Madrid, 18 de juny del 1869. Fa 156 anys. La Revolució Gloriosa (1868) havia triomfat i la reina Isabel II havia estat destronada i expatriada. El general Joan Prim i Prats (Reus, 1814), autor de la cita "els Borbons són l’impediment més gran per a la modernització i la democratització d’Espanya" s’havia convertit en l’home fort del poder espanyol. En aquell moment històric, les Corts i la societat es lliuraven a un acalorat debat i discutien el nou model d’Estat: una monarquia (i, per tant, calia buscar un nou rei, intel·ligent i modern, als antípodes del que havien estat els Borbons) o una república. Però el que realment amenaçava la consolidació d’aquella revolució no era aquella confrontació, sinó una gravíssima crisi econòmica que afectava l’Estat (amb un dèficit públic monstruós) i els principals sectors productius de la societat.
Què es va trobar Prim quan va arribar al poder?
Segons els professors Josep Fontana (Universitat Pompeu Fabra) i Fabià Estapé (Universitat de Barcelona), l’Estat espanyol estava en situació de bancarrota, pràcticament, des de mitjan segle XVIII, a causa de la desastrosa política econòmica dels ministres il·lustrats del règim borbònic (Ensenada, Floridablanca, Aranda, Godoy). Segons els mateixos professors, en el decurs del segle XIX, aquella situació no tan sols no va millorar, sinó que va empitjorar notablement. Espanya, que acabava de perdre la pràctica totalitat del seu imperi colonial (1810-1826), presentaria suspensió de pagaments en diverses ocasions. I Fontana i Estapé posen el focus en els governs liberals del regnat d’Isabel II (1833-1868) i, especialment, en els ministres d’Economia de l’època (Garay, Mon, Bravo Murillo), com els responsables directes d’aquella situació.
Un paisatge de crisi profunda i escasses expectatives
A tot això, s'hi va afegir una crisi econòmica global de gran abast, que va esclatar a inicis de la dècada de 1860, i que va afectar, especialment, tres dels sectors més estratègics de l’economia espanyola del moment: la banca (contagiada per la crisi financera mundial del 1866), els ferrocarrils i la indústria tèxtil (arrossegats per la crisi bancària espanyola). El 1868, quan els generals Prim, Serrano i Topete derroquen el règim borbònic, la situació econòmica espanyola era insostenible, en contrast amb les arques privades dels Borbons i de la seva camarilla, el bolsillo secreto, un colossal fons opac que feien servir per a la seva pròpia disbauxa i per a negocis tèrbols i il·legals: tràfic d’esclaus (retinguem, també, aquest concepte) i finançament de cops d’estat reaccionaris a les joves repúbliques americanes.
La llarga ombra de la revolució
El professor Vicens Vives (Universitat de Barcelona) veu una motivació econòmica en la Revolució Gloriosa que destrona Isabel II i expatria els Borbons. L’alta burgesia espanyola, que des de la mort de Ferran VII (1833) havia propulsat i sostingut el règim borbònic constitucional, li retira la confiança a Isabel II. La corrupció moral i política de la família reial, però sobretot la necessitat de trobar grans solucions als problemes endèmics de la política espanyola, explicarien aquest canvi de posició. La cita de Prim "els Borbons són l’impediment més gran per a la modernització i la democratització d’Espanya" no és gratuïta. Com tampoc no és gratuït l’interès del general Serrano (examant d’Isabel II, i a qui la reina anomenava "el general bonito"), que en aquell moment és president de la Companyia de Ferrocarrils del Nord d’Espanya.
Prim a Mèxic
Amb aquest paisatge i amb la urgència del moment, el general Prim recupera un antic projecte que no havia vist la llum. Set anys abans (1862), amb Isabel II encara asseguda al tron espanyol, França, la Gran Bretanya i Espanya havien declarat la guerra a Mèxic, perquè el president mexicà, Benito Juárez, aplicava polítiques contràries als interessos comercials d’aquests tres països europeus. El president del govern espanyol del moment, el general O'Donnell (de la moderada Unió Liberal), va enviar un contingent militar —que es va afegir al de França i la Gran Bretanya—, comandat pel general Prim, en aquell moment el militar més prestigiós d’Espanya. Poc després, Juárez es doblegava a les pressions europees i Prim concloïa la seva missió. Però, sorprenentment, en comptes de tornar a Madrid, va viatjar a Washington sense informar-ne O'Donnell.
La primera negociació
El 5 de juny del 1862, el general Prim, el brigadier Milans del Bosch (avantpassat del colpista del 23-F) i els coronels Cortázar i Detendre s’entrevistaven amb Abraham Lincoln i William Seward, president i secretari d’estat de guerra, respectivament, dels Estats Units. Aquella entrevista, lluny de ser una missió secreta, va ser divulgada per la premsa de la capital nord-americana. Aquest fet revela que Prim no tenia gens d'interès a ocultar la seva presència a Washington i la seva reunió amb el president dels Estats Units. I que aquesta maniobra era un claríssim desafiament al president espanyol. Segons el professor Pere Anguera (Universitat Rovira i Virgili), el motiu d’aquella reunió era explorar i valorar la possibilitat de vendre la colònia espanyola de Cuba als Estats Units.
Per què Prim se’n va anar a Washington a negociar la venda de Cuba?
Quan Prim s’entrevista amb Lincoln, els Estats Units estan immersos en un paisatge convuls, provocat per la Guerra de Secessió (1861-1865). Però la "Doctrina Monroe" (1823), que es resumeix amb la citació “Amèrica per als americans”, i que consisteix a promoure la independència de les colònies dels europeus per tal de transformar-les en neocolònies nord-americanes, ha conduït el país al lideratge continental. El general Prim es consciencia que els Estats Units ja són un gegant. Ho veu a les reunions polítiques. I ho veu, també, quan és convidat pel general McClelland a presenciar la capacitat de l’exèrcit de la Unió en el desenvolupament d’una batalla d’aquell conflicte civil. Prim i el seu seguici assumeixen que quan els Estats Units decideixin projectar-se —amb l’ús de la força— cap al Carib, l’exèrcit espanyol no tindrà cap possibilitat.
La venda de Cuba
Conclosa la Guerra de Secessió nord-americana (1866), l’administració nord-americana, presidida per Andrew Jackson, estava disposada a negociar formalment la compra de Cuba. El general Prim va intentar, repetidament, assaltar el poder, promovent diversos pronunciamientos (Caserna de San Gil) i conspiracions (Pacte d’Ostende), però fins després de la mort dels principals obstacles que el separaven del poder (els generals O'Donnell, 1867, i Narváez, 1868) i fins després de la Revolució Gloriosa (1868), no estaria en disposició d’iniciar unes negociacions formals. El 8 d’octubre del 1868, era nomenat ministre de Guerra, i el 18 de juny del 1869, era nomenat president del govern d’un país sense rei i sense president de la República. En aquell moment, tenia tot el poder a les seves mans per a resoldre la qüestió cubana.
Per què no es va vendre Cuba?
Prim negociaria, secretament però formalment, la venda de Cuba, per 40 milions de dòlars, l’import equivalent al dèficit públic de l’Estat espanyol. Però aquella venda no era, tan sols, considerada un “deshonor para España”, com proclamaria l’expatriada Isabel II, sinó que era l’alienació de la base territorial d’una trama gegantina de comerç il·legal d’esclaus dirigida per la reina mare Maria Cristina de Borbó i participada per la “camarilla del bolsillo secreto” i per una tèrbola xarxa formada per alts funcionaris civils i militars i per potents armadors catalans, bascos i andalusos. Prim va patir un sospitós atemptat el 28 de desembre del 1870, i va morir dos dies més tard. Oficialment, a causa d’una infecció per les ferides rebudes per arma de foc, i segons l’investigador Pedrol Rius, asfixiat amb un coixí pels seus propis metges.
Les conseqüències de la no venda de Cuba
Amb Prim desaparegut, aquella operació va ser oblidada. El dèficit públic va continuar la seva escalada imparable i les fallides de l’Estat espanyol es van succeir inevitablement. La premsa assenyalaria Montpensier (el marit de Maria Lluïsa, germana d’Isabel II i, per tant, cunyat de la reina i gendre de la reina mare) com l’inductor de l’atemptat contra Prim. Vint-i-vuit anys més tard (1898), Espanya perdria Cuba. A la Tercera Guerra (1895-1898), es perdrien les vides de 55.000 soldats de lleva, nois de famílies humils que no podien pagar l’exempció, més les dels milers de patriotes cubans que van morir per la llibertat del seu poble. I es van perdre els 40 milions de dòlars que havia negociat Prim, i 40 milions més, que seria la indemnització de guerra que els Estats Units li imposarien a Espanya a canvi de la pau.
