Diràs el dibuix penjat al suro d'alguna aula de primària amb un animal ferit i un cavaller petonejant una dama. Diràs els versos amb rima A-B-B-A d'uns jocs florals infantils on "Sant Jordi al drac va matar/ i a la princesa va salvar". Diràs el color del llom d'un llibre que no vas arribar-te a llegir mai. Diràs els teus pares fent-se més petons del que era habitual mentre passegeu per una rambla plena de gent. Diràs les papallones a l'estómac de la primera rosa que vas entregar a la persona amb qui creies haver descobert la veritat de l'amor, per bé que en realitat el que estaves coneixent era el misteri de l'amor. I diràs també el gol de vaselina de McManaman fent emmudir el Camp Nou en unes semifinals de Champions League i l'As titulant l'endemà "San Jordi blanco". Fins i tot diràs la caçadora que vas treure't al migdia quinze anys després perquè tenies calor, diràs el paraigua que uns anys més tard vas necessitar al vespre per culpa de la pluja, diràs dinars dels quals recordes la companyia però no el segon plat i diràs, també, aquell poema de Gabriel Ferrater titulat A l'inrevés que vas descobrir un 23 d'abril de fa dos anys en un post d'Instagram, la primavera que durant uns mesos vam viure tan a l'inrevés de tot que fins i tot un cavaller capaç de matar dracs va sucumbir davant un coronavirus.
Dius que quan em diguis tot això no diràs res de tu, i és ben cert. Per què? Perquè si et demano qualsevol record d'algun dia de Sant Jordi, qui em parli no seràs tu, sinó la teva memòria, ja que són els records qui ens dominen i no nosaltres a ells. Per això t'apareixen del no-res quan menys ho esperes, se't planten al davant a partir d'una olor o un tacte particular i se t'escapen veloçment quan vols retenir-los: els rememores i creus reconstruir el passat de manera narrativa, com en una novel·la amb introducció-nus-desenllaç, però de sobte descobreixes que la nostàlgia es construeix de forma desfragmentada i amb imatges inconnexes, com un calidoscopi que dispara seqüències a partir de les quals som capaços d'estirar el fil. Dius que creus ser una narració, sí, però en realitat ets un vers lliure. I no només et passa a tu, sinó a tots: reconstruïm el que vam ser a partir d'un detall, d'un moment concret o d'un flaix esporàdic com ara bé "la pluja frenètica d'agost" o "el blau i l'or de les nenes en bici", i és a partir d'allò que després n'acabem fent la nostra pròpia literatura. Per això descriure la imatge inicial i no la reconstrucció posterior dels fets és fer literatura a l'inrevés: dir l'instant recordat, però no dir res de qui el recorda ni de què va significar aquell moment en la vida posterior. Això és del que parla Gabriel Ferrater a A l'inrevés, per això Da nuces pueris és el llibre perfecte que algú hauria de regalar el dia de Sant Jordi a Christopher Nolan, autor de la pel·lícula Memento. Ben mirat, tant ell al film com Ferrater al seu poema assumeixen que per res del món som sobirans de la nostra memòria, sinó esclaus d'ella.
Ferrater construeix el revers exacte de la concepció de literatura que es té al món a partir del romanticisme, prescindint en el poema de l'exaltació suprema del jo poètic i la subjectivació com a bandera
Vas dir, quan no vas guanyar aquells jocs florals, que mai no tindries interès per la poesia, però el que passa és que Ferrater construeix en un poema el revers exacte de la concepció de literatura que es té al món a partir del romanticisme, amb l'exaltació suprema del jo poètic i la subjectivació com a bandera, per això A l'inrevés no és un poema qualsevol i per això al llibre apareix després del poema Literatura, talment com si es tractés d'un joc de miralls. Vas dir, també, que mai més no veuries una pel·lícula de Cristopher Nolan quan vas sortir del cine després de veure Tenet i no havies entès res, potser perquè també és un film amb una narrativa a l'inrevés. Passa que Memento sí que t'agradarà, en canvi, ja que és una pel·lí protagonitzada per algú que no és ningú: un subjecte que és un objecte de la memòria, però de la mala memòria, ja que un accident li ha afectat el cervell impedint-li recordar qualsevol cosa. Tota la seva memòria, que en realitat és la seva identitat, es construeix a partir de fotografies penjades a la paret, objectes que li recorden alguna cosa concreta i tatuatges que contenen informació tan bàsica com "home", "blanc" o "Leonard", el seu nom. Paraules clau escampades per tot el cos, com si la identitat d'algú pogués ser un text ben indexat per algun gurú del SEO. Tu, malgrat no patir amnèsia permanent, algun dia també vas dir que mai no oblidaries els llavis d'aquella persona que un Sant Jordi et va fer el petó més desitjat, però els has oblidat, com has oblidat tantes altres coses, per això has de mirar el teu propi feed d'Instagram, les teves publicacions a Facebook o el teu historial de missatges a WhatsApp per recordar les coses, els moments, les dates i fins i tot les emocions que la memòria no reté. Així és la vida que vivim, una mica a l'inrevés: milers de persones mortes i a qui hem enterrat encara tenen actius els seus comptes a les xarxes socials, talment com si fossin vives, i en canvi si tu demà esborres tot el contingut que hi tens publicat, el teu usuari seguirà existint però tu serà com si ja no hi fossis. No només hauràs fugit, sinó que sense dir-ho, diràs el que et fuig. No diràs res de tu.