Una protagonista, sola, que imagina la vida que li falta. I un poble opressiu, que retrata de manera fantasiosa els defectes del món que ens envolta. Aquests són els elements que construeixen La llei de l’hivern (Destino), amb la qual la periodista Gemma Ventura (El Vendrell, 1990) ha guanyat l’últim premi Josep Pla de novel·la. Es tracta d’una novel·la introspectiva amb una veu narrativa que, contra el món i el lector, llança preguntes esmolades mentre vetlla el seu avi, el Ricard, que és a punt de morir. La fugacitat del temps i el poder de la memòria es converteixen en la matèria primera que condueix els pensaments de la protagonista i en el fil que va conduint el lector a través d’aquesta història, màgica i realista a la vegada.
La protagonista del llibre és algú que aposta per viure a través del que li proporciona la imaginació.
La imaginació és el millor antídot contra la soledat. La protagonista està sola i estant sola, s’imagina un amor a mida amb un rodamon. És algú que no pinta res en la seva vida, però ella el converteix en aquell lloc on agafar-se. L’amor també és això. En la desesperació absoluta, pots inventar-te, amb la imaginació, allò que necessites: ho pots fer real dins del teu cap. Amb la imaginació té el que no té en realitat: aquest amor que li falta. I també fins i tot el seu avi, que està a punt de morir. Perquè la memòria està feta d’imaginació també. Per mi és interessant veure de quina manera la memòria i la imaginació es toquen.
La imaginació suposo que també és un element important per a tu.
Importantíssima. Penso que és la qualitat més important que tenim els humans, perquè ens permet inventar maneres de viure, d’estimar, de fer. És el que ens permet apartar-nos d’allò que està establert. I ens eixampla. Fins i tot fa existir la diferència.
En la desesperació absoluta, pots inventar-te, amb la imaginació, allò que necessites
Però la imaginació no té també una part d’autoengany?
La imaginació et permet la mentida i la protagonista s’alimenta d’una mentida, perquè l’amor que s’imagina no existeix de veritat. La imaginació en aquest cas és una mentida feta a mida. Ens passem la vida enganyant-nos. La memòria, sense anar més lluny, està feta de mentides, cada cop que recordes una cosa l’estàs fent nova. I potser necessitem l’engany per viure. No passa res.
Ens enganyem per què la realitat és massa freda, massa crua?
És que l’engany és a tot arreu. Què és veritat i què és mentida en realitat? En el que vivim hi ha engany i veritat i en el que imaginem, també. És una manera de conviure amb nosaltres mateixos.
Al discurs del premi deies que amb el llibre intentaves fer un homenatge a allò invisible. L’essencial és invisible als ulls?
Per a mi, allò invisible és el més important que hi ha. Quan dic invisible em refereixo, per exemple, a tot allò que em fa ser com sóc i que ara no hi és aquí. Hi ha moltes persones que em fan fer com sóc i que tu ara no pots veure. Això té un valor molt important perquè ara sembla que només sigui important allò que podem tocar. El món materialista s’imposa. Només té valor allò que compres, tens i pots posseir. Però hi ha altres coses que no veus i que et fan ser com ets i aquesta crec que és la riquesa de veritat: la que puc tenir aquí, a l’altra punta del planeta o quan tingui 80 anys.
Al llibre hi apareixen tot de personatges trastocats en aquest poble asfixiant que m’han servit per ensenyar el món d’avui
A través de l’avi de la protagonista, que està a punt de morir, hi ha tota una reflexió al llibre sobre la fugacitat i l’absurd de la vida.
Sí, aquí he abocat una mica la meva obsessió pel pas del temps. La protagonista ho diu constantment: "tanco els ulls i quan els obri seré a un altre lloc". O ara tu i jo som aquí i després a un altre lloc. I és una cosa normal i natural però m’impressiona molt la velocitat en què passa tot. Quin és el temps de debò, el que marquen els rellotges o aquest altre temps de la memòria? Un segon el repeteixes durant anys i de quan era petita hi ha anys sencers que no en recordo res, i mira que van tenir hores! És aquest absurd: per què et preocupes tant? D’això que t’estàs preocupant ara, d’aquí un any te n’hauràs oblidat. Quin sentit té fer-se pel·lícules?
Per tant, la fugacitat és tranquil·litzadora.
Sí. Hi ha persones a qui això les atabala però a mi em tranquil·litza perquè penso que en el fons res és tant important.
Com va ser el procés de trobar la veu narrativa de la protagonista de la novel·la?
Em va sortir d’una manera molt natural. Vaig veure que havia de ser en primera persona, una cosa molt introspectiva. A fora no hi passa res, al llibre. Tot és portes endins, per tant la veu havia de ser quasi un monòleg interior. És aquesta cosa tan intensa que és el pensament. El pensament de cadascú és com el pensament d’un boig. Si poséssim un micròfon dins del cap, fliparíem.
Escriure és la manera que tinc d’eixamplar-me
És una veu feta de preguntes, que indirectament acaben assaltant també al lector. És deliberat això?
És un llibre que té més preguntes que respostes. Són preguntes que em faig a mi mateixa i que si se les fa el lector, endavant. I també és veritat que de tant en tant m’hi dirigeixo directament al lector. És com si el lector ho estigués veient tot, faig aquest joc. Però m’interessen molt més les preguntes que les respostes. I aquí n’hi ha moltes.
La concebies com un personatge enfrontat al món?
És una persona d’alguna manera abandonada pel món. Un dels fonaments d’aquest llibre és l’abandó. És a dir, com ens abandonen i com abandonem als altres. I sí, enfrontada al món. Hi ha un punt de rebuig i com des d’aquest marge es va fent preguntes sobre com funciona tot. Al llibre hi apareixen tot de personatges trastocats en aquest poble asfixiant que m’han servit per ensenyar el món d’avui. Per mi són les tares del món d'avui: un home que viu en la insatisfacció permanent, un altre que s’emmanilla, llança la clau i culpa als altres, l’altre que va cridant que no té temps... El món va una mica així.
L’univers del poble on passa el llibre sembla fantasiós, màgic.
Sí, però tots els personatges que hi surten els pots trobar ara aquí. Sí que és veritat que té un punt de conte, gairebé, però no s’allunyen de la realitat. Els he fet més exagerats, però vivim en un món en què el més fàcil és culpar als altres del que no ens atrevim a fer nosaltres o queixar-nos de no tenir temps fins que ens morim o donar l’autoritat de la nostra vida als altres.
El pensament de cadascú és com el pensament d’un boig. Si poséssim un micròfon dins del cap, fliparíem
Al discurs del premi Josep Pla deies que escriure era confiar en algú altre que està dins teu i et guia. T’apropes així a l’escriptura?
Per mi escriure és un acte de fe. Sí que hi ha persones que ho tenen tot controlat des del principi, però jo no ho faig. Per mi s’assembla més a l’escultor que té una pedra de marbre i va picant i va descobrint. Tens una idea i és molt estranya, però hi has de confiar i, si ho fas, van apareixent les coses. Ho comparo amb somiar: quan somies apareixen coses que no saps d’on venen i escrivint també hi ha aquesta part d’inconscient. L’inconscient escriu molt, tot i que després hi ha la feina de podar i estructurar.
Com ha estat el procés d’escriure la novel·la?
Jo sempre he escrit. Quan era petita tenia llibretes a casa, amagues al calaix de sota el llit. Escriure feia la funció d’amic, la llibreta era algú a qui dius allò que no diries a ningú. I des de fa set anys tinc la sort de treballar a la revista Catorze i he anat escrivint coses que no són tan diferents de la novel·la. Escriure és la manera que tinc d’eixamplar-me. La novel·la en si va néixer fa dos anys. Primer l’he pensat abans d’escriure, vaig passar-me un any només reflexionant-hi. I aquest estiu vaig anar a Escòcia dos mesos i vaig poder crear aquest poble, deslligar la imaginació, per ja tancar-la.
Com a periodista rebo molts llibres i sé que és molt difícil tenir temps per seguir-ho tot, per això valoro molt l’atenció que et reporta un premi
Com has rebut el Premi Josep Pla tenint en compte que La llei de l’hivern és una novel·la de debut?
L’he rebut amb alegria i agraïment. Però també amb molt de respecte. És molt fàcil sentir-te impostor. Hi ha persones que tenen molta seguretat i jo entro de puntetes en això. I amb molta prudència. Per què per a mi tot això és sagrat. I alhora, amb alegria pel que suposa aquest premi. Com a periodista rebo molts llibres i sé que és molt difícil tenir temps per seguir-ho tot, per això valoro molt l’atenció que et reporta un premi. Sense aquest seria impossible d’aconseguir.