El món es divideix entre la gent que té ganes de xerrera encabat de fer l'amor i la gent que queda extasiada i consumida després del fornici. A vegades aquests dos mons es troben en el mateix llit, i mentre un resta en un estat plàcidament vegetatiu com si un tren li hagués passat pel damunt, l'altre té corda per estona i sembla no ser capaç ni de callar sota l'aigua. Assumim-ho, què hi farem, hi ha gent que té ganes de fumar després d'un bon clau i n'hi ha que, en canvi, sembla tenir tantes ganes de palique que més aviat el que li surt de dins després d'orgasmar és gairebé fer un maleït podcast comentant la jugada. Però fer-lo, a més, amb l'esperit d'un analista futbolístic de Twich pel qual veure els triangles ofensius de l'equip juvenil de l'Ajax és millor que el sexe. Salvant les distàncies, això és el que fa Gabriel Ferrater a Kensington, on el poeta més famós de TwitterCatalunya a hores d'ara descriu detalladament el moment posterior a un orgasme fins a adonar-se del que tots algun cop hem descobert en carn pròpia: a vegades, ni les paraules serveixen per transmetre els sentiments més íntims.
Com es pot descriure un orgasme en deu paraules? Així comença el poema, amb dos versos que parlen d'una llum immensa, de "l'estiu nòrdic", i d'unes tardes que "no moren mai". Llegiu-los en veu alta i noteu-hi l'esclat d'energia que provoca l'acte sexual, la llum blanca del plaer quan aquest ens apropa gairebé al paradís i la repetició de sons nasals com les M i les N (llum, nòrdic, immensa, moren, mai) creant un brogit intens, passional i carnal. El que històricament s'ha conegut com "anar calent com el motor d'una Vespino", vaja. I després, quan arriba la pau, després de l'èxtasi, afloren de sobte les paraules on predominen els sons fricatius amb S o V (després, elles, vell, secret, cerquem, sempre, camins, nous), ja que s'ha coronat el cim i l'únic que existeix és aquesta mena de petite mort baudelairiana. De moment tot va molt bé, pensareu. Doncs no. A partir d'ara la cosa es complica, ja que per fi deixa de ser Ferrater qui ens fot la pallissa sobre com ha estat el polvo i és la veu femenina del poema qui comença a explicar com se sent: no només afirma saber-se a vegades desdoblada en ella mateixa, transformar-se i convertir-se en alguna cosa diferent de la que és, sinó que, per postres, afirma haver-se tornat una flor groga. A més, diu que una vegada va ser Kensington, el barri londinenc on Ferrater va viure amb Helena Valentí.
Què pensaríeu si, després de cardar, la persona del vostre costat us diu que ha tingut un orgasme tan ben parit que ha estat, que sé jo, Hostafrancs o la Dreta de l'Eixample?
Aturem-nos aquí, però, i posem-nos encara més en situació. Us imagineu acabar de cardar i que la persona del vostre costat us digui que ha tingut un orgasme tan ben parit que ha estat, que sé jo, Hostafrancs o la Dreta de l'Eixample? Inquietant, si més no. Encara és més inquietant adonar-se que, sovint, ni la nostra pròpia carn és capaç de comprendre allò que sentim, com si cos i ànima juguessin per separat. Com a Lucía y el sexo, quan ella no para de cridar "¡me muero, me muero!" mentre s'escorre i ell, el Lorenzo (Tristán Ulloa), la mira somrient i li diu que no s'està morint. Mai res és el que sembla, per això sembla més fàcil dir que un orgasme ens pot fer sentir com una "flor groga", afirmació que Ferrater sembla conèixer de meravella. "D'imaginar floral, m'és fàcil", afirma Ferrater, com volent dir. Evidentment, és un vers que fa una picada d'ullet a la reiterada comparació dona/flor que hem vist en diverses ocasions, per exemple a poemes com Primavera o Floral dels quals ja n'hem parlat anteriorment. Però no es queda aquí. Se viene arriba i creu haver comprès tan bé com s'ha sentit ella que etziba un vers de Heine en alemany per donar a entendre que fins i tot els clàssics contemporanis germànics ja deien allò que ella ara mateix li acaba de dir.
A partir d'aquí s'entra a la part més hot del poema, on es construeix de manera una mica maldestra la imatge que descriu el moment màxim de la fusió dels dos cossos: a partir del seu record a la mà, recrea el coit on l'òrgan sexual d'ella esdevé una flor carnívora i ell l'insecte que hi entra. Per tota l'esquadra. Però ep, no cantem victòria tan aviat. Convençut plenament del plaer que ha estat capaç de produir i compartir amb ella, s'afirma que sí, que "et tornes una flor,/ i tot el cos et puja cap aquí", però en els versos posteriors, com si el V.A.R. hagués invalidat el gol per fora de joc, el nostre poeta afirma haver-se equivocat, haver esgotat totes les comparacions —"tots els dibuixos que sé calcar"— i ser capaç només de descriure l'anècdota, no de construir-ne el sentit, deixant-nos en safata, de nou, un tema cent per cent ferraterià: la construcció de l'experiència, no pas la descripció d'ella mateixa. Els dos versos finals, en boca d'ella, no fan res més que afirmar-nos la tesi anterior: el que és important no és la flor, sinó com és aquesta flor. El jo poètic és capaç d'oferir la informació, la flor, però no és capaç de descriure'n l'emoció, és a dir, el groc.
Per tant, ens trobem davant l'evidència que ell mai no podrà arribar a entendre del tot allò que ella ha sentit, ja que sols pot imaginar-se com és la flor, però no pas quin n'és el color. On ella parla de cols, ell hi veu patates, vaja. La fusió dels dos cossos, doncs, no és en cap cas sinònim de la fusió de dues ànimes, ja que fins i tot en aquest moment, el moment màxim de comunicació carnal, les emocions d'ambdues persones són diferents i variades. Comptat i debatut, no és massa diferent del que s'amaga darrere la recepció de l'art, ja que un objecte artístic —un quadre, un poema, una cançó— pot significar emocionalment dues coses absolutament diferents per a dues persones que es trobin l'una al costat de l'altra en aquell precís instant, i això és el que sembla dir-nos Ferrater a Kensington: no només ningú serà mai capaç d'entendre plenament el teu plaer, sinó que possiblement tampoc ningú comprendrà mai del cert com et sents cada cop que responguis a un simple i bondadós "què tal?". Així és. Malgrat que ens pesi, ens trobem sols davant les nostres emocions.
ElNacional.cat i l'Any Gabriel Ferrater
Aquest article forma part d'una sèrie de comentaris de text sobre la poesia de Gabriel Ferrater. Si vols llegir la resta de peces, pots fer-ho clicant aquí: 'Primavera', 'Josep Carper', 'Floral', 'A l'inrevés' i 'Cambra de la tardor'.