T’ho explico aquí, Gabriel, per tal que ho puguis tornar a explicar als altres. Ara que tothom parla de tu, explica’ls de nou que la teva pàtria no era un territori ni tenia pas bandera, però estava de nou amenaçada de mort a partir de l’any 1939, tal com ho havia estat també temps enrere. I com ho està encara ara, malgrat que tu ja no ho vegis. Explica’ls-ho a ells, que no coneixen res del teu pare —que també és el meu i segurament el de tots els lectors que ens llegeixen— i que, per tant, no entenen per quin motiu vas dir que ell, Josep Carner, t’havia fet a tu. Prova d’explicar-ho novament abans no sigui massa tard, abans no tornin a fer-te un documental com Metrònom Ferrater ple de Marios Vargas Llosas, Carmens Balcells i Felixs de Azuas parlant de tu com si fossis un escriptor castellà feliçment estable en la Barcelona de postguerra i abans no vingui algú de Madrid i et converteixi en un trofeu de guerra, en un símbol de conquesta com ho van ser els ponts, les estacions de tren o les fàbriques l’any 1939 i com ho són ara les escoles com la de Canet.
El poema "Josep Carner", dins el llibre Les dones i els dies, d'Edicions 62.
Explica’ls-ho ben a poc a poc, perquè sinó no ho entenen: et deies Gabriel Ferrater, vas néixer a Reus l’any 1922 i quan els feixistes van mutilar la teva ciutat, la teva família, la teva cultura i, per tant, el teu país, tu vas arribar a Barcelona i vas fer-te amic dels fills dels vencedors que vivien amb ínfules de revolucionaris, però de revolucionaris nascuts en el si del règim. Explica’ls que malgrat escriure a la mateixa revista que ells, la Laye, d’arrel falangista, tu, igual que el teu germà Joan, els vau deixar clar que veníeu de mons ben diferents, i que volíeu anar cap a mons també diferents. Explica, explica, que Carlos Barral se’n cardava de com vestíeu el Joan i tu quan anàveu a l’Ateneu, l’any 1952, vestits amb roba d’abans de la guerra: éreu estèticament dos provincians ancorats als anys vint, potser sí, i potser per això enyoràveu internament l’Ateneu dels anys vint que ara ja no existia i que estava ocupat per altra gent, ja que els escriptors i intel·lectuals catalanistes vivien a l’exili, malvivien tancats a casa amb por de dir res o, directament, havien estat assassinats. Explica’ls que en aquells anys, des del primer dia et vas entendre amb Jaime Gil de Biedma i que parlàveu el mateix idioma, però no parlàveu la mateixa llengua, ja que tots dos volíeu fer una poesia contemporània i cosmopolita com la que feien els anglesos o els americans, i tots dos la volíeu inserir en la vostra tradició, però la seva tradició no era la teva, per això no vas anar amb els teus amics a visitar Aleixandre a casa seva, ni vas anar a Cotlliure a retre homenatge a Machado, tal com explica la Marina Porras al seu magnífic pròleg de Donar nous als nens (Comanegra, 2022), un llibre preciós que t’han editat enguany que faries cent anys.
Tu, Gabriel, venies d’una altra tradició i no vas voler participar d’aquella festa ni d'aquella Escuela, un braç més de la substitució cultural viscuda a Catalunya durant els anys quaranta i cinquanta
Explica tot això, per favor, als que van tenir-te enveja tota la vida no només per ser lliure, sinó per fer el que semblava que no tocava fer en aquella època en la qual tothom vivia amb una por terrible, com vas detallar a diversos versos de l’In memoriam. Explica’ls, doncs, com a partir de tres únics llibres de poemes vas poder-nos il·luminar tant que, encara cinquanta anys després de suïcidar-te, et llegim cada dia i estimem la teva llum, petita però encegadora, com la llum petita de la làmpada que esmentes a Josep Carner, un dels dos únics poemes de Les dones i els dies que tenen per títol un nom i cognom; l’altre és aquell dedicat a en José Maria Valverde, un dels altres amics teus castellans que curiosament va caure del cànon famós de l’Escuela de Barcelona que Josep Maria Castellet es va treure de la màniga i amb el qual encara té avui somnis amables la senyora Carme Riera. Ella ja ho sap que tu no en formaves part —ni mai vas voler formar-ne part— d’aquella Escuela plena de grans poetes però nascuda com una operació de màrqueting polític. Sorgida, més aviat, com un apèndix natural de tot allò que Martí de Riquer havia escrit l'any 1940 en aquell fastigós article a la revista Escorial on anunciava la mort de la literatura catalana i que, en defintiiva, va pretendre ser un braç més de la substitució cultural viscuda a Catalunya durant els anys quaranta i cinquanta.
Explica als altres, també, que eres amic de molts dels qui van guanyar el Premio Boscán, sí, aquella mena de jocs florals franquistes que pretenien crear una tradició poètica castellana a Catalunya, com el pobre Alfons Costafreda de qui ningú ja no en coneix un vers. Explica’ls que et queien molt bé tots, fins i tot aquell Alberto Oliart que va acabar sent Ministre de Defensa, i explica’ls un altre cop que te’ls estimaves tots i que eren simpatiquíssims, però que tu venies d’una altra tradició i no vas voler participar d’aquella festa, d’aquella pretesa assimilació cultural que per sort no va triomfar i de tota aquella colla de gent on més d’un pensava que el català havia de ser la llengua per esbroncar les mules i parlar amb les gallines. Explica’ls, però, que a tu, a part d’estar amb ells, de sentir-te un burgeset en plena postguerra com ells i d’escriure a les mateixes revistes que ells, t’agradava també passar les tardes de diumenge amb uns altres amics més grans, com ara en Carles Riba o en J.V. Foix, o després també amb en Joan Vinyoli. I amb en Blai Bonet. I amb aquella colla d'humils editors com Josep Pedreira, Pere Bohigas o Joan Petit, la “il·lustració liberal i catalanista que la guerra havia escapçat”, tal com explica Jordi Amat al llibre que t’acaba de fer, Vèncer la por (Edicions 62, 2022). Hi havia por, i tant que n’hi havia, però també dolor: el lament d’aquell escapçament tràgic provocat, precisament, per la por. Explica’ls, doncs, que amb aquesta tropa senties que éreu germans, com ho seríem tu i jo, com ho series tu amb el lector que ara està just aquí, ja que en el descàrrec del Poema Inacabat vas escriure que “Josep Carner, que a tots ens ha fet” per una raó senzilla: la poesia de Carner condensava en ella sola tota la tradició literària catalana que el silenci, el menyspreu, l’oblit o senzillament la manca de talent no havia acomplert.
Explica’ls que, segons tu, Carner ocupava el buit de la mala poesia del Renaixement, de la pobra poesia del Barroc, de la carrinclona poètica jocfloralista i de la imperfecta poesia del Romanticisme a casa nostra. Explica’ls que Carner era això, per això al poema que li dediques parles d’una nit fosca, semblant a la “fosca nit del franquisme” de la qual parlava Espriu, però parles d’una llum damunt les pàgines de Carner, i sobretot parles de les seves poesies que algú et va regalar a tu, així com tu vas regalar després a algú altre. Explica’ls que Carner, segons tu, no era simbolista per una senzilla raó: perquè els simbolistes vivien d’esquena a la societat que els envoltava, i Carner mai no va girar-se d’esquena al seu entorn, ja que escrivia en català, i escriure en català és un lligam ferm amb alguna cosa més que la pròpia poesia. Explica’ls que això que acabo de dir ho dius al Curs de literatura catalana contemporània (Edicions 62, 2019), extret de lliçons teves a la universitat, i explica’ls que té alguna cosa a veure amb aquest vers del poema sobre Carner on dius que els seus mots "ens han parlat a tots, i que fan que ens assemblem": és clar, igual com us assemblàveu ton germà i tu als ulls de Barral, i igual com ens assemblem tots els que també som fills de Josep Carner, i que, per tant, no som pas néts de Garcilaso, sinó d'Ausiàs March, com també ho eres tu.
El poeta Josep Carner, ja gran, quan va tornar a Catalunya després d'un llarg exili. (Arxiu)
Explica’ls que fer proselitisme de Carner com el que tu fas al teu poema, amb un llibre que passa de má en mà, és més que aix. És gairebé el mateix que allò que deia Vicent Andrés Estellés en aquell poema de la rosa de paper: és passar-se de mà en mà, per tot el poble, secretament i de forma clandestina, un tresor. Un secret. Una llengua prohibida. Una història silenciada. I, tanmateix, una manera de resistir. Explica’ls, doncs, que aquests “mots que romanen” són els que ni tres segles d’ocupació han sabut fer callar, ja que convé que els expliquis el que ells ja saben; que odiaves ferotgement les ideologies i els nacionalismes, per exemple, però que també deies que Catalunya vivia un estat d’ocupació territorial, política i cultural, i que te n’adonaves cada vegada que compraves en català tabac de contraban als bars i el cambrer sabia que no eres un policia perquè no parlaves castellà. Explica’ls que aquests mots que romanen, com bé vas dir, ho fan mentre varien els dies i se’ns muden els sentits, és a dir, mentre passa el temps, mentre la història avança i mentre deixem de pensar el que pensàvem uns anys enrere i passem a sentir coses noves que mai abans havíem cregut que sentiríem. Explica’ls que la vida passa, el món canvia i nosaltres canviem amb ell, és clar, però mai no podem oblidar d’on venim, qui ens ha fet i què fem al món: tu vas decidir escriure poemes i fer-ho en català, senzillament perquè era la teva llengua, i perquè si volies escriure la poetització de les experiències d’un home ordinari i corrent com deies que eres, ho havies de fer amb la llengua amb la qual vivies aquestes experiències. Amb la qual parlaves, amb la qual senties, amb la qual escrivies apunts, amb la qual ploraves, amb la qual somiaves i amb la qual projectaves el món. “Els mots són només per entendre’ns/ i no per a entendre’ls”, havia escrit Riba a les Elegies de Bierville. I tu vas escriure que els de Josep Carner ens són “oferts perquè els tornem a entendre”, per comunicar-nos. Per explicar-nos la vida, vaja, ja que dir el nom de cada cosa en una llengua concreta és també una manera gairebé tribal de veure el món.
Explica’ls això, per favor. Explica’ls-ho, Gabriel, perquè n’hi ha que encara no entenen que es pot ser universal a partir d’allò local, i ni tu, ni Dalí, ni Miró, ni Plensa o ni tan sols Rosalía o Carla Simón, ara, els ho fan entendre. Explica’ls quina era la teva pàtria un altre cop, malgrat que ho diguis ben clar a Josep Carner. Explica’ls-ho, perquè fa cinquanta anys que vas morir i encara no ho tenen clar. No t’hi capfiquis, però, ja saps què passa. En realitat, potser no t’entendran mai. Ben mirat, fa segles que pretenen fer-nos oblidar aquesta pàtria i encara no han entès per què una pila de gent estem entestats a no renunciar-hi. A lluitar per ella. A resistir per ella. I sobretot, a somiar amb ella.