Per a molts catalans, Juste de Nin sempre serà recordat com el dibuixant de la Norma, la nena que va impulsar els programes de normalització lingüística als anys vuitanta. Però també ha estat molt actiu en d'altres camps del món de la il·lustració i de la novel·la gràfica. Ha dibuixat obres inspirades en Gustave Flaubert, Giuseppe di Lampedusa, Thomas Mann o Maupassant, però amb l’acció traslladada a la Catalunya dels segles XIX i XX. Ara presenta el seu àlbum Garbo. L’espia català que enganyà Hitler (en català i en castellà a edicions Trilita), una història basada en la vida de Joan Pujol, l’home que va fer possible el desembarcament de Normandia, en el qual van participar, també, alguns catalans. L'entrevista es realitza al Palau Güell, cedit amablement per la Diputació de Barcelona.

 

Qui va ser Garbo?
Un catalanet que va entabanar Hitler, que va jugar un paper clau en la Segona Guerra Mundial, i que ha estat injustament oblidat per la historiografia europea. S’ha trigat molts anys a saber-se qui era Joan Pujol. Fins que no s’han desclassificat els documents anglesos, ningú no n’ha parlat, i els primers que hauríem de parlar-ne seríem els catalans. Era un home que va enganyar tan bé a Hitler, que li va donar la Creu de Ferro: Hitler va morir sense saber que Garbo (a qui els alemanys anomenaven Arabel) l’havia enganyat. Més tard va rebre, també, la Creu de l’Imperi Britànic.

Juste de Nin al Palau Güell

Gràcies a la tasca d'en Garbo es van salvar moltes vides de soldats aliats

Com arriba a fer una novel·la gràfica sobre Garbo?
Garbo era un personatge que em fascinava, però en tenia molt poca informació. Fa pocs mesos, l’MI5, el servei secret britànic, va desclassificar la informació sobre Garbo i es va veure que havia tingut un paper clau en enganyar a Hitler i fer-li creure que no hi hauria desembarcament a Normandia sinó a Calais. Gràcies a la seva tasca es van salvar moltes vides de soldats aliats. Ara tothom té accés a aquests documents, i he incorporat al meu àlbum les informacions que s'han fet públiques darrerament.

Fins a quin punt la seva obra sobre Garbo és una obra de ficció?
Jo em documento molt, però introdueixo elements de ficció. Se sap que Pujol era molt catòlic i va escandalitzar-se pels sacrilegis de la FAI. Era un home d’ordre, conservador, i tot i que va ser mobilitzat amb els republicans, es va passar als franquistes durant la batalla de l’Ebre. Això se sap del cert. A partir d’aquí m’invento un personatge de ficció, Roger Corbella, un company que veu com es passa a l’enemic. I la novel·la gràfica és la història de dues vides paral·leles que de tant en tant van coincidint.

 Garbo va repudiar el franquisme i el nazisme

Com va ser que Garbo va passar de sumar-se als franquistes a ajudar als aliats?
 Pujol se’n va penedir ben aviat d’haver-se passat al franquisme, i això ho sabem del cert. Ell va tenir problemes amb l’exèrcit, ja durant la guerra, i va repudiar el franquisme i el nazisme. Quan es va acabar la guerra, Joan Pujol es va instal·lar a Galícia on va conèixer la guapíssima Araceli González, amb qui es casaria. Ell li va confessar que volia corregir l’error de la seva vida i ella es va oferir a ajudar-lo. Pujol es va oferir com a espia a l’ambaixador britànic, però aquest va desconfiar d’ell i el va rebutjar. Després d'aquest intent es va passar a l’ambaixada alemanya per a oferir-se com a espia, i d’aquesta manera va aconseguir actuar com a espia doble. Va acabar instal·lat a Londres, contractat per la Abwehr, els serveis secrets alemanys, per fer una xarxa d’espionatge. Enviava notícies falses, barrejades amb algunes reals, a l’ambaixada espanyola a Madrid, i d’aquí les enviaven a Berlín.

I com va fer-ho per estructurar aquesta xarxa?
Amb molt d’enginy. Ell, que gairebé no sabia anglès, es va inventar tota una xarxa de contactes que no tenia cap base real. I els serveis secrets anglesos li passaven les notícies que havia de filtrar.

A l'àlbum Garbo hi apareixen il·lustres exiliats catalans a Anglaterra. El Garbo real hi va tenir relació?
No en tenim constància, però amb aquesta obra també volia fer un homenatge al Consell  Nacional Català, i als seus membres: Batista i Roca, el doctor Trueta... En sabem molt poc d’aquests exiliats, que van mantenir la representació de Catalunya en els anys més durs de la Segona Guerra Mundial.

Quina va ser l’acció més destacada de Garbo?
Pujol va jugar un paper clau en el dia D. Mentre Rommel deia que el desembarcament seria a Normandia, Garbo va assegurar que seria a Calais, i Hitler se’l va creure. Gràcies a això, els alemanys van deixar poques tropes a Normandia i les platges estaven poc preparades per rebutjar la invasió. L’acció de Garbo va salvar la vida de molts soldats americans i anglesos.

Juste de Nin, autorretrat.

Què va fer Garbo després de la Segona Guerra Mundial?
Pujol tenia por als nazis sobrevivents i va demanar al seu supervisor del MI5, Tom Harris, que el fes desaparèixer. Va canviar el seu nom per Juan García, el seu segon cognom, i se’n va anar amb un passaport veneçolà a Veneçuela. Més tard, quan l’Araceli González el va deixar i se’n va tornar a Madrid, es va passar per mort, fent veure que havia tingut un atac de malària a Angola. Però va continuar a Veneçuela, casat amb una altra dona, fins que va ser desemmascarat per l’investigador Nigel West el 1984. La seva tasca es va fer pública i va rebre un homenatge oficial a la Gran Bretanya. Va morir quatre anys més tard, a Veneçuela.

La història de Garbo té vincles amb la del superespia Philby i els cinc de Cambridge, els espies soviètics que van infiltrar-se a la cúpula de l’espionatge britànic...
La història de Tom Harris, el supervisor de Garbo a l’espionatge britànic, és una subtrama dins aquesta novel·la gràfica. Harris era un noi ric, que havia estat a Cambridge als anys 1920 i s’havia integrat a una associació marxista. Durant molt de temps va ser sospitós de col·laborar amb la xarxa prosoviètica de Philby. Però ell, tot i que sempre va ser esquerrà, era antiestalinista, i mai no havia ajudat als serveis secrets soviètics. Però tothom sospitava d’ell, i davant les sospites, va deixar-ho tot i se’n va anar a pintar a Mallorca. Tom Harris era amic de Robert Graves i un dia quan va tornar de casa seva, va tenir un accident de trànsit molt estrany en què va morir. Jo sospito que el van matar per saber massa.

Les seves novel·les gràfiques presenten la història de forma planera i senzilla. Pretén fer una tasca de divulgació històrica, a més a més d’entreteniment?
Del 2004 fins ara he fet 13 volums, sempre en blanc i negre, i amb centenars de grisos. El motiu d’aquesta tasca és explicar determinats períodes de la història de Catalunya, l’únic país que tinc. No ho faig de forma cronològica, treballo des de les guerres carlines fins al Tejerazo. No m’he acostat més al present, perquè per explicar història amb novel·la gràfica ho has de fer amb una mica de perspectiva. Quan toques temes massa propers, perds objectivitat i capacitat d’anàlisis.

Pensa que aquesta forma d’explicar la història és efectiva?
M’interessa molt la incorporació al món de la lectura, a través del còmic i de la novel·la gràfica, dels sectors que menys llegeixen. El còmic i la novel·la gràfica representen una plataforma a partir de la qual la gent es pot interessar per alguns llibres que no llegiria en paper. Els meus llibres no només van a parar al “comiquero” clàssic, sinó també a molta gent interessada pels personatges, per les històries que explico. La meva fal·lera és anar a parar a biblioteques. Una de les meves satisfaccions és que la xarxa de biblioteques tingui els meus àlbums perquè  tots els nens hi tinguin accés. Així els que no tenen recursos poden veure’ls i llegir-los. Les noves generacions són la generació de la imatge, i hem d’usar la imatge per educar-los. La història s’ha d’explicar de la forma més agradable possible per als joves.

Quins projectes de futur té?
Aquest llibre sobre Garbo és un guió cinematogràfic. M’agradaria que un director s’hi fixés. I mentre aguanti, no pararé de publicar cada any un llibre sobre el meu país, sobre les seves persones, molt o poc conegudes. En la història hi busco referents que m’ajudin a explicar el nostre present.

No va haver-hi transició a Espanya. Va haver-hi una posada a punt del sistema 

I què en pensa de la situació actual catalana?
Jo penso que no va haver-hi transició a Espanya. Va haver-hi una posada a punt del sistema. Hem avançat respecte a la dictadura, però no hi ha hagut càstig per als culpables, com en Fraga Iribarne. I ens ha quedat una constitució vella, obsoleta, que els catalans estem patint fins avui.