Fa 91 anys va néixer a Aracataca, Colòmbia, Gabriel García Márquez, el màxim exponent del realisme màgic, mort el passat 2014. I Google, per commemorar aquest dia, li ha dedicat el seu Doodle. García Márquez, que va rebre el 1982 el premi Nobel, va ser un dels autors llatinoamericans més influents de la seva època, sobretot per la seva novel·la Cien años de soledad, una obra amb un principi genial: "Muchos años después, frente al pelotón de fusilamiento, el coronel Aureliano Buendía había de recordar aquella tarde remota en que su padre lo llevó a conocer el hielo".

L'advocat que no va ser

El pare de García Márquez volia que en Gabriel fos advocat, i ell va començar la carrera de Dret per fer-lo content. Però a la fi va abandonar-la i va dedicar-se al periodisme. No va saltar a la fama fins als 40 anys, quan va publicar Cien años de soledad, que ràpidament va convertir-se en un gran èxit de vendes. Mentre creixia la seva popularitat, va destacar-se pels seus posicionaments polítics: va presumir de la seva amistat amb Fidel Castro, va criticar l'imperialisme nord-americà i va ser acusat de finançar la guerrilla colombiana. Després, malgrat tot, va reconciliar-se amb les autoritats del seu país, que quan va morir van decretar tres dies de dol.

Foto: José Lara.

A l'ombra de Cien años...

Sovint, l'èxit de Cien años de soledad ha deixat a l'ombra altres novel·les de l'autor. Va ser Cien años... la que va popularitzar mundialment l'univers màgic de Macondo, on l'agitació política es combina amb l'aparició de fenòmens sobrenaturals. Però hi ha d'altres obres de García Márquez que han estat molt valorades per la crítica: El coronel no tiene quien le escriba, La mala hora, Los funerales de la Mamá Grande, El otoño del patriarca... García Márquez era un mestre, tant amb el conte com amb la novel·la, però un dels seus darrers èxits van ser les seves memòries: Vivir para contarla.

Sobresortir a Barcelona

García Márquez va entrar en contacte amb els catalans a través de Ramon Vinyes, un escriptor exiliat que regentava una llibreria a Barranquilla i que apareixeria a alguna de les novel·les del colombià com "el sabio catalán". Ja amb certa fama, el 1967, García Márquez es va instal·lar a Barcelona, on va viure fins 1975 (tot i que va passar temporades a París). Durant el temps que va ser a la capital catalana es va relacionar tant amb autors llatinoamericans residents a Barcelona, com Mario Vargas Llosa, com amb intel·lectuals locals, com Carlos Barral, J.V. Foix o Tísner (a qui ja havia conegut a Mèxic). Justament Tísner va traduir Cien años de soledad al català, per pressions del mateix García Márquez. Aquest també era un gran admirador de Mercè Rodoreda i, sobretot, de La plaça del diamant. L'element clau de la relació de García Márquez amb Barcelona va ser Carmen Balcells, l'agent literària que va promoure el boom llatinoamericà i va aconseguir que els seus autors fossin degudament retribuïts. Gabriel García Márquez, durant alguns anys, va relacionar-se sovint amb la gauche divine: Colita, Josep Maria Castellet, Félix de Azúa... L'autor colombià, tot  i entornar-se'n a Amèrica, va tenir sempre una relació estreta amb Catalunya, que visitava sovint.