Jaime, justo estoy viendo que estamos de finalistas en la Finestres. Joooooder. Al moment es disculpa per oblidar-me momentàniament a l'altre banda del telèfon i m'explica: acaba de saber que el seu Huaco retrato (Literatura Random House) ha quedat entre els tres finalistes del Premi Finestres de Narrativa en castellà 2021. Gabriela Wiener no és de les que es mossega la llengua i guarda les seves reaccions en una caixa de metall. Més aviat és de les que es tira a la piscina i, encara que no hi hagi ni gota d'aigua, aprèn a nedar. És la rebesneta de Charles Wiener, un huaquer victorejat que va espoliar unes 4.500 peces d'art precolombí, que quasi va descobrir el Machu Picchu i que va robar un nen indígena per exhibir-lo a Europa. Però Gabriela s'assembla més a aquest nen que al seu ascendent famós. De petita s'havia de sentir que la seva pell era del color de la caca mentre la llegenda de l'altre Wiener, del respectable, era admirada. Amb una intimitat devastadora que va del dol al desig, de la infidelitat a la contradicció, l'escriptora peruana - i establerta a Madrid - ha esmicolat els seus orígens en un jo ambigu per rescatar el trauma, modelar-lo i eliminar-lo del sexe, el poliamor o la memòria. Una descolonització personal (i col·lectiva) perquè l'imperialisme europeu tregui les seves mans brutes de la seva carn marró.
No sé si hagués canviat el relat si Charles Wiener hagués estat el descobridor del Machu Picchu.
És una especulació que és al al propi llibre i és una possibilitat amb què juga la protagonista. Que Charles sigui, d'alguna manera, un perdedor, permet donar-li més complexitat al personatge. A mi m'agrada que no ho hagi descobert, és molt divertit. També m'intriga. Què hauria fet si ell hagués estat el veritable descobridor? Els nivells de sarcasme haurien d'haver estat molt més afinats per definir-ho.
Gairebé sembla que tot plegat fos una necessitat del mateix Charles per reafirmar-se.
La veritat és que ell no serà conscient d'això fins molt després. Que això tingués tanta càrrega ho poso jo des de l'escriptura, des d'aquesta visió del seu costat molt patriarcal i colonial, que és el que m'interessa analitzar. Però, en el seu moment, la seva frustració anava més enllà. No arribava a intuir la magnitud del seu fracàs.
El rebesavi de Gabriela Wiener, Charles Wiener, va espoliar unes 4.500 peces d'art precolombí. / Sofia Álvarez
Huaco Retrato és un llibre terapèutic?
No m'agrada gaire utilitzar aquesta paraula. Escriure sobre una mateixa tendeix a ser vist així, com un treball interior que t'hauria de portar a estar millor. Però no ho crec. Fins i tot moltes vegades sento que en els meus processos literaris, que consisteixen a furgar tant, aquest recrear-me en el dolor i la ferida per generar escriptura no sempre és el més sa. De vegades, fins i tot pot fer-te tenir més paranoia o traumatitzar-te més. Mentalment, no sempre és el més saludable. Molta gent em diu boja per això. No és un llibre que em salvi, però sí que és un llibre que acompanya a certs temes i certes recerques.
Recrear-me en el dolor i la ferida per generar escriptura no sempre és el més sa; fins i tot pot traumatitzar-te més
En quin moment t'adones que vols fer aquest acompanyament?
Aquesta és la meva feina. Jo sabia que tenia sota la màniga una bona història en la meva relació amb aquest avantpassat i tot el rerefons del racisme, que soc una immigrant a Espanya... sabia que podia treure petroli de totes aquestes associacions, on m'interessava analitzar aquests encreuaments tan arbitraris. No només pesa allò emocional, ho vaig sentir com una necessitat artística.
Per això parles de "la protagonista" i no directament de tu.
Sí, és la decisió narrativa d'introduir ficció en la història. En aquest sentit, la protagonista soc jo i no soc jo. És part del joc literari, m'interessa que el lector es mogui en aquesta ambigüitat. La novel·la tendeix a generar aquestes confusions, li agrada ser en aquests llocs, en aquests grisos, entre si és autobiogràfic o auto ficció, realitat o ficció. No ho resolc, no intento donar una resposta categòrica. Hi ha un munt de coincidències amb la meva vida, però també he introduït un munt de distorsió.
Ets descendent d'un huaquer però tens uns trets molt més propers als huacos retrats que va espoliar.
He intentat reflectir totes aquestes contradiccions, o fer la història d'aquesta contradicció originària. Crec que tota la gent que s'ha anomenat mestissa i que ens podem autoidentificar com a marrons o andins descendents vivim aquesta experiència bastarda. Durant molt temps l'hem viscut amb vergonya, amb complex i estigma; l'interessant que planteja el llibre és aquest procés descolonitzador vist des de la intimitat de la protagonista, com un procés d'alliberament d'això. Es viu amb racisme interioritzat, però quan es consent, es comença un treball interior per sortir d'aquest jou.
Hi ha espanyols negres a qui poden detenir simplement pel seu color de pell. Això passa tota l'estona.
Moltes vegades són jous mentals que venen d'una configuració racista estructural que ens supera, que ve de fa 500 anys, que s'ha constituït en la desigualtat en la qual vivim. En carn pròpia es viu com a discriminació; però alhora hi ha una resistència molt antiga per resistir aquesta mirada racista sobre els nostres cossos per ser no blancs. Són processos oberts. Aquest llibre ens salva perquè el que fa és fer-se preguntes, llançar aquests qüestionaments perquè ens preguntem, tant des del costat del colonitzat com del colonitzador.
Som més racistes avui que ahir?
No sé si més racistes, però és latent. El racisme està viu i cuejant, és sagnant i ho veiem cada dia. Pots fer un paral·lelisme total entre els éssers humans de les potències colonials europees i les actuals presons per a migrants, les gàbies als Estats Units, els CIE a Espanya, les fronteres com a tombes obertes. Tot això és racisme i tot això té a veure amb un procés de colonització que no ha acabat. Encara que hi hagi una lluita o una resistència anticolonial, encara hi ha unes potències que s'imposen i que continuen beneficiant-se d'aquell passat. I això ho pots veure en casos extrems, però també en que les identificacions per perfil racial abunden als nostres carrers: hi ha espanyols negres a qui poden detenir simplement pel seu color de pell. Això passa tota l'estona. El racisme institucional en les pròpies lleis, a la llei d'estrangeria... ho podem veure fins i tot en un govern d'esquerres com aquest.
Per als seus processos creatius i literaris, l'escriptora sol indagar en les seves intimitats. / Sofia Álvarez
A Espanya es continua celebrant el 12 d'octubre com un dia d'orgull.
Estem envoltats de símbols que glorifiquen el poder de temps imperialistes. Mentre s'avança en unes coses, es retrocedeix en d'altres. Fa 5 anys no existia VOX al Congrés intentant tirar endavant lleis racistes. Sempre hi ha resposta i reacció a tots els moviments progressistes i d'alliberament. Així és com va la història.
I què fem amb aquests símbols colonials?
Cal escoltar les comunitats. (Els símbols) es consideren un memorial d'un moment de la història dolorós i violent, però què és el que estan dient a tot el món aquestes comunitats racialitzades, migrants, descendents d'esclaus o indígenes oprimits? El que cal fer és escoltar-los. Si t'estan dient que aquestes estàtues cal carregar-les, fes-ho. Precisament ets en aquest lloc en el que et toca escoltar i reparar. No és tan difícil.
"En la época en que los niños del colegio me gritaban negra como insulto encontraba refugio cogiéndole de la mano para que todo el mundo supiera que ese señor solo un poco blanco era mi papá, eso me hacía menos negra, menos insultable", expliques.
La colonització va establir un sistema de castes que diferenciava les persones de superior a inferior pel seu color de pell i per la seva identitat ètnica. A Llatinoamèrica es viu encara amb vigència, encara hi ha moltíssim racisme interioritzat perquè la gent encara considera el blanc com el més digne, el més noble i el més bonic. I això són coses que marquen la nostra vida, la nostra quotidianitat, la manera en què ens relacionem amb la gent, fins i tot com estimem o com fem l'amor. Fan que encara ens mirem amb menyspreu perquè el món ens va mirar així..
A Llatinoamèrica hi ha moltíssim racisme interioritzat perquè la gent encara veu el blanc com el més digne, noble i bonic
No es pot parlar de solucions individuals, de l'"estima't a tu mateixa, acomplejadita, supera-ho". Això és un error. Moltíssimes persones que han patit racisme, així com moltíssimes dones que han patit la violència de gènere, necessiten aixecar-se d'allà i parlar de les violències que han rebut, buscar justícia i reparació. Ningú no dirà: "escolta tu, violada, apanya't". És el mateix amb la violència racial. S'ha de fer col·lectivament
Però es poden esborrar aquests automatismes?
Esborrar no crec, però cal iniciar processos sent conscient que existeixen aquestes violències. Abans ni tan sols es veia. La importància de visibilitzar-les i deixar de callar és ja un pas important, com hem fet amb les violències masclistes. La lluita antiracista no té encara ni la repercussió ni l'espai que ha de tenir en aquesta societat, s'ha visibilitzat molt menys. El que no podem fer és viure en aquesta inèrcia i que es continuïn reproduint aquestes violències. No. Cal intentar lluitar contra elles. La gent encara diu "no, jo no soc racista, tinc un amic negre".
Huaco retrato és una novel·la que llança qüestionaments perquè, tant colonitzats com colonitzadors, es facin preguntes. / Literatura Random House
La protagonista és una persona estructuralment oprimida de moltes maneres: sudaca, mestissa, marró, racialitzada, poliamorosa, dona, mare. T'has sentit més discriminada en alguna d'aquestes identitats o ho vius com un conglomerat en el que totes les opressions juguen el seu paper?
Jo no soc la més oprimida. Ni hi ha una competència entre les coses que oprimeixen la meva vida i el meu cos, sinó que en algun moment em vaig adonar que a mi no només m'havien oprimit per ser dona, sinó que moltes vegades havia estat el racisme el que més m'havia fotut la vida. Però això no vol dir que no pensi que jo vaig emigrar aquí no creuant en pastera o arriscant-me la vida, sinó agafant un avió per estudiar. Això ho tinc molt clar i crec que totes hem d'estar mirant-nos en aquest sentit, sempre tenim privilegi respecte a d'altres. Justament la interseccionalitat és aquest concepte clau que ha vingut a revolucionar. En el cas del feminisme, el més mainstream ha hagut de mirar-se en uns miralls en els quals no volia veure's, perquè també hi ha altres opressions, com la classe o la raça. Cal prendre-s'ho seriosament. Suposa una revisió personal - i institucional - molt forta, i és difícil, perquè quan estem en lluites sobre l'opressió és molt fàcil caure en pensar que tu ets la més oprimida.
No et fa por exposar-te tant?
La por sempre ve per afegiment. Quan escrivim intentem lliurar moltíssimes coses. En el meu cas, porto molt temps fent un treball literari que té a veure amb la meva exposició personal. Com és una literatura autobiogràfica, ja tinc un rodatge en immolar-me i posar-me al mur de contenció, i he tret les meves millors frases o els meus millors llibres com més he transgredit els límits. Jo vaig beure molt de les creadores del cos, les artistes polítiques de la performance dels 70-80 que van fer del seu cos i de la seva vida material cuestionador i crític. I vaig una mica per allà. Sé que moltes vegades això em posarà en un lloc incòmode i moltes vegades em fa por, però poso l'accelerador i segueixo perquè en això consisteix la meva poètica i la meva proposta literària. I no em puc fer enrere.