Hi ha una eufòria especial que només trobes quan escoltes una cançó per primer cop i saps que formarà part de la banda sonora de la teva vida per sempre. Un instant brillant en el qual tot sembla ser a lloc. Quan això passa —que tot sigui dit, rarament passa— i si és de manera col·lectiva, es podria dir que som davant d'un himne generacional. Potser a vegades se'ns menjaran els aires de grandesa, però a la vida cal anar forts. I si hi ha una cançó en català circulant en els últims temps, a la qual li podem atribuir aquesta etiqueta, és SOTA EL CEL, el segon senzill de gavina.mp3. Amb una melodia brillantment pop i una lleugeresa refrescant, que pràcticament t'obliga a posar-te a ballar, encapsula la frustració i el desencant de tants i tants joves, d'una manera, de tan individual, universal.
El passat 23 d'abril va aterrar a totes les plataformes MOLTS OSSOS, MOLTS ESTELS, el disc debut de Max Codinach (Barcelona, 1999), més conegut sota el nom del seu projecte musical gavina.mp3. Després del seu pas per la Sala Heliogàbal, el Mercat de Músic Viva de Vic, i actuar com a finalista del Sona9 a la Mercè, ara llença L'hivern avança, demostrant-nos que això acaba de començar. Quedem amb ell per xerrar sobre què hi ha darrere d'un disc que podria ser la digitalització del grup revelació del 2008, si aquests haguessin fet música amb un mòbil en lloc d'amb un ukelele.
Tot i confessar que fa poc menys de dos anys que fa música, i no domina cap instrument com per considerar-se músic, Codiach se sent còmode si s'ha d'etiquetar sota l'etiqueta d'artista. Això té sentit quan descobreixes que ja fa anys que publica poesia en català. Però volia alguna cosa més. "La poesia no és una feina per pràcticament ningú, la música en català ja és una altra cosa. Existeixen molts més espais i no cal tenir un gran èxit dins del circuit més tradicional; amb la poesia és pràcticament impossible", explica, i afirma que amb la música ha estat com tornar a començar. "Escriure, fa molts anys que escric. I durant un temps molt llarg, fins que no vaig començar amb gavina.mp3, l'únic que feia era escriure i publicar. I quan ho publicaven, recitar-ho. Aleshores, d'anar recitant i recitant, i déu-n'hi-do el que vaig recitar... Vaig començar a fer espectacles i xous amb uns amics meus, que també són grans poetes, el Guim Baix i el Tomeu Crespí. Barrejàvem molt la poesia amb el tecno".
I continua. "Després, la meva parella em va regalar un piano, un teclat de joguina d'aquests amb sons de bomber, i de policia i d'animal, però les tecles són les mateixes. Vaig aprendre a tocar una mica, i llavors vaig començar a compondre. Vaig tenir la sort de trobar-me amb gent que em va ajudar. Per mi la música va ser com començar de nou". Conscient de les seves limitacions, diu que "és impossible que en un any o dos aprengui el que han après aquesta gent al llarg de la seva vida", i es va rodejar de grans talents que ja dominen els nostres escenaris per perfilar la producció d'aquest primer disc. "La primera cançó que vaig fer jo sol és Quan mori el cos, i la va produir la Joana [Subirats]. Vaig parlar amb ella, vam anar a casa seva i la vam començar, i a la melodia s'hi va sumar la Marina Rico, d'Al·lèrgiques al Pol·len".
La poesia no és una feina per pràcticament ningú, la música en català ja és una altra cosa
"Tot el que vaig fer jo era sense cap mena de coneixement, més enllà de la lletra. En aquell moment, ni m'ho havia plantejat, ho feia per divertir-me. Però això va ser un procés lent. Vam continuar produint i, com la Joana tenia feina, vaig parlar amb el Pau Esteve de La Ludwig Band, el teclista. Vaig anar al seu estudi i allà hi vaig fer gran part dels temes". Per ell tot va ser de forma orgànica. I tot i ser un projecte en solitari, s'hi van acabar sumant diferents persones, entre elles els anteriors esmentats o marc io.
El resultat és Tants Ossos,Tants Estels, un disc que es podria etiquetar com postpop català. Dotze cançons que resulten un punt de fuga ballable davant de la frustració quotidiana, sota una portada on veiem a gavina.mp3 disfressat d'estel, "intentant mostrar una grandesa que a vegades queda en ridícul". I després d'una primera cançó amb la grandesa de les obertures d'àlbums propis del french-touch, com qui presenta una gran veritat, és distingir dues textures molt clares. Per una banda, un tarannà folk català que tant funciona avui com fa deu anys. En molts casos ens dona una atmosfera que sembla haver estat sempre amb nosaltres, quasi inherent a la nostra cultura. I, per l'altra, una voluntat d'anar un pas més enllà, amb una sonoritat electrònica i acabats digitals.
"No volia fer un disc que sonés tot igual, no m'interessava. La idea era anar provant què sona bé i què no. Jo escolto tota mena de música, i el Pau també, per això es barregen tantes coses que potser d'entrada no haurien de ser". Un exemple molt clar és Atracciones Divino. En un disc de base electrònica disparen una cançó folk, i el titulen en castellà tot i no incorporar-ne ni una sola paraula. I així creen una constant dins de la seva manera de treballar, el seu LP mai acaba de sonar al que esperes que soni en el millor dels sentits. "Al cap i a la fi, les cançons les anava fent d'una en una. La primera va ser Sota el Cel i és bastant més senzilla, més pop, però després vam fer La Nit Era Vermella i va ser més heavy, amb moltes guitarres, l'una sobre l'altre, espanyola, acústica, de dotze cordes, elèctriques, amb diferents pedals... Realment va ser tot gràcies a la gent de la qual em vaig rodejar, van ser moltes hores produint, i tots hi vam posar moltes ganes".
Com a acompanyants per aquest viatge, cita d'inici les influències de Jonatan Leandoer96 o Björk. "Ambdós són referents internacionals molt potents, almenys per mi. No tenen por de barrejar i a experimentar. Aquesta altra cara de Yung Lean, Jonatan Leandoer96, la vaig conèixer fa poc menys de dos anys, i la idea del personatge del seu disc Sugar World m'encanta. I amb Björk porto obsessionat tota la vida; des de l'estètica a les entrevistes que dona, o les actuacions que he vist de vídeos de directes. Hi vaig arribar per la meva mare, i no et sabria dir ni la meitat dels títols de cançons que he escoltat de la Björk, però sobretot m'interessen com a figures, els personatges que han creat, fins i tot el moviment que hi ha al seu voltant".
Porto tota la vida obsessionat amb Björk
En aquell moment tocava adreçar l'elefant a l'habitació, perquè si hi ha un referent musical evident, queda clar que estàvem parlant amb un gen zeta Manel. Riu. "Crec que és una mica evident, també perquè és el que toca escoltar quan ets de Barcelona, no? Però hem de ser sincers; cuan vaig començar el disc, una referència clara era l'últim disc de Manel; a mi m'havien agradat molt, però va arribar un punt que ja no els escoltava, perquè les coses canvien i potser ja no m'interessaven tant. Però amb l'últim disc, com sonava, vaig dir: hòstia aquí em puc tornar a enganxar. I va ser el primer cop que vaig pensar, si ara fes música, em podria sentir representat per això. Però si parlem en l'àmbit nacional també hi ha gent com Albert Pla o les Rombo. Al cap i a la fi, per cada lletra em feia una llista de vint o trenta cançons de referència".
Dansant entre l'estil de Guillem Gisbert o Joan Miquel Oliver, Gavina ens parla des del punt de vista d'una persona una mica derrotada per la vida. "Molta gent m'ha preguntat si el disc anava sobre la mort d'un familiar, o d'algú proper, sobretot pel títol Molts ossos, molts estels. I tot i que la mort aparegui molts cops, no parlo d'una persona, sinó dels milions de coses que moren cada dia a tot arreu, tota l'estona. Podríem dir que sí, que va de la mort de les coses, de quan no pots més, d'estar esgotat. Sí, podríem dir que va de l'esgotament, que és del pitjor d'avui en dia".
Tot i això, la seva sonoritat resulta lluminosa i esperançadora. "En vista que les lletres que teníem no incitaven a l'alegria ni a l'esperança, amb el Pau vam decidir, bastant al principi, trobar una manera d'encaixar totes les cançons en major. La idea era agafar les lletres tristes i que no tinguessis la sensació d'estar escoltant algú depriment, o almenys no constantment". Aquest contrast no pretenia ocultar la cruesa d'allò que volia retratar. "Quan les vaig escriure estava deprimit profundament, desencantat. La idea amb la música no era amagar aquestes lletres, sinó donar una altra dimensió a nivell musical, a unes lletres que són el que són. A partir d'aquí cadascú pot interpretar-ho com vulgui, però hi ha molts moments que està clar de què van".
Lletres sinceres i basades en les seves pròpies experiències, que podrien ser les de tots. Les ganes de trucar algú i acabar per no fer-ho i continuar tirant endavant sense saber ben bé per què, però estar tan cansat, cansat, cansat que ja no sabem ni què mereixem. I si tants ho entenem, podríem dir que és quelcom generacional. "A mi em sembla que en la música en català actualment hi ha poca gent que encari tot això d'una manera sincera. Si el teu projecte és un altre, està molt bé, però tinc la sensació que no hi ha gaires grups que vagin cap a la merda; en general, la música que jo escolto a la ràdio no va cap aquí. I si va cap aquí, potser hi va tota, fins i tot musicalment i amb tot el que comporta fer una lletra trista. La meva idea era sonar a una discoteca, o potser a una festa, però amb una lletra sincera".