L'Altra Editorial posa a la venda aquest dimecres 14 una reedició de la Història de La Vanguardia, d'Agustí Calvet, Gaziel, director del diari entre 1919 i 1936, època en què el rotatiu dels Godó va saltar de 60.000 a més de 200.000 exemplars de venda diària i esdevingué la capçalera de referència de la premsa catalana i espanyola. Al mateix temps, Gaziel es consolidava, de llarg, com el millor periodista de la seva generació.

Per dir-ho ràpid: és un llibret imprescindible i deliciós, de molta actualitat si es descompten les extravagàncies de l'editor de l'època, Ramón Godó, i les peculiaritats del període. Amarg però no amargant, Gaziel el va confegir al seu desert, el període després de la Guerra Civil en què va viure a l'exili interior, primer a Madrid i després a Barcelona i Sant Feliu de Guíxols, on havia nascut el 1887.

Aquest és probablement l'últim llibre que va escriure l'autor, mort el 1964, i havia quedat inèdit fins que Josep Benet el va recuperar el 1971 a les Edicions Catalanes de París. Manuel Llanas, el biògraf de Gaziel, el reedità per a Empúries el 1994. La novetat ara és el pròleg d'Antonio Baños, el periodista que va encapçalar la llista de la CUP a les eleccions al Parlament del 27 de setembre del 2015.

La foto de la coberta va ser feta per Josep Maria de Sagarra

Més que d'una història d'historiadors és una biografia de La Vanguardia, traspassada sempre de cap a cap per l'omnipresència de l'editor, hereu dels fundadors del diari. Un home "immensament ric ensems que immensament dissortat", segons Gaziel. És un retrat de l'ànima del diari, del seu caràcter, que corre paral·lel al de Ramón Godó. Gaziel copsa l'actitud i el comportament de la capçalera amb exactitud i ho sintetitza en tres lleis que formula així:

Màquines modernes x Tones de paper imprès = Milions de pessetes
Acatament automàtic a les institucions triomfants
Defensa, sense discussió possible, de l'ordre establert

És també una reivindicació de l'autor, una apologia pro vita sua. D'una banda, passa comptes amb els propietaris, que el van abandonar a l'inici de Guerra Civil, per sempre més, inclús quan els tribunals de la dictadura el van processar el 1940 i s'hi jugava la vida. Se'n va sortir gràcies a una audaç entrevista amb el general Kindelán i a algunes amistats fidels. Va pagar un preu molt alt, però, com ell mateix explica: "De llavors ençà, La Vanguardia em té esborrat del registre civil. Per a ella, sistemàticament, jo no existeixo". 

Gaziel torna a existir pel diari des de poc abans de la seva mort, el 1964. La Vanguardia el reivindica regularment en els seus suplements històrics sobre el diari i fins i tot ha posat el nom de Gaziel al premi de biografia anual que convoca amb l'editorial RBA.

De mal borràs

D'altra banda, malda per explicar per què un catalanista de soca-rel com ell ([sóc català] "senzillament, com un albercoc se sent albercoc, i no préssec") es va mantenir al capdavant d'un diari que sistemàticament ignorava tot el que tenia la més mínima relació amb el catalanisme. El propietari, reitera Gaziel, era "rabiosament anticatalanista". 

Aquest és el motiu que el catalanisme dels anys 30 anés de mal borràs amb Gaziel. També el coneixement que el periodista tenia de la història de fracassos de Catalunya ("un ànima sense cos") i del caràcter català, que dibuixa amb precisió i cruesa. Gaziel retrata especialment el gènere milhomes, que llavors, gairebé com ara, era la mena de polític dominant.

Gaziel desitjava per Catalunya una premsa i una banca pròpies i potents, una cançó que després ha ressonat tant en aquest país. Pel que fa a la premsa, insisteix, tretze són tretze, que si volia ser instrument de catalanització ho havia de ser en castellà, perquè era la llengua en qué la majoria de la gent del país s'hi trobava còmoda. Ja arribaria l'hora de la llengua catalana, un cop redreçada l'escola i "recatalanitzada" la ciutadania. Gaziel és aquí molt contundent, fins i tot obstinat. Aquesta tossuderia fa entendre la tírria que li tenia el catalanisme dominant a partir del 1931.

Contemporani

L'editora de l'Altra, Eugènia Broggi, ha explicat a El Nacional que la seva idea "és portar aquest llibre als lectors d’ara, acostar-lo a les noves generacions, perquè té un punt de contemporaneïtat. La tria de l’Antonio [Baños] em va resultar evident. Ens coneixem bastant, és un fan de Gaziel i l’ha llegit molt".

La reedició es justifica sola, certament. "La gràcia que té republicar-lo ara és justament la crisi dels poders fàctics a Catalunya, entre altres La Vanguardia, que és un d’aquests poders corporatius, com ara els bancs. Qualsevol lector trobarà moltes referències i reflexions que s’adapten al que passa ara".

El pròleg és irregular. Fluix pel que fa a la part estrictament periodística del diari i l'editor d'aquella època, a qui compara inadequadament amb Charles Foster Kane, el protagonista de Citizen Kane, la pel·lícula d'Orson Welles. Baños comet aquí algunes errades, com la d'atribuir a La Vanguardia la iniciativa de posar esqueles en portada, cosa que era comuna a molts diaris europeus i americans des del segle XIX.

En la segona part, relativa a la política, se'l veu més còmode, menys encarcarat, i escriu un comentari més just i oportú, sense pirotècnia, de la condició de Catalunya que descriu Gaziel. Baños sap traslladar-lo a la situació present, sense escarafalls ni academicismes, afegint-hi altres cites, ben portades, de l'autor.

Aquesta reedició és una magnífica oportunitat de rescatar un gran clàssic menor, que l'editorial ha recuperat curosament, amb el detall de la fotografia de la coberta, feta per Josep Maria de Sagarra. La quarta edició, quan es publiqui, agrairia algunes notes a peu de pàgina que ajudessin els lectors més joves a situar els fets i personatges que hi apareixen.

Descarrega't aquí l'última part del pròleg d'Antonio Baños (PDF)

Aquesta versió de l'article corregeix l'afirmació errònia de l'original, on es deia que La Vanguardia no havia tornat a esmentar Gaziel fins al 2002.