la figura que analitza, de convertir els fets de la seva vida (les anècdotes) en alguna idea (categoria). Fer-ho no és pas un crim de guerra, però ens deixa un text que, malgrat la seva voluntat literària, acaba assemblant-se més a una mena de paper amb més interès acadèmic que general.
Sembla que, a catorze anys, Ferrater ni bevia ni anava de putes, cosa que sí que va fer després i que, sumat al seu suïcidi, va acabar contribuint a la seva fama de poeta maleït
És quelcom habitual, també als bars de Berlín. Quan la psicoanalista de l’altre dia se’m va posar a parlar de fins a quin punt és difícil trobar a algú que t’estimi de veritat en aquesta ciutat freda i sòrdida, jo li vaig preguntar si tot plegat no podia tenir a veure amb les cicatrius de la Segona Guerra Mundial. Si la darrera vegada que els teus avantpassats es van comprometre amb una idea superior a ells mateixos (digues-li nació, exèrcit o matrimoni) van acabar enviant sis milions de jueus a les càmeres de gas, potser la idea d’entregar la teva individualitat a una parella (sobretot quan tens l’opció de no fer-ho) se’t fa un xic més complicada d’assumir. La noia, que fins al moment havia estat molt simpàtica, va posar-se un xic seriosa. “No em sembla un argument vàlid”, va dir, i potser tenia raó, però, enfocat així, tot plegat em sembla molt menys entretingut. Si et passes la vida excavant val més que sigui per poder acabar formulant alguna teoria, per absurda que aquesta pugui semblar. En cas contrari, millor deixar que els forats els facin, tan sols, els nens avorrits que ronden per les platges. Serviria per estalviar-nos maldecaps.