"El millor seria estar morta", diu la protagonista amb la mirada extraviada en un dels molts moments de Vortex que posen un nus a l'estómac de l'espectador amb sang a les venes. Un efecte a què el cinema de Gaspar Noé (Buenos Aires, 1963) ens té més que acostumats. És inevitable recordar la llarguíssima escena de la violació en pla fix del personatge de Monica Bellucci a Irreversible (2002). Entrar sense complexos ni prejudicis en els universos proposats per Noé en els seus films fan que l'espectador es davant a l'absència absoluta de filtres del cineasta: incest i assassinats agònics en Solo contra todos (1998), viatges lisèrgics provocats per tota mena de drogues o un pla curt d'un fetus acabat d'avortar en Enter the Void (2009), sexe real amb una ejaculació en 3D a Love (2015) o les explosions de violència de Climax (2018).
L'han anomenat provocador, radical, desmesurat, fins i tot tarat, però no sembla que cap adjectiu l'afecti massa
El cinema de Gaspar Noé no deixa indiferent, i, com davant de qualsevol corpus creatiu allunyat dels convencionalismes, les etiquetes no tarden a aparèixer. L'han anomenat provocador, radical, desmesurat, fins i tot tarat, però no sembla que cap adjectiu l'afecti massa. "Que diguin el que vulguin, tot em sembla bé. Tot menys feixista, allà dic: 'No, soc nazi!' (es peta de riure). Nazi o res! No m'importa en absolut el que es digui, has de fer el teu propi camí sense que t'afecti. De vegades se m'apropa algú i em diu que odia les meves pel·lícules. Què respons a això? Jo els dono les gràcies, necessito més gent així, la gent que m'odia em fa fort", afirma entre rialles el director francoargentí, confessant que aquest tipus de reaccions el diverteixen més que una altra cosa.
Gaspar Noé és un cineasta juganer, que no tem experimentar amb la narrativa i els recursos cinematogràfics
En tot cas, amb Vortex sembla apaivagar els seus excessos. Aquesta és la seva pel·lícula formalment més sòbria, més enllà d'utilitzar la pantalla partida per emfatitzar la solitud compartida del matrimoni protagonista. No oblidem que Gaspar Noé és un cineasta juganer, que no tem experimentar amb la narrativa i els recursos cinematogràfics, ja sigui explicant una història cronològicament a la inversa, ja sigui rodant llarguíssims plans seqüència, ja sigui intentant reproduir en imatges les sensacions que provoca el LSD, un orgasme o un atac epilèptic. En aquest treball nou, que va arribar aquest divendres a les sales, el director francoargentí n'ofereix una de devastadora, i molt realista, mirada a la vellesa, a la malaltia i a la mort. I ho fa des de la perspectiva d'un matrimoni octogenari i del seu atribolat fill, incapaç de sobreposar-se quan la demència de la dona comença a arrasar amb tot. "Toca un tema tan universal que qualsevol persona de més de 50 anys pot sentir-se identificada, perquè probablement visqui de prop situacions semblants", apunta el cineasta.
Vortex és duríssima, desoladora i dolorosa sí, però també traspua amor al cinema i una insubornable honestedat
Vortex és duríssima, desoladora i dolorosa sí, però també traspua amor al cinema i una insubornable honestedat, potser perquè Noé va experimentar a les seves pròpies carns, concretament en la figura de la seva mare, una cosa similar a què explica el seu llargmetratge. Tres intèrprets d'una lucidesa extraordinària donen cos a les criatures imaginades pel cineasta: ella és Françoise Lebrun (una de les protagonistes de la icònica La maman et la putain), el fill és Alex Lutz (conegut per la sèrie Baron noir) i ell és el gran Dario Argento, geni del giallo, director de clàssics com Suspiria i actor debutant.
Llegia unes declaracions teves en les quals confessaves que el teu pare et va dir que Vortex era la teva pel·lícula més violenta i insuportable...
Mai no vaig utilitzar la paraula insuportable, fins i tot crec que és la meva primera pel·lícula apta per a tots els públics. Però sí que és veritat que li va semblar molt violenta. Probablement perquè a casa vam viure una experiència molt semblant amb la meva mare: al final de la seva vida va perdre el cap, com li va passar també a la meva àvia paterna. Són situacions per a les quals cap marit, cap fill, no està preparat. I s'espavilen, amb millor o pitjor voluntat, com es pot. També amics meus que van veure totes les meves pel·lícules, i que solen tenir reaccions molt excitades, després de la projecció de Vortex se'n van anar gairebé sense dir adeu. Van haver de passar dos o tres dies fins que em van trucar, explicant-me que la pel·lícula els havia fet plorar...
Crec que és la meva primera pel·lícula apta per a tots els públics
El film reflecteix una cosa tan inevitable com la vellesa, i ens recorda les probabilitats de viure de prop un procés tan devastador com el que es mostra.
És una loteria, encara que sembla que ara la ciència és capaç de pronosticar si potencialment pots patir malalties com l'alzheimer o el parkinson a partir de les neurones de l'intestí. En qualsevol cas, la vellesa és un desastre, i si no mors jove, viurem aquesta vellesa sent una càrrega per als altres. Curiosament, crec que a la gent gran li agrada molt la pel·lícula, és a un públic de 40 o 50 anys a qui li resulta més difícil de veure, per aquest efecte que et cau una muntanya pesadíssima a l'esquena i has de manejar-la. En el cas de la meva mare, va ser el meu pare qui es va ocupar, jo estava en la distància, però hi ha molts exemples de fills únics que han de gestionar la descomposició de pare i mare alhora, i de continuar ocupant-se de la seva pròpia família... No hi ha psicoanalista que els pugui salvar.
Crec que vau rodar amb tot just unes pàgines de guió. A totes les teves pel·lícules hi ha molta construcció de les escenes en el mateix rodatge...
Escric guions que són sinopsis llargues, amb les seqüències detallades però sense diàlegs. Marco els temes que formen part de l'escena, però prefereixo que hi hagi, ja una vegada dins del decorat, un treball amb els actors perquè tot soni realista. Normalment, els mateixos actors tenen idees molt millors de les que jo els proposo.
Ho deia perquè el teu cinema, i el teu gust pel pla seqüència, em provoca sempre el dubte de si hi ha molta improvisació o si tot està perfectament coreografiat.
Bé, té a veure amb corregir les preses a mesura que les vas rodant. En faig una primera, que és més un assaig filmat que una altra cosa, una segona, una tercera... i vaig ajustant. En el cas de Vortex, com s'ajuntava d'una banda la paranoia lligada al Covid, i per l'altre que els actors no fossin precisament uns jovenets, i que quan Dario Argento exerceix de director mai roda més de tres tomes, tot això em va impedir de rodar-ne una quarta o una cinquena. De fet, en algunes seqüències, el mateix Dario, després d'una segona toma, se n'anava. En l'escena de l'infart, en la qual cau a terra, quan vaig proposar de fer una tercera toma em va dir: "Ves-te'n a la merda! És perfecta!" (rialles). I era perfecta! Dario treballa ràpid, i em va imposar el seu ritme natural com a director. Em vaig acostumar, i la veritat és que aquest decorat tan petit era tan aclaparador que si podíem acabar les jornades de rodatge aviat també m'anava bé a mi.
L'aposta per Dario Argento com a protagonista és sorprenent.
Em va semblar la millor idea per al personatge. Totes les altres que vaig tenir eren pitjors. I ens divertim molt els dos. Dario diu que ha estat una bona experiència, però que mai més no farà d'actor (rialles). També em divertia la idea de treballar amb ell perquè em semblava envejable que Godard fes una pel·lícula amb Fritz Lang (El menyspreu). O que Bergman la fes amb Victor Sjöström (Maduixes silvestres), o Billy Wilder amb Erich von Stroheim i Cecil B. DeMille (El crepuscle dels déus), o Spielberg a François Truffaut (Encontres a la tercera fase). Aquests paios van convertir en actors els seus ídols, els seus directors favorits... Quan treballes amb un director que admires, saps que ho passaràs bé, i que podràs menjar o sopar amb ells sense que et mengin el coco.
D'entrada pot semblar que Vortex s'escapa del teu corpus creatiu, però em fa l'efecte que és molt coherent amb la resta dels teus films, que els teus temes, les teves obsessions, segueixen allà.
Vas plorar veient la pel·lícula? M'emociona quan amics em diuen que feia 30 anys que no ploraven en el cinema i que ho han fet amb Vortex. La pel·lícula està feta per a això. I quan algú em diu que no va plorar penso que potser la pel·lícula em va sortir tova (rialles). És veritat que, malgrat tot, és un film molt púdic, perquè moltes vegades la realitat de la vellesa és molt pitjor, hi ha situacions lligades a la senilitat que són... bufff. Mostrar-les en una pel·lícula seria excessivament xocant. Potser Vortex sigui la pel·lícula més púdica que he fet.
M'emociona quan amics em diuen que feia 30 anys que no ploraven en el cinema i que ho han fet amb Vortex
Púdica però pessimista?
No diria que és pessimista. És concreta, materialista, objectiva... No estic venent paradisos ni inferns. La vida és aquí i després no hi haurà res. Millor conèixer què és la vida. En realitat, no crec que cap dels meus films sigui pessimista, en totes es veu un amor al cinema i a la vida. Em passa com a Buñuel, que pot parlar de la gelosia, com en Él, o de la misèria, com en Los olvidados, i fa descripcions de la realitat que tenen una cosa divertida. Les pel·lícules d'Ingmar Bergman sí que són pessimistes, i per això no el suporto. No és entre els meus mestres, es pren tan seriosament, sembla un professor dolent que et vol explicar que la vida és terrible... Tornant a l'humor de Buñuel, crec que Vortex també és divertida a estones...
No sé veure-ho, a diferència d'altres pel·lis teves, com Climax o Lux Æterna, a les que veig un sentit de l'humor malvat.
No et diverteix quan el protagonista es troba el seu amant i no vol saber res d'ell? (es peta de riure). O quan la dona es posa a aixafar pastilles i no saps si el vol enverinar... (rialles). Però com diu el meu pare, la vellesa no és un acudit. Vaig provar de ser seriós, però com en la vida no ho soc, i Dario tampoc no ho és, hi ha elements d'humor a la pel·lícula de la qual no ens podíem escapar. Com quan diu: La gent és horrible! Em sembla recontradivertit.
Tu creus que la gent és horrible?
Nah... jo no crec res. La gent és previsible, això sí. Els homes tenen el cervell en la polla, i estan corrent durant tota la seva vida darrere de la seva polla. D'això parlava una altra pel·lícula meva, Love. De fet, el personatge de Dario a Vortex podria ser una extensió del protagonista de Love, perquè ha d'ocupar-se de la seva dona i en l'únic que pensa és en parlar amb la seva amant, que no vol saber res d'ell, pobre idiota (rialles).
Abans parlàvem de les etiquetes. Tinc la sensació que et diverteix provocar segons quines reaccions.
Sí, em diverteix. En realitat, tots els directors que respecto han estat acusats d'això i de l'altre. Todd Browning, Buñuel, Fassbinder, Passolini... Estic segur que Eloy de la Iglesia tenia un munt d'enemics, i és el meu director espanyol favorit dels últims 50 anys.
Hi ha un moment en el teu anterior Lux Æterna en el qual se cita Jean-Luc Godard, quan deia que gairebé tots els cineastes són morts vivents. Penses el mateix?
És divertida aquesta cita (rialles). No penso que siguin morts vivents. Però hi ha tants directors dolents, i tants mandrosos... Això no em fa bo a mi. Però jo no soc mandrós. De vegades et preguntes per quina raó la gent fa cinema. Ha de ser per comprar-se una piscina, no ho sé, o roba de luxe. Hi ha moltes pel·lícules dolentes. I a més s'ha perdut la fascinació per la imatge en moviment, perquè estem envaïts. Arribes a un fastigeig per aquesta sobredosi d'imatges, publicitat, sèries... tot es barreja i pots arribar a un tipus d'al·lèrgia per la imatge en moviment.
Aquesta sobredosi podria ser responsable que, quan alguna cosa surt de la norma, com passa amb les teves pel·lícules, el públic se senti provocat?
El públic... en el públic hi ha jubilats, nens, adolescents, la gent sap el que està veient, i si no li agrada el pot deixar, pot anar-se'n. Jo no provoco, a mi d'adolescent m'agradaven pel·lícules recarregades com Deliverance, Taxi Driver o Gossos de palla. Situacions terrorífiques que t'enriqueixen veient-les en una pantalla. Record que de molt nen, tindria 11 anys, vaig veure Umberto D., la pel·li de Vittorio De Sica, sobre un vellet que perd la seva jubilació i no pot alimentar el seu gos... em va semblar tristíssima, vaig descobrir allà el que era la pobresa en la vellesa, i em recontraemocionar. Potser va ser un motor per fer Vortex 50 anys més tard