El 1983, quan TV3 només era una espurna al pla de govern de la primera legislatura de CiU, l'aleshores director de RTVE José María Calviño insistia que la televisió pública catalana havia de prescindir de telenotícies, d’esports, de sèries i de cinema. De tot allò, defensava Calviño, ja se n’encarregarien les televisions privades espanyoles. El president Pujol recordava l’anècdota —l’incident— durant una entrevista amb Ferran Monegal, on afegia quina va ser la resposta que va donar a Calviño: "Ni parlar-ne. Jo vull una televisió on surti el Gary Cooper parlant català. Jo vull Solo ante el peligro en català". Hi penso molt, en aquella lapidària, aquests dies que TV3 està passant per xapa i pintura tota la seva graella, amb un especial èmfasi en el rellançament del seu canal infantil i juvenil. També penso si hi ha cap responsable públic capaç d’entonar un discurs tan aterrat i concret com el del president Pujol. Si hi ha algú al Govern —o a l’oposició— amb un anhel audiovisual gairebé egoista que voldria veure fet realitat. Jo en tinc un: que els gossets d’uniforme que surten als iogurts de maduixa del meu fill parlin la mateixa llengua que ell. La mateixa que parlava Gary Cooper, amb veu de Joan Carles Gustems, a Sol davant el perill.

Cor petit

Jo desitjo el millor a SX3, el nou Club Super3, perquè desitjo el millor per a la nostra canalla. Jo desitjo sorts i encerts a SX3 perquè l’encendré cada matí i, com qualsevol català de classe treballadora, n’hi delegaré cures mentre preparo els esmorzars i les motxilles, els pitets i els entrepans. Jo els desitjo molta merda, perquè, de merda, els nens catalans ja n’estaven endrapant a cabassos. La graella del Club Super3 era tan destrempadora, comparada amb l’oferta que té al seu abast el públic infantil castellanoparlant, que realment la militància lingüística dels pares havia de ser de pedra picada, per no cardar zàping. Les comparacions amb l’altri sempre són odioses, perquè es fonamenten en l’enveja; però quan no tens un estat al darrere, l’enveja és, a voltes, un recurs d’autodefensa. El caprici de Pujol es fonamentava precisament en la gelosia: el president no volia veure High noon en català; volia veure-hi Solo ante el peligro, que és el títol amb què High noon va escolar-se en l’imaginari dels espectadors espanyols. Aquest antull és, també, el meu. Parafrasejant l’anarquista epicúria Emma Goldman, si no podem posar Steven Universe o El asombro mundo de Gumball al criaturam del país, la vostra revolució no ens interessa.

És vital que la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals es propagui com una clenxa de pólvora cremant per Netflix, HBO i Prime Video

Si el 1983 era prioritari desembarcar a l’UHF, ara mateix és vital que la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, amb l'ajut de la Direcció de Política Lingüística, es propagui com una clenxa de pólvora cremant per Netflix, HBO i Prime Video. Les dificultats hi són i són nombroses; no m’hi estendré, perquè ja ho va fer la Mercè Terès en aquest reportatge sobre per què els doblatges catalans no arriben a les plataformes. Jugar-nos-ho tot a un canal de televisió i quatre almoines digitals és, avui, com anar a la guerra amb una pistola d’aigua. En el millor dels casos, l’única cosa que podràs fotre és esquivar trets, quan el que jo i en Gary Cooper volem és apuntar a matar. La llengua és una arma i, quan treus una arma, és per disparar. Sabeu per què us va empipar tant que aquells periodistes de Radio Nacional de España s'enfotessin que l’eventual doblatge de la sèrie de moda es traduís com a El joc del calamar? Perquè l’estirabot foteta ha canviat de bàndol: fa 25 anys, érem nosaltres qui rodolàvem per terra cada cop que sentíem “onda vital” en comptes de “kame hame ha” o “Piccolo” en comptes de “Satanàs Cor Petit”. Les dificultats hi són, i són nombroses. Però no només ens hi va la llengua: també ens hi va l’oportunitat de tornar-nos-hi, quan ens bufetegin. 

Atzar i desig

“No puedo ver Goku en castellano, no me mola. Perquè no diuen 'tanoca', ni 'mitja merda'… ¿El Duende Tortuga? Venga, tío, no me jodas”. El rabeig era d’en David Muñoz, recentment guardonat amb una Creu de Sant Jordi juntament amb el seu germà José; Estopa. Els germans Muñoz van créixer a Cornellà de Llobregat, on només un 14% de la població té el català com a llengua habitual i on el share de TV3 voreja el 10%. Que un fenomen en català permeés l’AMB com ho va fer Bola de drac va ser una anomalia on la fortuïtat va jugar-hi un paper determinant. Oleguer Sarsanedas, director de programes de la cadena del 1990 al 1996, explicava al canal de l’Albert Lloreta que inicialment només havien comprat una vintena de capítols de la sèrie japonesa i que va ser una amonestació del seu fill, posant-lo sobre avís que el programa havia quedat penjant en mig d’un torneig d’arts marcials, la raó que el va fer esperonar per aconseguir la llicència de la sèrie sencera. Un altre cop, va ser un afany personal allò que va empènyer una decisió corporativa amb unes implicacions sociolingüístiques gegantines. Atzar i desig, conjurats. Del primer se n’ocupa Déu. Del segon, hauríem de preguntar-nos què se n’ha fet. 

Va ser un afany personal allò que va empènyer una decisió corporativa amb unes implicacions sociolingüístiques gegantines

Laia Servera, cap del departament d’infantils de TV3, va declarar en una entrevista que s’hi deixarien la pell, amb SX3, però que potser no triomfen perquè “el context i la realitat són molt hostils ara mateix”, i que el ser objectiu és potenciar la llengua catalana, “no és buscar audiència”. Si això no és deixar a la intempèrie lingüística els nens del país que pugen en entorns no-catalanoparlants —el David, el José i jo mateix vam ser-ho—, s’hi assembla força. Fa no gaire, tot esperant l’ascensor al meu bloc de pisos —Gornal, l’Hospitalet de Llobregat, el Brooklyn de Barcelona, segons l’alcaldessa Núria Marín—, la meva parella i jo xerràvem d’ara no recordo ben-bé-què. La porta de l’ascensor va obrir-se i en va sortir una família amb xicalla. En el vals d’ells sortint-hi i nosaltres capdinsant-nos a l’ascensor, vaig sentir com un dels petits va fer: “¿Has visto, mama? Hablan en catalán”. En el que va trigar a tancar-se la porta de l’ascensor, el nen va afegir-hi: “¡Como yo!”. No me’n recordo, del que em va dir l’Andrea de la planta baixa al sisè, però m’agradaria que hagués estat: “Kane, sigues entenimentat i toca el dos d’aquest poble”. I contestar-l’hi, amb la veu de Joan Carles Gustems: “No puc fer-ho”. I que ella em respongui, amb la veu de Sílvia Vilarrasa: “Ja ho sé”.