Totes les regles necessiten excepcions. És per això que, a vegades, de les derrotes no se n'aprèn res. Així ho creia Agustí Calvet (A.K.A. Gaziel), que, més enllà d'escriure cròniques periodístiques, va dedicar una part substancial del seu temps a estudiar tant la relació dels catalans amb l'art de la desfeta, com la seva profunda incapacitat per extreure'n res de bo. D'aquest interès, reforçat per la catàstrofe del 1939, en va néixer Quina mena de gent som, un conjunt d'assajos rescatats per l'Editorial Diéresis i que miren d'escatir les causes que han convertit al nostre poble en un dels pitjors jugadors de cartes de l'Europa Occidental. La metàfora no és meva, sinó de l'autor, que, sense abraçar el victimisme característic de les nacions maltractades per la història, no té cap problema a responsabilitzar dels fracassos de Catalunya a Catalunya mateixa, pàtria on, des de la batalla de Muret, res ha anat en la direcció correcta.
L'autor, sense abraçar el victimisme característic de les nacions maltractades per la història, no té cap problema a responsabilitzar dels fracassos de Catalunya a Catalunya mateixa, pàtria on, des de la batalla de Muret, res ha anat en la direcció correcta
El fracàs de Catalunya, sovint atribuït a la mala sort o a la perversitat dels seus enemics castellans i francesos, no és, segons Gaziel, culpa de la casualitat. Com ell mateix ens explica a El desconhort, darrer i més cru dels capítols del llibre, no hi ha cap poble que hagi pogut esquivar la fatalitat o "les pegues" del destí, categoria en la qual caldria incloure les morts anticipades de Ramon Berenguer IV (1113-1162), Pere el Gran (1240-1285) o Enric Prat de la Riba (1870-1917). Ara bé, a aquests fets inevitables, l'autor hi oposa la importància –a parer seu molt més definitòria– de "falles d'ordre humà", com l'assumpció per part dels comtes de Barcelona d'un "paper de Ventafocs dins la Corona reial aragonesa", l'elecció del candidat Trastàmara durant el Compromís de Casp per part de personatges com Sant Vicent Ferrer o el nefast paper de Lluís Companys durant els Fets d'Octubre de 1934.
Nació Prozac
Partint d’aquesta base i afegint a l’equació un pròleg escrit per Màrius Carol –poc sospitós d’optimisme vers la causa catalana–, el llibre no sembla un espai gaire propici per al cultiu de l’esperança nacional. La veritat és que no ho és. A diferència del que marca la tradició política nostrada, Gaziel no només nega la possibilitat de constituir un Estat Català (“mai Catalunya no ha sabut actuar amb veritable plenitud política”), sinó que considera inviable qualsevol mena de coexistència pacífica amb Castella, a qui defineix com el paradigma dels pobles “dogmàtics”, incapaços d’entendre res que tingui a veure amb “fets diferencials, descentralitzacions, autonomies, federacions o diversitats d’altra mena”. La tragèdia està servida i arriba un punt en què servidor es pregunta si l’objectiu de l’escriptor de Sant Feliu de Guíxols –i dels que han decidit reeditar la seva obra– no és el de generar un augment exponencial en les vendes de Prozac a la catalana terra.
Algú podria pensar que el context especialment fosc en el qual es van escriure els articles –ideats entre el 1938 i el 1947 i marcats per la cruesa de l’exili–, justifica el grau de pessimisme que inunda les seves pàgines. Aquesta possibilitat queda descartada en el moment en què Gaziel ens presenta la seva teoria sobre els pobles remolcadors (també anomenats “quixotescos” o “heroics”) i els pobles remolcats (o “sanxopancescos” i “antiheroics”). Fent gala d’una mena de Darwinisme de les civilitzacions, l’autor considera que la nació catalana, com la jueva, està condemnada a formar part d’aquest segon grup, teoria que avala a través d’una desfilada de tòpics similars als que fonamenten el corpus ideològic dels editorials de La Vanguardia. Quina mena de gent som els catalans? Gent treballadora, assenyada, de bé, que “de les pedres fan pans” i aquesta mena de coses, però a qui, davant l'envestida constant de Castella, només queda l’opció de recomanar-los la mateixa paciència martirològica que Elena Francis suggeria a les dones maltractades.
Agustí Calvet ens parla d’un futur en el qual Catalunya sobreviurà gràcies a la seva inclusió dins d’una estructura internacional equiparable a uns futurs Estats Units d’Europa
Si això fos tot, no em quedaria altra opció que desaconsellar la lectura d’aquest llibre a qualsevol català que cultivi encara una mica d’amor propi o que, simplement, no vulgui enfonsar-se un xic més en l'espiral desmoralitzadora de la cultura autonòmica actual. Ara bé, entre les tones d’autocastració espiritual que hom pot trobar-hi, el llibre amaga un revés inesperat, una mena de clau del tresor que el converteix en un document a tenir en compte. Quan Gaziel ens parla de la condemna de la nació catalana a no poder obtenir la forma d’un estat, ens ho diu des de la convicció profunda que “el cicle nacionalista” iniciat al segle XVIII amb la creació dels primers estats-nació té els dies comptats. En un exercici que recorda una mica a La Matemàtica de la Història d’Alexandre Deulofeu, Agustí Calvet ens parla d’un futur en el qual Catalunya sobreviurà gràcies a la seva inclusió dins d’una estructura internacional equiparable a uns futurs Estats Units d’Europa.
A risc de semblar excessivament optimista, encara més si tenim en compte l’escàs interès que en el nostre país generen les eleccions al Parlament Europeu, crec que un missatge així és prou important, sobretot per posar una mica de llum en la foscor autocompassiva que s’ha apoderat de certs sectors del nacionalisme català. Si Gaziel va poder imaginar un futur millor amb els tancs acabats d’entrar per la Diagonal, nosaltres tenim, també, el dret de fer-ho. Potser és un tòpic, però de la mateixa manera que totes les regles tenen les seves excepcions, està demostrat que l’esperança és l’última cosa que es perd.