10 de desembre de 2020. Al Teatre Lliure s’hi estrena Les tres germanes de Txèkhov. L’espectacle s’havia d’haver estrenat el maig del 2020, però la pandèmia ho impedirà. El director de l’espectacle era Julio Manrique, que tornava a dirigir un espectacle al Teatre Lliure. Aquesta vegada a la Sala Fabià Puigserver, després d’haver-hi dirigit l’Ànec Salvatge d’Ibsen. En acabar l’estrena, Juan Carlos Martel, director artístic del teatre, va anar a saludar a la companyia a la sala comuna dels actors. Va entrar i va etzibar-los: "Heu fet un espectacle burgés". Aquesta anècdota es va escampar com la pólvora. En aquell moment, el flamant director artístic del Lliure, que havia de revolucionar la casa, deixava a tothom amb un pam de nas. No serà fins a principis de 2023 que Martel no seria renovat per les administracions. Una de les persones que va insistir a no renovar-lo va ser Jordi Martí, actual mà dreta del ministre de Cultura. L’11 d’octubre de 2023 el patronat del Teatre Lliure es reunia per decidir qui havia d’ocupar el càrrec de direcció artística. Finalment, l’escollit va ser Julio Manrique, que es va imposar a Borja Sitjà, el candidat de Xavier Marcè, regidor de cultura de l’Ajuntament de Barcelona. La votació va anar d’un vot. Com també va passar amb l’elecció de Carme Portaceli al Teatre Nacional.
La gavina que podem veure al Lliure té tots els elements del teatre que Manrique ha exhibit des de fa anys a la ciutat
El dietari secret
Dijous passat Manrique estrenava La gavina, també de Txèkhov. També a la sala gran del teatre, a la Fabià. Era el tret de sortida de la seva etapa com a director artístic, que, si no hi ha cap imprevist, durarà cinc anys. Per inaugurar-ho, ha triat un text que feia anys que volia dirigir i que incideix en la necessitat d’un nou teatre: de canviar l’estil, el llenguatge i les formes. Lluny d’això, La gavina que podem veure al Lliure té tots els elements del teatre que Manrique ha exhibit des de fa anys a la ciutat. Conjuntament amb la Cristina Genebat i el Marc Artigau han reduït el text a l’essencial per tal d’explicar la història. Per a aquesta obra, s’han basat en traduccions indirectes, i aquest fet va aixecar polèmica, abans de l’estiu. Tot i això, l’equip artístic ha incidit en la importància de la paraula a partir de consultar diverses traduccions de diverses llengües. També s’ha actualitzat l’obra amb el vestuari, el vocabulari els adaptadors han preferit que els actors llegeixin Annie Ernaux, hi hagi telèfons mòbils, citin Pier Paolo Pasolini... Sobta el mal gust musical, evident a les peces de cançons que sonen en els canvis d’acte. No puc deixar de pensar que el Vivaldi que sona al videoclip és un gran homenatge als seguidors dels Dietaris secrets que fa en Manel Vidal a La Competència. N’hi ha que sí que en saben, d’atraure el públic jove.
Actoralment, l’obra genera molts dubtes. Nil Cardoner és qui aconsegueix, amb diferència, brindar-nos una interpretació a l’alçada d’un nou Teatre Lliure. El jove Konstantin pot tenir molts trets en comú que fan que no caigui mai en l’histrionisme. Tot i que el director de l’espectacle defensa que no podem fer espòilers, estimats lectors, el personatge acaba penjant-se. I quasi que és millor saber-ho, perquè el públic gaudirà encara més d’un viatge emocional ric i fascinant. No puc dir el mateix de David Selvas i Cristina Genebat. Incomprensiblement, a les primeres escenes se’ls va veure descontrolats, histriònics... Genebat té unes escenes curiosíssimes quan el seu germà (el personatge que interpreta Selvas) està a punt de morir. Per no dir que frega el límit de la sobreactuació a les escenes amb el seu fill (Nil Cardoner) i amb la seva parella (David Verdaguer).
L’adaptació s’ha quedat amb les idees i les emocions més primàries
L’adaptació s’ha quedat amb les idees i les emocions més primàries: el text afavoreix el viatge emocional de Konstantin. En canvi, desdibuixa la complexitat d’aquesta actriu, que molt ràpidament llegim el seu fracàs en com s’expressa, en com ridiculitza l’espectacle del seu fill i en com amenaça la convivència familiar, i com se’n desdiu. I podríem seguir. Però el cas és que La gavina tindrà una bona acollida pel públic. Però la sensació és que no hem vist res nou, que no ha canviat res. Això es va fer evident a la sala, i posteriorment a les poques crítiques que han sortit aquests dies. El nou director del Lliure arribava per canviar la casa. Però la història del Lliure és cruel. L’herència de Lluís Pasqual, encarnada pel fantasma de Martel, deambularà aquests cinc anys pel teatre. Els pròxims cinc anys, el Lliure farà teatre burgès: al Lliure s’hi programarà teatre comercial?