Barcelona, 11 de gener de 1639. La Generalitat, presidida per Pau Claris, declarava il·legal la pragmàtica reial hispànica que pretenia establir un rigorós control sobre els “súbdits del rei francès” que residien a Catalunya. Les monarquies hispànica i francesa estaven immerses en una guerra (1635-1659) per dirimir el lideratge continental. I la cancelleria de Madrid considerava la nombrosa colònia francesa resident a Catalunya com un col·lectiu de quintacolumnistes al servei de l’enemic. Aquella no era la primera desautorització catalana a les imposicions de la monarquia hispànica. Només dos dies abans la Generalitat havia declarat il·legal una lleva forçosa per raons òbvies: Catalunya estava immersa en una crisi social i econòmica descomunal, en bona part provocada per la mateixa guerra, i la mà d’obra disponible era indispensable no tant per redreçar el país com per amortir-ne la caiguda. Però, i els “súbdits del rei francès”? Quin paper tenien en aquella societat i quines pretensions ocultava aquella pragmàtica que va merèixer l’oposició de la Generalitat?
Mapa de Catalunya (1608) / Institut Cartogràfic de Catalunya
Un dels grans fenòmens que a Catalunya expliquen el trànsit d’una societat medieval a una de moderna (segles XVI i XVII) és la immigració occitana de les darreres dècades de la centúria del 1500 i de les primeres del 1600. En aquella època, Occitània era un conglomerat de dominis semiindependents, situats poc més o menys entre el Loira al nord i els Pirineus al sud, que formaven part de l’edifici polític de la monarquia francesa. Els actors més destacats d’aquell escenari eren Provença, Llenguadoc, Rodés, Alvèrnia, Llemotges, Perigord i Guiena. I, a l’inici de les mal anomenades guerres de religió franceses (1562-1598), era la regió més rica de la corona francesa i una de les més pròsperes d’Europa. Aquell conflicte, que no era més que una brutal guerra entre les oligarquies de la corona pel control del tron de París, seria, precisament, la causa de l’ensorrament econòmic i demogràfic d’Occitània. La causa d’una mortaldat espantosa i d’una emigració colossal, principalment cap a Catalunya.
Mapa de la zona fronterera entre les monarquies hispànica i francesa (1642) / Biblioteca Nacional de França
Els primers moviments (1520-1562) no corresponen estrictament a la categoria de fenomen migratori. Eren colles molt nombroses de jornalers agraris temporers que es desplaçaven a Catalunya per a la sega i per a la verema. Aquells pioners van ser els creadors d’un camí que, regularment i periòdicament, connectaria Catalunya i Occitània. La primera onada migratòria (1562-1598), coincidint amb la guerra, va prendre el camí d’aquells pioners. Aquella massa d’immigrants —formada per homes sols o, en alguns casos, per parelles— passaria a ocupar, com ha succeït arreu amb aquest tipus de fenòmens, l’estrat social i econòmic més baix de la societat catalana. Les fonts revelen que es van establir principalment al voltant de Barcelona i a la Catalunya central. A la capital catalana passarien a engruixir la massa laboral dels macips de ribera (estibadors portuaris) i dels criats de les classes menestrals. I a l’interior del país, sobretot al territori de les diòcesis de Girona, Vic i Solsona, la dels jornalers agraris dels grans masos.
En canvi, la segona onada immigratòria (1598-1635) va tenir un perfil diferent. El mal anomenat conflicte confessional francès s’havia acabat. El primer Borbó francès, cap d’una de les faccions protestants, havia guanyat el tron després de renegar públicament de la seva confessió amb la famosa frase “París bé que val una missa”, que confirma que la qüestió religiosa només era un pretext. Però Occitània, sobre tot les zones més riques i dinàmiques, havia quedat devastada. El mite actual del Midi pobre i endarrerit es comença a escriure després de les guerres religioses. En les primeres dècades de la centúria del 1600, les fonts revelen que aquella immigració estava formada per famílies que moltes vegades portaven al carro una màquina de teixir o planxes d’impremta, per posar dos exemples. Aquella onada s’establiria, principalment, a les comarques de Barcelona, Mataró i Reus, que, reveladorament, un segle i mig més tard serien les places pioneres de la revolució industrial a Catalunya.
Gravat d'impressors francesos (1642) / Viquipèdia
La Barcelona dels anys immediatament precedents a la Revolució dels Segadors (1640) ja era una ciutat amb un perfil cosmopolita. Els occitans eren el col·lectiu d’origen foraster majoritari, si bé els descendents de la primera onada (1585-1592) s’havien barrejat amb la població autòctona i havien perdut la condició de “francès”, de “súbdit del rei francès” o de “natural de la diòcesi d’Auch, de Sant Flor, de Tarba, etc.”, amb la qual s’havia identificat la primera generació i, de vegades, també la segona: “fill de francesos”. Si més no a les zones rurals. En canvi, els occitans de l’última remesa abans de la Revolució dels Segadors (1640), a diferència dels primers, no havien tingut temps material de barrejar-se amb la població autòctona. I amb els napolitans, els sicilians, els aragonesos, els castellans, els neerlandesos i els anglesos, grups també d’una immigració llavors recent, formaven els col·lectius “strangers”, com els identifica la documentació de l’època.
Dir que les autoritats catalanes no s’havien fixat especialment en els occitans des de l’inici del fenomen immigratori seria mentir. Les matrícules de francesos mostren que, ben entrada la centúria del 1600, a Barcelona representaven entre el 10% i el 15% de la població; a la Catalunya central, entre el 10% i el 30%, i en alguns pobles del Maresme i del Baix Llobregat fregaven el 50%. Des d’un bon principi, l’estament eclesiàstic havia seguit els seus moviments, amb la sospita que podien ser difusors de les confessions reformistes, però mai no s’havia dictat cap llei que posés en risc el seu arrelament. I els occitans de la darrera remesa no tan sols representaven un col·lectiu demogràficament important, sinó que també eren un dels motors econòmics del país. En efecte, serien els promotors d’un canvi de cultura econòmica que transportaria Catalunya a un escenari mercantil: les fonts documentals els situen, moltes vegades, com a mestres d’obrador, hostalers o negociants.
Gravat de Pau Claris (1640) / Viquipèdia
Segons el Dietari de la Generalitat, la pragmàtica reial deia, textualment, que el rei hispànic Felip IV “prohibeix, veda y mana que ningun francès estiga ni habite en dits Principat y comtats [del Rosselló i de la Cerdanya] sens licència de sa excel·lència dada y concedida per scrits, y que dits francesos estigan obligats precissament dins deu dies naturals, comtadors del die de la publicació de dita crida, a demanar licència per viurer y habitar, ells y llur familia ab sas hasiendas, en dits Principat y comtats, per a que vista sa demanda se·ls donés y concedesca dita licència per lo temps que aparexerà, sots pena de sinch anys de galera”. Només cal submergir-se en el context de l’època per entendre que aquella pragmàtica representava una veritable amenaça per al col·lectiu occità a Catalunya. La monarquia hispànica tenia una llarga experiència en la neteja política, cultural i ètnica que anava molt més enllà de l’expulsió de les minories jueva (1492) i morisca (1609).
El risc que aquella operació esdevingués l’inici d’una expulsió, que era el que temien les autoritats catalanes, es confirma quan es constata que la monarquia hispànica no va dictar cap mesura de control sobre els col·lectius anglès o neerlandès, súbdits de les potències aliades de la corona francesa i, per tant, enemigues declarades de la monarquia hispànica. Si hi afegim que anglesos i neerlandesos procedien del món protestant, radicalment oposat a la ideologia catòlica de la monarquia hispànica, s’explica la reacció de les autoritats catalanes: “Als francesos que fa un any y un dia que habitan en Barcelona [...] són tinguts per ciutadans, comforme lo capítol 53 del Recognoverunt Proceres en lo 2o volum de las constitucions, títol. ‘De las consuetuts de Barcelona’, y los que a manco temps que habitan ab ànimo de constituir en ella son domicili, també són tinguts per ciutadans [...]. Y per ço, los senyors deputats, per rahó de sosofficis, ten-ne obligació de opposar-se a dita crida y a las contrafaccions de aquella resultant”.
Imatge principal: Gravat de Barcelona (1650) / Museu d'Història de Barcelona