“Genios para unos, mamarrachos para otros". Així comença un relat, la pel·lícula Disco, Ibiza, Locomía del director català Kike Maíllo que demà arriba a les sales de cinema. La història prossegueix després d'aquesta manera: “Extraterrestres, extravagantes, impostores, maricones de mierda, pero sobre todo, familia”. I justament això, la comunió, i l'enginy per mostrar els diferents espectres d'un fenomen que, mereixia un homenatge en forma de biopic com aquest (més encertat en fons i forma que el documental que va estrenar Movistar fa un parell d'anys).
🟠Xavier Font: "Amb Locomía no vam anar a Eurovisió perquè TVE no va voler"
Amb un enfocament serè, planificat i original: una mediació, tres anys després que explotés el fenomen i en el que totes les parts posen de cara amunt les seves cartes, els seus arguments. Sense friccions innecessàries, des de la calma i, el més important, des de l'amor, el respecte i una reflexió; deixar de banda la disfressa per acceptar qui ets de veritat. Que sí, és cert, hi va haver disputes, baralles familiars, interessos econòmics, gestió d'egos, però tal com reflecteix la pel·lícula, allà tots eren importants.
La pel·lícula que firma Kike Maillo és més àgil, té una altra llibertat i aquest instint coral que li fa un gran bé al metratge
Sense preguntes ni judicis
Mentre el documental que citàvem se centra més en el conflicte entre Xavi Font i José Luis Gil (intentant demostrar qui era l'autèntic inventor de la roda), amb un punt més melodramàtic; la pel·lícula que firma Kike Maíllo és més àgil, té una altra llibertat i, insisteixo, aquest instint coral que li fa un gran bé al metratge. També, sigui dit de passada, tot està més mesurat, els excessos, valgui la redundància, no són tan excessius, i els moments àlgids ho són, ja que és veritat que van existir, però prenent consciència d'una cosa que s'oblida fàcilment: aquesta naturalesa tan fràgil de l'ésser humà, quan se sent atacat.
Kike Maíllo, en una trobada breu a la qual també havia d'assistir Jaime Lorente (indisposat per malaltia), no pot evitar sincerar-se: "Si m'hagués de saltar un dels processos en el cinema, em saltaria aquest, el de l'estrena. Em treu de polleguera. És aquest punt climàtic en el qual has estat treballant quatre anys, i després veus que la pel·lícula ja està allà. I et preguntes, per què he de passar per això? També és veritat que en acabat la pel·lícula és molt agraïda, ja que es troba en un territori més fresc, més còmic."
La pel·lícula gira entorn de dues personalitats molt fortes. Vam al·lucinar amb el nivell d'anècdotes, d'intrahistòries
Aquest projecte, el de Disco, Ibiza, Locomía, parteix d'un article en premsa que va llegir el director fa quatre anys, moment en què se li va encendre l'espurna. "La pel·lícula gira entorn de dues personalitats molt fortes. Vam al·lucinar amb el nivell d'anècdotes, d'intrahistòries. Ja vam advertir que hi havia uns personatges molt profunds, molt enverinats, com es pot veure a la pel·lícula i al documental. Però després, a l'hora d'abordar la història i conèixer-los, vam veure que hi havia una cosa que tenia a veure amb les famílies escollides. És un tema en el qual volíem incidir, per això el vam donar tanta importància al pròleg i, sobretot, com es formava aquesta família. En el fons, són personatges desarrelats que han trobat allà una manera de fer i una felicitat. Un terreny de llibertat en el qual es poden comportar de manera honesta, que poden estimar qui vulguin, cardar amb qui vulguin, pegar-se les festes que vulguin, i no hi ha preguntes, no hi ha judicis, en una època en què això només passava a petites bombolles, ja sigui a Eivissa, en barris de Barcelona, de València o de Madrid. De sobte, agafen aquest tren, que és el del superèxit, i s'endinsen en aquest paradís que han trobat".
Ken i Barbie, Quixot i Sancho Panza
Indubtablement, apareixia un dubte, una pregunta remarcada amb bold: Es va entrevistar amb els personatges reals? Va captar els seus testimonis? "Nosaltres ens hem entrevistat molt amb tots ells, sobretot amb José Luis, que és el detector dels drets, i també és veritat que arribo un punt en el qual gràcies a Nadie es perfecto (productora de la pel·lícula), vam tenir aquest espai de llibertat". A la pel·lícula hi ha moltes picades d'ullet, a Freddie Mercury, a les Nits de Cap d'Any televisives, a Julio Iglesias i Tina Turner a Miami, a Concha Velasco i, en tandes, a Ken i Barbie primer, i després a Quixot i Sancho Panza (representat a la figura al·lucinant del tour mànager). "Ken i Barbie són dues maneres d'entendre l'heterosexualitat, d'entendre les etiquetes, i Sancho Panza és el que ens hi havíem trobat, allà sí que hi havia cinema, sí que hi havia invenció, es comportava com un tour mànager, i que un fos com el pallasso llest i un altre com el pallasso matusser, tenia aquesta gràcia que ens portava a aquest punt cervantí".
Javier Morgade i Albert Baró, actors a la pel·lícula amb papers preponderants (entre la llista de personatges que van apareixent estan l'intel·lectual, l'imprevisible, l'holandès errant...), també prenen la paraula. "Els dies previs a un rodatge que va durar uns tres mesos i en què vam estar aprenent els balls, va ser quan va arrelar aquest sentiment de família. Tot això ens va unir molt i crec que es nota a la pel·lícula" (Morgade). Una de les escenes més boniques i màgiques de la pel·lícula, és després de la ingesta de LSD, aquest minimusical amb màquines de cosir i peces de tela que sobrevolen la sala. "Jo soc molt fan dels musicals, i aquesta escena em va encantar, va ser un moment divertit" (Baró). Així que, com passa amb tants d'altres, a Xavi Font (un Jaime Lorente ideal per al paper) li van dir això: "Ni cantes bé, ni balles bé, ni ets el més bonic". Però aquell nen que dibuixava dracs, era el més estimat, el que tenia més carisma. En l'època boja dels ventalls gegants i giratoris, aquells que un dia, i per accident, van fer caure el pastís d'aniversari de Freddie Mercury.